Està considerat un dels millors jugadors de la història del CD Masnou, que ara celebra els seus 100 anys de vida.
Quins són els teus orígens?
Vaig néixer al Masnou i hi he viscut pràcticament tota la vida. El meu pare era Guàrdia Civil i la mare era mestressa de casa.
Com et vas iniciar en el futbol?
Vaig començar a jugar a futbol sala a l’escola amb sis anys. Un dia va venir gent del Masnou al col·legi a fer unes proves per als seus equips de futbol 11 i em van proposar formar part del seu equip infantil.
Deus tenir algun record especial d’aquell equip…
Sí, molts dels que vam començar en aquell Masnou mantenim l’amistat fins a dia d’avui. Intentem veure’ns almenys un parell de cops l’any. Vam formar un grup humà molt maco i molt unit.
Com definiries el teu pas pel Masnou?
La veritat és que jo només pensava en passar-ho bé. Era una època molt diferent, on no pensàvem que arribaríem lluny ni teníem aquesta pressió. Els camps eren de sorra, els partits d’hivern a les vuit del matí, no teníem roba d’entrenament… i evidentment no hi havia escoles de futbol ni tants equips i categories. Però tot i així era més sa i gaudíem de la mateixa manera. Vaig aprendre moltíssim de cada entrenador que vaig tenir al Masnou i amb el grup que teníem vam aconseguir guanyar lligues any rere any i, fins i tot, vam disputar una final de Copa Catalunya contra el Barça. M’atreviria a dir que és el millor infantil de la història del Masnou.
Sent juvenil fitxes per l’Espanyol. En aquell moment ja eres conscient que arribaries a l’elit?
No, la meva filosofia era la mateixa: sortir al camp cada cap de setmana i passar-ho bé. Hi havia gent que es cremava molt abans i no gaudia del futbol; jo no. M’ho vaig prendre com un repte personal. En el meu cas, faltar a un sol entrenament era horrible, fins i tot com a professional, imagina’t amb la il·lusió d’un juvenil.
Aquell mateix any vas debutar a Segona B…
Sí, amb l’Hospitalet, que llavors era el filial de l’Espanyol. Vaig signar al desembre, per tant en sis mesos vaig passar del juvenil del Masnou a Segona B, i entrenava esporàdicament amb el primer equip de l’Espanyol. Va ser meteòric.
I va arribar el debut amb els pericos…
Així és. Vaig debutar amb l’Espanyol a Segona Divisió. L’any següent vaig estar a punt de jugar al Palamós, però es va trencar l’acord amb l’Espanyol i va ser quan l’Alavés es va interessar en mi.
Serrano va jugar 52 partits a Primera Divisió amb l’Espanyol
Va ser la teva etapa més prolífica…
Sí, vaig marxar a un equip totalment professional com era l’Alavés, llavors a Segona B. L’idea era estar-hi un any i finalment m’hi vaig quedar quatre. Aquell primer any vam ascendir a Segona Divisió, vaig fer sis gols al play-off i l’any següent ja era capità. Tot va anar genial. Teníem un gran equip i amb l’arribada de Mané Esnal vam aconseguir l’ascens a Primera Divisió. I, per si no fos poc, vam arribar a semifinals de la Copa del Rei, eliminant al Súper Depor i al Real Madrid.
Per què no t’hi vas quedar?
Al desembre, dos dies després d’eliminar al Real Madrid, l’Espanyol va fer efectiva l’opció de recompra per mi i al final d’aquella temporada vaig tornar a les files de l’Espanyol, ja a Primera.
Vas tenir mala sort…
El futbol a vegades et dona alegries immenses, com va ser el meu debut a Primera, però també te les treu. Una entrada descomunal de Solozábal em va lesionar greument del genoll i no vaig poder jugar la resta de la temporada. Tot i això, després de la lesió considero que l’etapa a l’Espanyol va ser molt positiva. Era molt utilitzat, el jugador número dotze, com s’acostuma a dir. Vaig gaudir moltíssim d’aquesta etapa, vaig tenir molts minuts i fins i tot vam guanyar una Copa del Rei.
Què diferencia un jugador de Primera amb els d’altres categories inferiors?
