Entrevista exclusiva a RUBI, entrenador del RCD Espanyol

In Entrevistes

“Porto Vilassar de Mar al meu cor”

Va créixer als carrers de Vilassar de Mar i es va fer futbolista i entrenador al camp de futbol del poble, on somiava en convertir-se un dia en qui és  actualment, un dels millors entrenadors d’Espanya. Tornem al passat amb el  flamant tècnic del RCD Espanyol

Q sents quan entres al camp Xevi Ramon?

Per sort vinc molt sovint, perquè visc aquí al costat. A més, el meu fill ha jugat amb els infantils del Vilassar i he vingut a veure’l moltes vegades. També és veritat que he estat molts anys fora i ho trobava a faltar. Estimo molt a aquest club, perquè ha estat i és el club de la meva vida.

Quins records et porta ser ara aquí?

Ufff, molts i tots molt emotius i entranyables. Pensa que aquest camp el vam inaugurar nosaltres al maig de 1991 jugant contra el Barça de Johan Cruyff. El Barça ens va guanyar 0-10! Recordo que va fer el servei d’honor Marta Ferrusola, acompanyada de Kubala. Era el primer camp de futbol municipal de Catalunya que tenia gespa artificial. Vam ser els pioners.

La vostra generació de jugadors va fer història a Vilassar…

Així és. Viure el transvasament de l’antic camp de terra al nou estadi amb gespa artificial va ser inoblidable, però sobretot anar ascendint de categories, des de Segona Regional a Primera, després a Preferent i finalment a Tercera Divisió. Era la primera vegada que el Vilassar ho aconseguia.

Vas néixer a Barcelona…

Sí, un 1 de gener, un gran dia per venir al món! Els meus pares, la meva germana Susana i jo ens vam mudar a Vilassar de Mar quan jo tenia sis anys, el 1976.

Va ser a Vilassar on va néixer el sobrenom de ‘Rubi’?

Sí, a l’Escola Pérez Sala, a l’EGB. Recordo que era l’únic ros de la classe i tots van començar a cridar-me “Rubio”. No sé per què li van treure la lletra ‘o’ i em vaig quedar amb “Rubi” per sempre. A casa tampoc em deien pel meu nom. Em deien ‘Jota’…

Quan vas començar a jugar a futbol?

A l’escola, com tots els de la nostra generació. Els meus amics de classe Román i Ramon, amb els que encara conservo relació, em van dir: “Has d’apuntar-te al Vilassar”. La meva pregunta va ser: “Què val això?”. Em van respondre que no havia de pagar res, que era gratis. Ho vaig consultar a casa i em van donar permís per apuntar-m’hi. I així va ser com amb nou anys vaig entrar al Vilassar de Mar.

Tota una vida…

Així és, tota una vida. Els dos anys de benjamí, els dos d’aleví, els dos d’infantil. Llavors no hi havia cadet. Vaig estar un any de juvenil i després una temporada al Premià de Mar i una altra a L’Hospitalet.

I vas tornar a casa…

En acabar la meva etapa juvenil de juvenil vaig tornar al primer equip del Vilassar de Mar. Només vaig estar mig any, perquè el 1989 vaig haver de anar-me’n al gener al Servei Militar. En acabar vaig tornar a jugar els últims sis mesos de la temporada a Vilassar. En aquests dos anys vam passar de Segona Regional a Primera i de Primera a Preferent.

Com era la teva vida d’adolescent a Vilassar?

Gaudia moltíssim. He estat molt feliç a Vilassar, perquè és un poble on tot ho tens a mà: la platja, la muntanya, pots anar caminant a tot arreu. Vilassar de Mar ha crescut molt, perquè quan jo vaig venir a viure aquí amb 6 anys hi havia 10.000 habitants i ara som més de 20.000.

Com jugaves, quines característiques tenies?

Quan l’entrenador utilitzava un 4-4-2, jo era el segon davanter. Llavors en deia: “El davanter alt i el davanter baix”. Jo era el davanter baix, és clar. Tenia molta mobilitat, intentava ajudar el davanter a donar-li pilotes, feia gols… En el que més destacava, crec, era en la visió de joc.

Quin va ser el teu recorregut com a jugador?

