És un dels grans talents de la gimnàstica artística espanyola. Estudia i entrena al CAR de Madrid preparant-se per fer realitat el seu somni: participar en els Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Marina ‘Go’ és campiona d’Espanya per equips i subcampiona absoluta de la màxima categoria
El seu cos menut i la seva veu de nena amaguen una enorme força i un gran esperit de sacrifici. Porta onze anys dedicant-se a la gimnàstica i està molt a prop de començar a recollir els fruits.
Com vas arribar a la gimnàstica artística?
No hi ha cap precedent en la meva família. Va ser com un amor a primera vista. Recordo que estava amb el meu avi matern, José Lara, veient per televisió les proves de gimnàstica dels Jocs Olímpics de Pequín i li vaig dir: “Avi, a mi m’agradaria fer aquest esport”. I el meu avi em va respondre: “Per què no dius als teus pares que t’apuntin?”. I així va ser. El meu avi va ser boxejador professional i molt important en la meva vida. Ell em va inculcar no rendir-me mai.
Quina edat tenies?
Set anys. Pocs mesos després, ja amb vuit anys, els meus pares van preguntar, es van moure i em van apuntar al club de gimnàstica de Mataró. Hi vaig estar anant durant dos anys, des de Segon fins a Quart de Primària. De Mataró em van portar al Salt Gimnàstic Club, a Girona.
“Amb sis anys vaig veure per televisió la prova de gimnàstica als Jocs Olímpics de Pequín i li vaig dir al meu avi: jo vull fer aquest esport”
Per què aquest ‘salt’?
Des de Malgrat de Mar hi havia la mateixa distància fins a Mataró que fins a Salt. Tenien unes instal·lacions espectaculars i estava considerat un dels millors clubs d’Espanya. Els meus pares i jo vam pensar que era el millor per a la meva formació i progressió.
No es van equivocar…
La veritat és que vaig millorar moltíssim en poc temps. Recordo el meu primer campionat d’Espanya Nivell 3 a València, en 2013, on vaig quedar subcampiona nacional i de Catalunya all-around. Aquí em vaig adonar que havia nascut per a la gimnàstica artística. La meva passió per aquest esport no ha parat de créixer des de llavors.
Explica’ns que és l’all-around…
La gimnàstica artística femenina consta de 4 aparells: barra d’equilibri, exercici de terra, salt de poltre i barras asimètriques. La suma dels 4 aparells li permet la gimnasta a nivell individual competir per la classificació General. Això es coneix com all-around.
És un esport molt sacrificat…
Moltíssim. Per a un mateix i per a tota la família. Amb la finalitat de poder optimitzar més i millor els entrenaments, als 10 anys prenem la decisió de canviar de col·legi. Vaig passar del Vedruna de Malgrat de Mar a l’escola Les Alzines de Girona. Tots els matins agafava un autobús des de Malgrat fins a Girona. I en sortir del col·legi, un altre autobús em deixava prop de la porta del gimnàs a Salt. Després de l’entrenament, o bé venia a recollir-me el meu pare, que venia de treballar de Barcelona, o em baixaven a Malgrat dos professors del Salt, l’Adrià o la Virgínia. Entrenava cada dia de dos quarts de sis a les nou del vespre.
Anaves sola des de Malgrat fins a Salt cada matí amb només deu anys?
Sí, no hi havia més remei. Vaig haver de madurar i fer-me responsable. Aquesta etapa em va ajudar molt a la meva formació.
Abans has parlat de la qualitat del Salt Gimnàstic Club…
Es treballa molt bé la tècnica base i hi ha un altíssim nivell competitiu. Malgrat l’exigència, el club és una gran família, una pinya. Ens ajudem els uns als altres.
Mai vas pensar a deixar-ho?
Això és una cosa que mai he dit i que ni els meus pares ho saben, però sí, clar que he plorat molt i vaig pensar a deixar-ho. Quan les coses no et surten bé, quan estàs de baixada, penses: “Val la pena tant sacrifici?”. Perquè l’alta competició, l’elit de la gimnàstica artística, t’exigeix que cada dia donis el 101% de tu mateixa.
Tu ho has dit: Val la pena?
