Dani Sánchez Llibre

A Empreses, Entrevistes

L’expresident del RCD Espanyol es tot un referent al Maresme

“VILASSAR DE MAR ÉS LA MEVA GRAN PASSIÓ”

Vostè se sent molt unit al territori…

Vaig néixer a Vilassar i la família de la meva mare fa més de 200 anys que viu aquí. M’entusiasma molt dir que sóc de Vilassar de Mar, perquè és la meva autèntica passió. Jo sempre dic que Vilassar i el Maresme són la Califòrnia d’Espanya.

La història de Dani és una llarga història…

Digna de ser explicada, cregui’m. Quan el meu pare va morir vaig trobar escrites les seves memòries.

Tenim tot el temps del món, Dani…

El meu pare era fill d’una família nombrosa i molt humil. Se’n va anar voluntari a la Batalla de l’Ebre. Ell sempre deia que preferia morir d’un tret que de gana. Va ser membre de l’anomenada Lleva del Biberó. Entre mili i guerra es va passar sis anys fora de casa. Ell era de Barcelona, del carrer Indústria.

“El meu pare, d’origen molt humil, deia que preferia morir d’un tret que de gana. Per això es va allistar a la Batalla de l’Ebre”

Com va conèixer a la seva mare?

Quan va acabar la guerra va quedar un destacament de cent soldats a Vilassar. Trenta d’ells es van casar el mateix dia amb noies de la vila. Els meus pares van ser una d’aquestes parelles.

Com va néixer Dani?

El meu pare treballava en una impremta, ‘El Gato Negro’, però a les tardes, com hi havia restriccions de llum després de la Guerra Civil, no hi anaven. Així que es va fer comercial i va agafar una representació d’una casa d’espècies. Li va anar tan bé que va deixar la impremta i es va posar a viatjar per tot Catalunya de dilluns a divendres, a peu, en bicicleta, tren… Va ampliar la representació a conserves, principalment de marisc.

I va néixer vostè…

L’any 50. Vaig estudiar en el Col·legi Valldemia de Mataró. El meu germà gran, Josep, era l’intel·ligent de la família. Sempre excel·lents, així que va seguir estudiant. Jo aprovava, però em costava més, i vaig decidir posar-me a treballar amb el meu pare quan vaig acabar batxillerat als 15 anys.

“Vaig començar als 15 anys venent conserves i espècies fent autoestop. Després em vaig comprar una Vespa que encara conservo”

Era un nen…

Un nen que viatjava per tota la costa, Calella, Tossa, tant amb tren com moltes vegades en autoestop, perquè llavors parava tothom. Als 16 anys em vaig comprar una Vespa que encara tinc. Em va costar 10.000 pessetes! Això em va permetre poder anar a Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià…

Quan fan el gran salt?

El primer pas important el vam donar al 1970. En comptes de treballar per a tercers, vam dir a casa: “Ens plantem pel nostre compte”. Vam instal·lar-nos en el nostre local i la meva mare envasava les espècies, mentre que el meu pare i jo sortíem a vendre. La meva gran il·lusió i objectiu era tenir la nostra pròpia marca, Dani.

Com la va aconseguir?

Era propietat d’un senyor gallec de Vigo que va tenir la desgràcia de perdre al seu fill en un accident. Sabia que portava anys darrere d’ell i em va trucar per anar a veure’l. Va voler regalar-me la marca, però em vaig negar i la vaig comprar. Així va néixer Dani, al 1984.

Una multinacional…

Deixem les representacions i comencem a fabricar per a nosaltres mateixos allà on estava la matèria primera. Obrim una fàbrica a Xile, on estan les millors cloïsses, una altra a Xina, a Anglaterra, a Galícia… I seguim tenint l’envasadora d’espècies a Vilassar.

“Seguim sent una empresa familiar, tenim 700 empleats, estem a 40 països i som líders mundials en el nostre sector”

Quina estructura té avui dia Dani?

Venem a més de 40 països, però els nostres puntals ara mateix són Xile i Anglaterra. En l’àmbit mundial som capdavanters en escopinya, cloïssa, navalla xilena… Tenim prop de 700 empleats i la nostra facturació ronda els 100 milions d’euros anuals.

Una empresa familiar…

Sí. El meu pare i jo vam ser la primera generació, la segueixen els meus fills grans Dani i Xevi i espero que el més petit, Sergi, també continuï.

Coneguem l’altra passió de Dani, el futbol, el RCD Espanyol…

Sempre vaig jugar a futbol en el Vilassar, des dels tretze anys fins al primer equip. Era un migcampista golejador i miri per on el meu ídol era Kubala perquè un dia va venir a donar una xerrada al patronat del poble i em va caure la bava escoltant-lo.

Per què es va fer de l’Espanyol?

Al poble sempre estàvem jugant a futbol al carrer i el que manava era el de més edat, un noi que es deia Josep María Espí. Ell era de l’Espanyol i ens deia que si volíem jugar amb ell havíem de ser pericos.

