Les aigües de la platja de Montgat van ser l’escola on va començar a gestar-se una llegenda de l’apnea professional. Doble subcampió del món en dues de les tres disciplines de profunditat (pes constant sense aletes i immersió lliure), el 30 de maig de 2016 Miguel Lozano va descendir a Roatán (Hondures) fins als 122 metres amb una sola glopada d’aire, la segona millor marca de tots els temps. Aquesta és la història d’aquest extraordinari esportista.
Tot va començar a Montgat, al Maresme…
Sí! És una història molt curiosa. Els meus avis, gallec i basc, treballaven a la RENFE. Un era interventor i un altre cambrer. Els van destinar a Barcelona i aquí van formar les seves famílies, al Maresme. El meu pare és químic i la meva mare psicòloga i mestressa de casa.
Ells es van instal·lar a Montgat…
En el barri de les Mallorquines. Tant les meves dues germanes com jo vam estudiar al col·legi Mireia. Vàrem començar en el vell, el que està prop de Tiana. Després vaig fer el batxillerat a l’Institut Thalassa.
Des de nen et va agradar el mar, l’apnea?
Sí, per descomptat, però el meu esport, per dir-ho d’alguna manera, va ser el bàsquet. A 8è d’EGB ja feia més de metre vuitanta. Vaig jugar al Montgat fins als 20 anys. Òbviament era ala-pivot. Tothom deia que tenia molt de nivell i que podia arribar a jugar en bones categories, però llavors era una mica rebel i no portava molt bé la disciplina i l’autoritat.
Foto de Pep Morata
“Fins als 20 anys el bàsquet va ser el meu esport en el CB Montgat; després em vaig posar a treballar per a estalviar i fer la volta al món viatjant durant dos anys”
Et preguntava pel mar…
La meva passió pel mar és deguda al meu pare. Des de molt petit va ser el meu medi natural. Em passava els estius a l’aigua amb ell, amb les meves germanes. Ens posàvem les aletes i ens passàvem hores i hores buscant pops, musclos… Sempre a pulmó. Vaig aprendre a aguantar la respiració mentre jugava. Sap? Vàrem descobrir, just davant de la línia de costa de Montgat, una antiga carretera romana pavimentada que em fascinava seguir-la!
Practicaves pesca submarina?
Sí, quan ja tenia més edat baixava amb el fusell a pescar. Llavors era el meu gran hobby.
Però no va ser el teu mitjà per guanyar-te la vida…
No, encara no. Després d’estudiar màrqueting, vaig anar a treballar dos anys a Dublín (Irlanda), on vaig conèixer a gent que va despertar i va influir en la meva curiositat per conèixer el món. Tornant a Barcelona, vaig estar dos anys treballant en una consultora de franquícies, estalviant prou per a fer realitat el meu somni de sempre: viatjar per tot el planeta.
Què et va aportar aquesta experiència?
Era un esperit lliure. Estava una setmana aquí, una altra allí… Gairebé sempre vaig viatjar a ciutats que tenien mar i bones platges. Vaig estar a la Gran Barrera de Corall d’Austràlia, un lloc meravellós. Durant aquesta etapa em vaig familiaritzar molt més amb l’apnea, i creia fermament que podia dedicar-me a ella.
Quins passos vas fer llavors?
Quan els diners es van acabar, vaig tornar a casa meva, a Montgat. Un altre cop a treballar, a estalviar i em vaig apuntar a un club d’apnea i busseig, l’ADAS Cavalldemar de Barcelona. Volia aprendre, formar-me, perquè tenia molt clar que desitjava dedicar-me professionalment a l’apnea. Va passar a convertir-se en la meva gran passió: les profunditats del mar.
“La meva passió pel mar va néixer de nen a les aigües de Montgat, on bussejava i pescava a pulmó, aprenent a aguantar la respiració mentre jugava”
I això com s’aconsegueix?
On és la meca del busseig? A Egipte. Als meus 26 anys vaig tornar a deixar tot el que tenia a Barcelona posant rumb cap a Dahab, al nord de Sharm el Sheikh. Em vaig fer instructor d’apnea, enamorant-me de la cultura per aquest esport que es respirava a Dahab. Durant dos anys vaig estar entrenant i aprenent del gran mestre i professor Umberto Pelizzari, segurament el gran mite de l’apnea.
I vas començar a competir…
Sí, al maig de 2008 em vaig convertir en el primer espanyol a baixar més de 70 metres. Era el rècord nacional. També vaig ser el primer, poc després, a descendir fins als 100.
Fregaves ja els 30 anys. No eres molt gran per començar?
En absolut. L’edat ideal per a un apneista està entre els 35 i els 45 anys. El nostre és un camí molt llarg. Jo encara continuo aprenent. Cal preparar-se molt bé, tenir un coneixement profund de la tècnica… i sobretot del teu cos. L’apnea és un esport interior, molt potent a nivell emocional. És la connexió entre el cos i la ment. I també influeix la ciència, perquè ens dona suport i ens ajuda moltíssim.
