De Pineda de Mar… a Tòquio 2020?
Tot i que va néixer a Badalona (13 de setembre de 2002), l’Emma viu a Pineda de Mar amb els seus pares des del 2003. El seu pare, Marcos, és operari de màquines excavadores. I la Juani, la seva mare, regenta un centre d’estètica al barri del Poblenou, a Pineda. En Brian, el seu germà gran, és xef.
“Als quatre anys els meus pares em van portar a fer natació. No m’agradava gens. Sempre hi anava plorant, així que em van canviar d’esport i em van inscriure a fer ballet i flamenc a la Fàbrica Llobet de Calella, per guanyar en psicomotricitat. Va ser una de les meves professores qui li va dir a la meva mare, quan jo tenia vuit anys, que em veia condicions per a la gimnàstica rítmica”, explica aquesta esportista d’elit, que passa uns dies a Pineda després d’una llarga temporada concentrada i entrenant en el Centre d’Alt Rendiment de Madrid sota la tutela de la RFEG.
“Aquest és un esport duríssim. Si no ets molt forta mentalment, no pots suportar tants sacrificis”
INICIS. Casualment, la seva cosina Mireia feia gimnàstica rítmica a Badalona. Després d’acompanyar-la a una competició, li va agradar el que va veure i va decidir apuntar-se al Club Rítmica Gim Vanesport, on va començar a entrenar tres vegades per setmana. Al novembre de 2011 es va traslladar a l’Escola de Gimnàstica Rítmica Lloret de Mar: “En el meu primer any vaig ser campiona de Catalunya de mans lliures i en aquesta època ja em vaig adonar que m’entusiasmava entrenar i competir”, explica l’Emma. El seu talent no va passar desapercebut per a la seleccionadora de Catalunya, que la va convocar per passar unes proves al CAR de Sant Cugat. De les prop de 80 nenes que s’hi van presentar, només en van quedar quatre. Una d’elles, l’Emma.
“Als 12 anys la meva vida va canviar radicalment perquè em van concedir una beca sencera i em passava tot el dia al CAR. Menjava, estudiava i entrenava allà. Només baixava a Pineda a dormir”. Durant dos llargs anys, el seu dia a dia començava a les 6:30 del matí i acabava a les 21:30 de la nit. Allà va haver de familiaritzar-se, i fondre’s com si fos un sol cos, amb tots els aparells: “Sempre em van agradar més les maces i el cèrcol que la pilota i la corda”, explica l’Emma.
A MADRID. Després d’una destacada trajectòria en campionats de Catalunya, nacionals i internacionals, l’octubre de 2016 va rebre una gran notícia. La gran notícia. La Federació Espanyola de Gimnàstica Rítmica la convocava al CAR de Madrid per formar part de l’equip júnior nacional: “La diferència amb el CAR de Sant Cugat és que aquí només entrenava aparells a nivell individual i a Madrid vaig passar a entrenar en conjunt”.
Al maig de 2017, a Pesaro (Itàlia), l’Emma va disputar amb Espanya la seva primera Copa d’Europa representant a Espanya. Un esport on només hi romanen les millors, les més preparades: “De les sis components de l’equip júnior només tres van passar al sènior, on hi ha cinc titulars i cinc suplents”. L’Emma va ser una de les escollides: “És molt dur veure com descarten amigues teves. El més important en la rítmica és el cap. Psicològicament has d’estar a l’altura de l’exigència física. Entrenar tots els dies de la setmana vuit hores, a vegades fins els diumenges, és brutal”.
L’Emma admet que en més d’una ocasió va voler abandonar: “Hi ha moments molt difícils durant l’any. I és aquí on cerques el consell dels teus pares. La meva mare sempre m’ha dit que tingui en compte que les grans oportunitats només passen una vegada a la vida”.
No és fàcil arribar al selecte equip nacional de gimnàstica rítmica sent encara júnior, però l’Emma va convèncer a la seleccionadora nacional, la bielorussa Anna Baranova: “Durant tot el 2018, només em vaig preparar per arribar al sènior. I quan arribes al sènior, depèn de la seleccionadora que siguis titular o suplent”.
Aquesta temporada va competir en cèrcols i maça en una exhibició disputada a França i també va participar en les Copes del Món de Thiais (França), Bakú (Azerbaidjan) i Guadalajara (Espanya), on l’equip nacional va quedar en tercera posició en cèrcols i maces, i quart en la general per equips. La gran prova de foc, i allò per al que l’equip espanyol de gimnàstica rítmica està lluitant, és aconseguir una plaça per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020. Molts mesos de concentració i molts dies i hores de durs entrenaments: “El Mundial es disputa del 16 al 22 de setembre a Bakú i d’aquí sortiran vuit places per a Tòquio. Rússia, Bulgària i Itàlia ja estan classificades, així que tenim opcions d’anar als Jocs si ho fem bé”, explica l’Emma amb visible il·lusió.
EL GRAN SOMNI. Una cosa és classificar-se, i una altra ben diferent és formar part del conjunt nacional, ja que la Federació Internacional només permet equips de cinc gimnastes titulars. Sense suplents: “És una gran injustícia que no passa en cap altre esport. Què passa si es lesiona una gimnasta? Amb les regles actuals no pots reemplaçar-la”.
I aquí està el somni d’Emma Reyes. Anar amb Espanya a Tòquio 2020 i participar en els seus primers Jocs Olímpics. Seria el seu millor regal d’aniversari. Un premi a tota una vida de sacrificis. •
