Carlos Galindo
Jesús Ángel García Bragado. ‘Chuso’ pels amics. L’atleta del C.A. Laietània de Mataró, del qual es proclama “orgullós i molt agraït”, és el més veterà dels esportistes olímpics espanyols. A Rio de Janeiro va disputar els seus setens Jocs en la modalitat de 50 quilòmetres marxa. Ningú al món pot presumir d’aquest palmarès. Ell i la jamaicana Merlene Ottey. Estan igualats. Anirà pels seus vuitens Jocs a Tòquio 2020? No diu que sí ni que no. Simplement somriu. El ‘patriarca’ té un pla. Caldrà estar atents…
Què és la marxa per a vostè?
La vida. I fer camí en caminar…
Joaquín Sabina va cantar que caminar era una manera de somiar.
Sabina sap de qué parla. I les seves cançons són poesia.
JJOO Atenas 2004
Si mira enrere, què veu?
Un llarg camí recorregut. Treball, sacrifici, renúncies…
Parli’m dels seus inicis.
Tenia 16 anys i estudiava Formació Professional en el col·legi Tallamar de Madrid. Vaig veure per televisió a Miguel Ángel Prieto guanyar una medalla en el Campionat d’Europa de Stuttgart de 1986 i em vaig dir: “vull fer el mateix que aquest paio”.
Em fa l’efecte que vostè és un supervivent.
És veritat. Sóc un resistent. Miri el que va passar en els últims Jocs de Rio.
M’explica, si us plau…
Cal remuntar-se a 2016. El 8 de maig d’aquest any vaig sofrir una lesió en el tendó isquiotibial en la Copa del Món de marxa. Faltaven tan sols tres mesos per als Jocs. Em va tractar el doctor Arquer i la seva ajuda va ser providencial. Em va aplicar cèl·lules mare per regenerar el tendó. Un rècord… Vaig arribar sota mínims a Rio, però vaig competir. I vaig acabar els 50 quilòmetres.
“Haver intervingut en set Jocs Olímpics no té secrets. M’he cuidat molt”
En males condicions.
Sí, vaig arribar deshidratat. A un quilòmetre del final, estava completament esgotat; tenia set, nàusees, vomitava…
JJOO Sydney 2000
Amb remuntada inclosa.
A meitat de carrera anava en el lloc 35. Després, vaig reaccionar i vaig ser capaç d’arribar a meta en el dinovè lloc, que no està malament.
A vostè se’l va considerar un heroi per aquesta actuació.
Va ser un resultat molt elogiat pels afeccionats. No obstant això, jo em vaig sentir profundament decebut. Les coses no havien d’haver estat així. I, malgrat tot, vaig finalitzar amb millor marca que la que vaig aconseguir fa quinze anys, en els Jocs de Barcelona.
I va decidir retirar-se.
Vaig obrir un parèntesi. Havia de resoldre els meus problemes físics; varius que m’estaven donant la llauna, ser operat del menisc… Tenia un munt d’avaries. Per primera vegada en molt temps he començat la temporada amb absoluta normalitat.
“Ser un rebel no m’ha ajudat en res però m’ha permès ser qui sóc, digne, sincer…”
Quin és el seu objectiu per al 2018?
Ser competitiu. Res més que això. I córrer una marató…
JJOO Pekín 2008
Perdó…?
Per pura afició, ja m’entén. Fa un temps em van presentar un projecte que em va encantar: la possibilitat de córrer una marató amb altres tres esportistes que també van ser olímpics en els Jocs de 1992.
Està pensant en la marató de Barcelona?
És una possibilitat. M’agradaria molt però és una cosa cosa que cal definir.
Si no recordo malament, va anar a Nova York.
Exacte, el 2009, quan vaig complir 40 anys. La gent sol fer coses extraordinàries arribant a aquesta efemèride. Jo,vaig decidir viatjar a la ‘Gran Poma’.
“Tinc una edat i he sofert moltes lesions. El meu problema no és de xassís sinó de motor”
Com recorda aquella experiència?