Amb 21 anys vaig fitxar pel Manlleu. Després per l’Espanyol B, l’Hospitalet, Pontevedra, Terrassa i els tres últims anys com a jugador els vaig fer en el Vilassar de Mar, on vaig penjar les botes amb 31 anys.

El futbol mai et va impedir estudiar…

Això va ser gràcies als meus pares. És cert. Ells em van dir que s’esforçarien a anar a buscar-me al camp després dels entrenaments, a portar-me als partits, però que jo havia de concentrar-me en els estudis. Vaig acabar la carrera d’Empresarials a la Universitat de Vic aprofitant que vaig estar jugant dos anys a Manlleu.

El 2001, el llavors president del club, Pere Guardiola, et va donar l’oportunitat d’agafar el primer equip del Vilassar quan vas penjar les botes. No es pot negar que tenies ànima d’entrenador …

Sempre em va agradar. Quan em vaig retirar ja tenia el carnet d’entrenador nacional. M’apassionava entrenar. De fet, quan jo tenia 14 anys, ja era ajudant de l’entrenador dels benjamins. I després també vaig entrenar infantils i cadets. Ho portava a la sang. De fet em vaig retirar amb 31 anys perquè m’il·lusionava més ser entrenador que seguint jugant a futbol. I això que aquell any havia estat molt bé a Tercera, marcant gairebé 20 gols… Va sorgir l’oportunitat, perquè Manel Moya va marxar al Badaloní i Pere Guardiola va confiar en mi, cosa que mai he oblidat.

El vas agafar com una cosa ‘amateur’, perquè no et guanyaves la vida amb el futbol.

Qué va! Jo vaig estar treballant a l’empresa del meu pare tots els dies al matí fins al 2012, encara que dos anys abans, estant a Benidorm, feia els treballs des de casa amb l’ordinador. Jo vaig deixar definitivament de treballar a l’empresa del meu pare quan em van donar el primer equip del Girona.

A què et dedicaves?

Confeccionava totes les nòmines, assegurances, impostos… Això avui en dia ja es pot fer telemàticament. És una empresa, ‘Transrutas’, que té prop de 70 treballadors, amb oficines a Madrid, Bilbao i  Barcelona.

Amb quina filosofia de futbol t’identifiques?

El meu esperit és el mateix ara que sóc entrenador de l’Espanyol que quan vaig agafar el Girona a Segona i vam jugar el ‘play-off’ per pujar a Primera. A mi m’agrada dominar la pilota per fer gols, no per fer passades i no mirar la porteria. Si pots arribar a meta amb dues passades, millor que amb vint. Però això depèn de com s’estructura i es posiciona l’oponent. Per a mi el que és impensable és, si vas per davant del marcador, tirar-te cap enrere. Una altra cosa és que el rival tingui la virtut de robar-te la pilota i fer que tu retrocedeixis. Però fer-se molt enrere voluntàriament per defensar un gol, no, no és el meu estil.

Què li demanes a un jugador professional?

El que li demano són moltes coses, perquè els entrenadors som molt pesats. Principalment, que sigui exigent amb si mateix, que tingui la mentalitat de voler millorar encara que estigui a punt de retirar-se. Que gaudeixi, que s’ho passi bé entrenant, jugant…

Increïble el que vas fer a Osca!

Va ser un any extraordinari, amb la ciutat bolcada. No es parlava d’altra cosa que de l’equip de futbol. Teníem en 18è pressupost més baix de la categoria. Vam estar murris amb algun fitxatge, els jugadors van creure en el que feien i vam modernitzar el club. A nosaltres no ens van fitxar per pujar a Primera Divisió, ens van fitxar per donar-li una nova estructura a l’entitat. Hi va haver gent que quan va saber que anava a l’Osca em va dir que m’equivocava, però un quan pren una decisió ho fa després d’un profund anàlisi de les coses.

El 2001, quan fas el teu debut com a entrenador del Vilassar, t’haguessis imaginat que arribaries on ets ara mateix?

Jo m’ho creia, sí, estava convençut que com a entrenador podria arribar a una gran categoria. Com a jugador no vaig arribar mai a creure-m’ho i alguns em van criticar perquè creien que podia haver arribat més lluny. He estat a punt de no fer-ho, de quedar-me, però tenia clar que no seria per falta de ganes en les meves possibilitats.