La seva altra gran passió…

Sí, però fixi’s que a casa mai es parlava de futbol. Jo em vaig fer soci de l’Espanyol quan vaig tenir diners per ser-ho, ja fa 47 anys. Era l’Espanyol de ‘Los Delfines’.

President!

Vaig entrar a la junta de l’Espanyol de la mà de Torelló al 1992, com a conseller. Jo mai vaig voler ser president perquè, a més, no m’agrada parlar en públic. Em van obligar a ser-ho, per que ‘va desaparèixer’ tothom. Vaig acceptar al 1997 amb la condició d’anar-me l’any 2000.

“L’Espanyol ha estat, i és, part de la meva vida. Som pocs, però molt bons, encara que em vaig equivocar al no anar-me abans i al fer el nou estadi”

No va complir la seva paraula…

No me’n vaig poder anar. L’any 2000 guanyem la Copa del Rei i quan l’afició va cridar a la Plaça Sant Jaume allò de “Dani queda’t!”, jo vaig dir que amb una afició així no me’n podia anar. Però em vaig equivocar, havia d’haver-me’n anat…

El seu pitjor dia?

Aquella tarda que ens salvem de baixar a Segona en l’últim segon contra la Reial Societat. Em vaig perdre el gol de Corominas perquè m’havia girat a dir als consellers: “Estem a Segona”.

Què és ser de l’Espanyol?

Ha estat una part de mi mateix, de la meva vida, encara que aquesta passió l’he anat perdent amb el pas dels anys. Som una minoria meravellosa, pocs, però molt bons. I que consti que li estic molt agraït a l’Espanyol perquè em va donar moltes més coses bones que dolentes.

Va encertar venent Sarrià?

No ho vaig vendre jo, vaig signar  perquè ningú volia fer-ho. Sarrià es va vendre per 9.400 milions, quan el deute del club era de 15.000 milions. Després de la venda, va quedar un deute de 6.000 milions de pessetes. Si no haguéssim venut Sarrià en el 97, ho hauríem d’haver fet més tard, perquè la UEFA ens hagués obligat a canviar tot el camp. De totes maneres, el meu error va ser fer el nou estadi. Havíem d’haver seguit a Montjuïc, on vam passar uns anys molt bons.

“Em vaig fer de l’Espanyol de nen perquè el noi més gran del carrer on jugàvem a futbol no ens deixava jugar si no ens fèiem pericos”

Per què diu que es va equivocar?

Se’ns van disparar els preus. Van canviar la normativa de terratrèmols i el que havia d’haver costat sobre els 65 milions se’n va anar fins als 90 milions. I això va ser el que arrosseguem.

Què li fa falta a l’Espanyol?

Créixer com a massa social. Vam arribar als 37.000 socis quan vam fer el nou estadi, però després van baixar a 24.000… Hem de ser més i consolidar el projecte.

Dani, encara se’n recorda del seu pare?

Cada dia. Ell sempre em deia: “Dani, solament tens un defecte, no saps dir no a ningú”.

I tenia raó?

Sí, perquè si puc i està a la meva mà, ajudo a tothom. I si és per alguna cosa de Vilassar, més encara.

Donem fe d’això…


“Em vaig equivocar fent una Fundació Sánchez Llibre tan competitiva”

Dani i el seu germà Josep van crear al 2002 un club de futbol que en pocs anys va passar a competir amb el Barça, Espanyol, Damm i Cornellà. Dani admet que el fons va tenir una gran raó de ser, però que es va equivocar en la forma: “La Fundació Sánchez Llibre va néixer al 2002, quan els meus pares van morir i ens van deixar un patrimoni. El meu germà i jo vam decidir emprar-ho a ajudar la gent més necessitada de Vilassar de Mar. Vam fer moltes coses i entre altres vam crear la Fundació de futbol. I ens vam equivocar. Havíem d’haver fet una fundació on juguessin gratis els que menys nivell tenien, i ho vam fer a l’inrevés, la vam fer molt competitiva. Ens va representar molts problemes, entre altres, que haguéssim d’anar-nos de Vilassar de Mar i instal·lar-nos a Premià de Dalt, cosa que no tenia cap sentit. En sortir de Vilassar, la Fundació perdia el sentit de la seva obra, així que vam decidir tancar el club de futbol i passar-li totes les categories al Vilassar de Mar”.

 

 

 

You may also read!

L’esport que està causant furor

En els últims temps s’està posant de moda una nova disciplina esportiva, importada dels Estats Units, que està causant

Read More...

Juli Giner aspira a l’europeu dels Superpluma

El Boxejador de Premià de Dalt, Juli Giner, conegut com ‘The Rock’, s’enfrontarà aquest dimecres al púgil anglès Martin Joseph Ward pel cinturó continental

Read More...

Marta Bach, la ‘castellera’ de l’aigua

Marta Bach és un meravellós exemple del triomf del treball ben fet des de la base. Es va tirar

Read More...

Deixa un comentari:

Your email address will not be published.

Mobile Sliding Menu