Va ser una cosa increïble, Però si m’haig de quedar amb una, trio el moment inicial, quan es va donar la canonada en presència de l’alcalde de la ciutat. La sortida en el pont de Verazzano amb els africans corrent com a bojos és una de les coses més impactants que he vist en la meva vida. Quina manera de córrer! .
JJOO Londres 2012
Operat dues vegades dels malucs, amb multitud de lesions, encara li queden ganes de competir?
Em considero un atleta afortunat. Generalment, és l’esport el que abandona a un, que s’acaba retirant per culpa de les lesions, l’edat o per baix nivell… En el meu cas, vaig ser jo el que va decidir anar-se’n després dels Jocs.
Llavors…? Quin valor cal donar-li al seu gest d’ara?
Curiositat, necessitat… Anem a veure què passa, sense més pretensions.
Fa un temps vostè em va dir que desitjava retirar-se però que els joves no l’hi permetien perquè encara els guanyava…
I mantinc aquesta reflexió. En el Mundial de Londres podia haver estat el pare de la immensa majoria de participants. .
La cosa no pinta gens bé a Espanya…
Em temo que tenim un problema. No hi ha un relleu consolidat en 50 quilòmetres marxa. El futur passa única i exclusivament per Miguel Ángel López.
JJOO Rio de Janeiro 2016
Manca cultura de l’esforç i de sacrifici entre els joves?
La marxa no té un altre secret que entrenar quilòmetres i quilòmetres, hores i hores. Exigeix d’una dedicació absoluta. I és veritat que la gent jove no està per assumir renúncies.
A més, ningú es fa milionari en la marxa atlètica…
És veritat. Però és un error monumental dedicar-se a alguna cosa en funció dels diners que es pugui ingressar. Aquesta vara de mesurar no és la correcta. Cal perseguir la satisfacció personal, la superació….
“El tema de Catalunya solament s’arreglarà amb diàleg. Tots formem part d’una mateixa realitat”
Vostè sempre ha estat un tipo peculiar…
Intento ser una persona honesta. Dic el que penso, faig el que crec, persegueixo els meus somnis… No sóc milionari. Però sóc jo i estic satisfet amb el que he aconseguit. He viatjat per tot el món gràcies a l’atletisme i tinc un munt d’amics. Què més puc demanar?
Sempre va ser un rebel?
Doncs sí. No m’agrada que m’encasellin, ni els estereotips. Vaig per lliure.
Per exemple, en els entrenaments?
Efectivament. He après a conèixer-me marxant sol. M’entreno a mi mateix des de l’any 2000. Tampoc tinc grup de treball. M’agrada preparar-me pel meu compte, sense tenir ningú al costat. És així des de 1993.
JJ.OO. Barcelona’92
Però va aprendre.
Els fracassos ensenyen més que les victòries. Vaig aprendre a entrenar, a escoltar el meu cos. I a competir, sempre de darrere cap a davant, recollint ‘cadàvers’, és així com vaig aconseguir els meus grans èxits.
Què em diu del futur?
Amb la que està caient em resulta bastant difícil parlar del futur. Aviat tindré la titulació oficial d’entrenador. M’encantaria treballar amb xavals de categories inferiors, retornar a l’atletisme part del que m’ha donat a mi, crear una escola de marxa per formar els més desfavorits.
Es refereix als immigrants?
No exclusivament però sí, també a ells. Sobretot, als de segona generació. Vull obrir-los una porta al futur. Ja tinc pensats llocs a Catalunya.
Però…
M’agradaria vincular a Lleida en aquest projecte. Vaig viure molts anys en aquesta ciutat. I vaig ser molt feliç.
Ja té recursos?
Vull pensar que les empreses es vincularan a aquesta causa, perquè els reportarà una imatge molt positiva.
Confessi, hi ha alguna possibilitat, per petita que sigui, que participi en els propers Jocs Olímpics de Tòquio 2020?
Puffff! No diré que sigui impossible però és una cosa que no m’he plantejat ara mateix. La veritat és que estem a mig camí. Falten poc més de dos anys. En principi, sembla un objectiu impensable però… Qui sap!