Principalment la velocitat en el joc. Aquell jugador que és capaç de pensar i executar més ràpid que els altres té un gran avantatge sobre la resta. Per aconseguir aquesta velocitat cal tenir una bona preparació física i una bona tècnica. També s’ha de ser molt llest, en la meva opinió té més importància l’aspecte mental i psicològic que el físic.
Tornem a la teva carrera. Més tard vas jugar a l’Elx, el Castelló, el Badalona…
Amb l’Elx, el primer any vam estar a punt de disputar play-off a Primera. El segon any, però, va ser més complicat. Impagaments, etcètera. Tot i així el vestidor estava unit i vam aguantar la categoria sense problemes. Vaig passar pel Castelló a Segona B i després vaig tornar cap a casa. Em va trucar el Badalona i, després d’un any allà, em vaig quedar sense equip.
I, finalment, tornes a casa.
Sí, vaig entrenar amb el Masnou i em van proposar formar part de l’equip. Vaig pensar que seria molt bonic acabar la meva carrera on la vaig començar, així que vaig acceptar. El primer any vam ascendir a Tercera i el segon, per diversos problemes, vaig marxar a falta d’unes quantes jornades i vaig acabar jugant els últims nou partits de lliga amb l’Alella.
El teu comiat del futbol va ser èpic…
Sí, va ser increïble. A falta de nou jornades, l’Alella era el cuer de Primera Catalana i necessitava guanyar vuit dels nou partits restants per salvar la categoria. I, quasi màgicament, ho vam aconseguir. Van ser vuit victòries i un empat, i una retirada intensa.
A què et dediques ara?
Soc pare de dos fills, així que gaudeixo d’ells, ja que la vida del futbolista t’allunya molt de la família. Treballo a una immobiliària i sóc entrenador del juvenil de l’Atlètic Masnou.
Serrano, amb els seus pupils, el juvenil A de l’Atlètic Masnou
Sempre has entrenat equips modestos. Per què algú amb la teva experiència no ha entrenat equips professionals o en categories més altes?
El que més m’agrada d’entrenar és estar a prop dels nois, tirar de l’equip, formar grups units i que els jugadors siguin feliços. No m’agraden les individualitats, per mi l’equip ho és tot. Reconec que hi ha molts entrenadors que estan molt més preparats que jo i que és difícil arribar a divisions més altes, però jo soc feliç entrenant en categories més modestes on el més important és gaudir. Tot i així sóc molt competitiu, m’agrada vèncer i sempre plantejo els partits amb l’objectiu de sortir a guanyar. Aquesta filosofia fa que els jugadors s’ho passin d’allò més bé. Prefereixo guanyar 6-5 amb un futbol ràpid i vistós que guanyar 1-0 però mesurant esforços i fent un futbol avorrit.
Quins plans de futur tens?
Res gaire diferent al que faig ara. Soc feliç amb la vida que tinc: els fills, el futbol, la feina… Crec que continuaré així fins que el cos aguanti (riu).
PERFIL
Manuel
Serrano Pulido
El Masnou
– 10 de setembre del 1972 –
Debut professional:
CE L’Hospitalet (1990)
Debut a 1a Divisió:
RCD Espanyol (1998)
Retirada:
CF Alella (2007)
PALMARÈS
2 títols de lliga (2a Divisió)
RCD Espanyol, 1993/94
Deportivo Alavés, 1997/98)
2 ascensos (2a Divisió)
Deportivo Alavés, 1992-93 i 1994/95
1 Copa del Rei
RCD Espanyol, 1999/00
TRAJECTÒRIA
1990-93: CE L’Hospitalet (2a B)
1993: Dep. Alavés (cessió, 2a B)
1993/94: CE L’Hospitalet (2a B)
1994: RCD Espanyol (2a)
1994-98: Dep. Alavés (2a B, 2a)
1998-01: RCD Espanyol (1a)
2001-03: Elche CF (2a)
2003-04: CD Castelló (2a B)
2004-05: CF Badalona (2a B)
2005-07: CD Masnou (1a Catalana, 3a Divisió)
2007: CF Alella (últimes 9 jornades, 1a Catalana)
TRAJECTÒRIA COM ENTRENADOR
CE Vilassar
(infantil, cadet i juvenil)
Atlètic Masnou
(juvenil)