Clar que sí! Quan et surten els exercicis, vas als campionats i quedes a dalt, la sensació de felicitat és molt gran. Vaig tenir el privilegi de rebre una gran notícia que va satisfer un dels meus principals somnis.
Ho comparteixes amb nosaltres?
Havia passat alguns controls amb la Federació Catalana en el CAR de Sant Cugat, però no va ser fins a principis de l’estiu de 2017 quan em va trucar la Federació Espanyola per fer uns entrenaments en el CAR de Madrid. El 4 de setembre em van comunicar que em concedien una beca completa per viure, estudiar i entrenar en el CAR i formar part de l’equip espanyol de gimnàstica artística.
Quina gran notícia!
Tots a casa vam plorar d’alegria! Va significar un gran premi a tants anys d’esforços. Però clar, només era el principi de tot el que havia de venir després. Arribar aquí és molt difícil, però mantenir-se, més encara, perquè les expectatives són molt altes.
Sempre hi ha una part negativa…
En el meu cas, només poder baixar a Malgrat a veure a la meva família un cap de setmana cada dos mesos.
Com és un dia qualsevol a la teva vida en el CAR de Madrid?
A les 8 estem a l’escola fins les 10:40. D’ onze a dues del migdia, entrenament. De dues a tres dinem. Des de les tres fins a les cinc, col·legi. I de les 17:30 fins a les 21:00, una altra vegada entrenaments. Cada dia entrenem un mínim de sis hores.
“La gimnàstica artística és un esport molt dur i exigent, tant físicament com mentalment. En cada entrenament has de donar el 101% de tu mateixa”
Com van els estudis?
Molt bé. M’agrada molt estudiar i m’esforço tot el que puc. Tinc unes notes mitjanes de notable. Ara començo segon de batxillerat. A veure com em va.
No has pogut debutar amb la selecció espanyola.
Vaig tenir la desgràcia de lesionar-me el colze quan anava a participar en els Jocs del Mediterrani. Un esquinçament del cartílag del colze i vaig passar pel quiròfan. He trigat vuit mesos a poder recuperar el meu estat òptim de forma. He après a superar-me, a conèixer-me millor, a treballar molt més dur que abans, a comunicar-me mes amb els meus entrenadors i a superar les pors… En la gimnàstica, la tècnica i la preparació física son molt importants, però també mentalment has de ser molt forta, perquè la pressió és enorme.
I a partir d’ara, Marina?
Representaré a Espanya en la Copa del Món d’Hongria. És un orgull molt gran. Em sento emocionada de poder viure aquesta experiència. Després participarem en el Mundial de Stuttgart, on intentarem guanyar una plaça per als Jocs Olímpics de Tòquio. És molt difícil, però no impossible. És el màxim al que pot aspirar un esportista d’elit.
I et queden forces per a fer una mica més?
No! Acabo tan exhausta, m’absorbeix tant la gimnàstica, que no puc fer res més. Només escolto música, perquè em relaxa molt. El que més em fa gaudir és estar amb la meva família quan puc fer-ho. Sempre dic que l’important no és d’on vinc ni el lluny que he arribat, sinó el lluny que arribaré.
Qui és el teu gran referent?
Sens dubte Simone Biles! És increïble.
A veure si un dia puc fer tot el que fa ella!
El teu Avi José n’estaria molt orgullós… •
PALMARÈS
Marina González Lara
15 de desembre del 2002
Malgrat de Mar (Barcelona)
Alçada: 1,55 m, Pes: 47 kg
2019
Nivell 10 Elit Olímpica
Subcampiona d’Espanya Individual
Campiona d’Espanya Equips Campiona Lliga Iberdrola per equips (Salt CG)
2017
Nivell 9 Vía Olímpica
Campiona Nacional per equips i Or Catalunya en els 4 Motors d’Europa (Karlruhe)
2016
Nivell 6 Via Olímpica
Medalla de bronze Campionat de Catalunya
2015
Nivell 6 Via Olímpica
4a Campionat d’Espanya
Subcampiona de Catalunya
2014
Nivell 4
Plata d’Espanya equips i campiona assimètriques
Campiona de Catalunya per equips i individual
2013
Nivell 3
Subcampiona d’Espanya i de Catalunya individual
Campiona de Catalunya per equips