Insisteixo amb el de Tòquio 2020, disculpi…
Seran uns Jocs duríssims. Calor, humitat… Caldrà gestionar molt bé el factor ambiental. Serà una competició molt complicada perquè els japonesos la prepararan molt be.
I vostè tambè…
El meu problema no és de xassís, és de motor. El meu cos ja no és el que era quan tenia 25 anys. És una cosa que he acceptat. No m’inquieta entrenar; el que sí costa és recuperar. És un peatge que cal pagar necessàriament per raons d’edat.
Parlem de política?
Això sí que és una gosadia. Confio que no serveixi de discussió…
Per res! Expliqui, expliqui…
Diàleg. És el que falta en aquest moment. Parlar des del respecte, sense exigències prèvies, disposats a fer concessions…
Ho diu vostè, que fa anys que compagina la seva professió amb la de polític del Partit Popular (PP)
Tot va començar el 2007, quan vaig entrar com a regidor popular a Lleida.
Què li sembla el que ocorre a Catalunya?
És com el dia de la marmota, aquella pel·lícula que va protagonitzar Bill Murray. Estem atrapats en el temps. Ens hem ficat en un bucle del qual no hi ha forma de sortir. Hem de deixar de mirar-nos el melic per aixecar la vista i veure les coses importants. No és presentable aspirar a societats petites quan la tendència és al revés, anar a espais únics. Fixi’s en la idea d’Europa. En aquests moments hauríem d’estar parlant d’atur, de l’escalfament global, de l’envelliment de la població, del terrorisme jihadista… Tots hauríem d’empènyer en la mateixa direcció amb un únic propòsit: que els nostres fills visquin millor que nosaltres.
Ho diu vostè, que va néixer a Madrid…
Però he viscut a Catalunya més de mitja vida. Vaig arribar el 1994 i em considero català encara que estimo molt Madrid, on estan els meus pares. A més, sóc de l’Atlètic de Madrid (riu a riallades)
Se sent acceptat a Catalunya?
Sí. I també estimat.
Li han cridat fatxa?
Doncs sí. Sembla que tot el que no pensa com ells –per l’independentisme- ja és un fatxa. La cosa va d’etiquetes. Fixi’s, el meu avi va combatre en el cos de carabiners de la República. I em diuen fatxa. La meva sang és d’origen castellana però jo sóc d’on em vaig fer. A més, tots som part d’una mateixa realitat. Al final, els problemes són comuns per molt que vulguem confondre’ls amb banderes.
No se’n vagi sense parlar-me del Centre Atlètic Laietània…
El meu club. Un orgull. S’han portat molt bé. La història és la següent: la meva filla va venir a viure a Mataró i va començar a entrenar en salt amb perxa. Tenia condicions i es va posar a les ordres de Norbert d’Haro. Vaig començar a anar-hi amb freqüència i un bon dia vaig preguntar si volien que els donés un cop de mà. Em van dir que sí i així va ser com vaig començar.
Van fitxar un olímpic…
Doncs sí. Em vaig oferir per col·laborar. Va coincidir amb el 90 aniversari del club. Era la primera persona del club que anava a uns Jocs… Una satisfacció per a ells i un orgull per a mi, que representa a una entitat amb molta història, molt vinculada amb Mataró i amb l’atletisme. •
Únic atleta espanyol que ha competit en set Jocs olímpics
Nascut a Madrid el 17 d’octubre de 1969, però català d’adopció (ha viscut a Lleida, Barcelona i Sant Adrià del Besòs), la seva carrera està plena d’èxits. Campió del món a Stuttgart 1993 i subcampió en 1997, 2001 i 2009, un dels moments més emotius del seu brillant currículum va arribar en els Jocs de Rio quan va ser rebut a la Vila Olímpica com un heroi pel gruix de l’expedició espanyola. Els esportistes li van fer un passadís i el van homenatjar amb una salva d’aplaudiments que encara l’emociona.