Què vol dir per tu ser entrenador de l’Espanyol?

L’Espanyol és el més important que hi ha per a mi. És un club històric, el quart club espanyol que més anys ha estat a primera divisió, després de Barça, Reial Madrid i Athletic. Hi ha molta gent que ha fet de l’Espanyol un club important, dels més grans del futbol nacional. Com a entrenador, per a mi és el màxim. Tinc molt clar que vull aprofitar aquesta oportunitat i que la gent se senti orgullosa del nostre treball.

Vius absort amb el futbol. Què hi trobes a faltar? Què t’agradaria fer que no pots?

Tenir la capacitat per relaxar-me i desconnectar quan tinc festa. Però sobretot, trobo a faltar pescar. És una afició que tinc gràcies a la meva mare. Anàvem a pescar junts, tant a Vilassar, Palamós o Platja d’Aro, on anàvem de vacances. Des del primer instant que notes que pica un peix i es mou el fil de la canya t’enganxes a la pesca. Ja ho gaudia des de ben petit. També he sortit moltes vegades amb la barca del meu amic Pere Guardiola.

Fas vida a Vilassar de Mar?

Sí, passejo molt pel poble. Vaig a l’Espinaler, a Cal Tito, a Palomares, a La Jijonenca… Tot i que som del món, presumeixo molt de ser de Vilassar de Mar i del Maresme.

Digues que sí!


Cuiner abans que frare

Rubi ha estat i és tota una institució a la UE Vilassar de Mar. Va jugar en tots els seus equips inferiors i va formar part de la plantilla que va aconseguir l’històric ascens a Tercera Divisió per primer cop en la seva història. Va ser un mitja punta ràpid, golejador i tècnic però a la vegada lluitador i de magnífica visió de joc.


Passat i present de la UE Vilassar de Mar

Pere Guardiola, a l’esquerra de la fotografia, va ser el president de la Unió Esportiva Vilassar de Mar que el 2001 va tenir la valentia de donar-li el timó del primer equip, llavors a Tercera Divisió, a un jove Rubi de tan sols 31 anys: “Li vaig dir llavors, que un dia arribaria a ser entrenador de Primera Divisió. Portava gravades al seu front totes les qualitats per ser un gran tècnic”, recorda ara Pere Guardiola, vicepresident de la FCF i president de la seva Fundació. A la fotografia també està Xevi Ramon, exjugador del FC Barcelona format al planter del Vilassar i que va coincidir amb Rubi en els seus últims anys de jugador. Xevi Ramon és des de fa uns anys el president del Vilassar de Mar, el camp de futbol porta el nom del seu pare, que també va ser el màxim responsable de l’entitat vilassarenca.


TRAJECTÒRIA

Com a jugador:

U. E. Vilassar de Mar

1989-1992

A. E. C. Manlleu

1992-1994

R. C. D. Espanyol “B”

1994-1995

C. E. L’Hospitalet

1995-1996

Pontevedra C. F.

1996-1997

Terrassa F. C.

1997-1998

U. E. Vilassar de Mar

1998-2001

Com a entrenador:

U. E. Vilassar de Mar

2001-2003

C. E. L’Hospitalet

2003-2004

C. E. Sabadell F. C.

2004-2005

R. C. D. Espanyol “B”

2005-2008

S. E. Eivissa

2008

Benidorm C. F.

2009-2010

Girona F. C.

2012-2013

Real Valladolid C. F.

2014-2015

Levante U. D.

2015-2016

Real Sporting de Gijón

2017

S. D. Huesca

2017-2018

R. C. D. Espanyol

2018

 

 

You may also read!

Carlos Martínez, De Mataró a l’Hèrcules passant pel Japó

El Maresme té incomptables esportistes de totes les disciplines que han fet, o estan fent, una brillant carrera. És

Read More...

L’epilèpsia durant la infància no contraindica la pràctica esportiva

La pràctica esportiva suposa un revulsiu que millora l’autoestima dels nens i nenes, sovint minvada per una malaltia que pot

Read More...

Ricky Rubio deixa la seva petjada al Masnou

Fotos: Ajuntament del Masnou El masnoví Ricky Rubio, base de l’equip Utah Jazz de l’NBA, va protagonitzar la festa

Read More...

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Mobile Sliding Menu