Diuen que sou com els dofins…
Sí, més o menys! (riu). T’adaptes a viure sense oxigen. Fisiològicament no som tan diferents a altres mamífers marins, com el dofí o la balena. Hem de pensar que durant els primers nou mesos de les nostres vides vivim en líquid amniòtic.
Quant temps aguantes sense respirar?
En estat de letargia, amb consum mínim d’aire, en estàtic, he arribat a estar nou minuts. En competició, en descens i en moviment, el temps aproximat va de quatre minuts i mig a cinc.
Quina és la teva capacitat pulmonar?
Uns deu litres, que poden arribar a dotze quan faig la carpa (tècnica per comprimir més aire als pulmons) abans de submergir-me. La capacitat d’una persona normal és de 5-6 litres.
Quines són les claus per a ser un bon apneista?
Si parlem d’una persona que vol competir, es tracta de la suma de molts aspectes. L’alimentació, l’entrenament anaeròbic i aeròbic en gimnàs, la hipòxia en piscina i la paraula clau: la ment. Cal enganyar al cervell i retardar el desig irrefrenable de respirar. I afegiré un altre aspecte més: la flexibilitat.
Flexibilitat?
Estar a 120 metres de profunditat equival a suportar 13 vegades la pressió atmosfèrica que tenim en la superfície. Quan descendeixo sóc com una ampolla de plàstic que es comprimeix. En pujar, m’expandeixo. Si fos rígid, em trencaria. Per això és tan essencial la relaxació i la concentració. En el mar cal deixar-se portar.
“He arribat a estar 9 minuts sense respirar en estàtic i prop de 5 quan he descendit a més de 100 metres, amb 10 pulsacions per minut”
I El ritme cardíac?
Es redueix, es produeix una vasoconstricció perifèrica que evita edemes pulmonars. Les meves pulsacions quan descendeixo poden arribar a vuit per minut. La melsa es contreu i el cos s’adapta per conservar l’oxigen.
Dues vegades subcampió del món…
Va ser el 2015 a Limassol, Xipre. Vaig arribar a 75 metres sense aletes i a 107 en immersió lliure, pes constant.
El 30 de maig de 2016 vas entrar en la història de l’apnea…
Durant la Caribbean Cup de Roatán, a Hondures, vaig baixar als 122 metres en immersió lliure. Va ser un moment màgic i molt reconfortant perquè només uns mesos abans, havia fallat en el meu intent de fer el rècord del món. Vaig descendir fins als 123 metres, però vaig patir una síncope en l’ascens. Vaig arribar a dalt amb uns nivells molt baixos d’oxigen i no vaig poder donar-li el OK al jutge quan vaig sortir a la superfície, cosa que és obligatòria.
Això va ocórrer a Bali el 2016. Ja ho havies intentat el 2012…
A les Bahames. I un tercer intent a Hondures, a -125m, l’any passat. Les tres vegades vaig perdre el coneixement per petits detalls, segurament l’estrès per saber el que hi havia en joc, per això és tan important la concentració.
Un altre dels teus èxits personals ha estat, i és, poder viure de la teva professió: l’apnea.
Així és. Després de la meva estada de dos anys a Egipte, me’n vaig anar a viure a Tenerife, on vaig conèixer la meva dona, Anna Taverna, instructora de busseig i biòloga marina. Vàrem obrim amb el meu soci, Santiago Jakas, l’Apnea Canàries Freediving Center a Radazul, llavors el primer centre d’apnea d’Espanya.
La teva vida ha canviat…
I tant! Vam ampliar les escoles obrint la segona a Dahab (Egipte), que és la meca de l’Apnea Profunda, i una tercera a l’illa Gili Air, entre Bali i Lombok, un veritable paradís. I després de vuit anys a Tenerife, vam ampliar la nostra presència a Canàries amb un segon centre a Puerto del Carmen, a Lanzarote. Però el millor de tot ha estat el naixement de les meves dues filles; Ona, que té dos anys i mig, i Cala, de tan sols tres mesos. Les meves prioritats ara han canviat una mica.
Continuaràs intentant el rècord del món?
De moment em prepararé per acudir als dos mundials de les dues federacions internacionals que existeixen. Un serà a l’agost a Hondures i un altre a Niça, al setembre. Atacar un rècord del món és costós, perquè tot t’ho has de pagar tu: vaixells, organització, jutges… i això només es pot assumir amb patrocinadors. El rècord mundial el té ara un apneista rus amb 130 metres en pes constant. És quelcom que no descarto en un futur pròxim.
On és el límit de l’ésser humà, Miguel?
En el segle dinou descendir a trenta metres ja es considerava una gesta. Crec que el cos humà, en l’actualitat, podria arribar als 140 metres. Això significaria que trigaríem a sortir un minut més del que triguem ara, que freguem els cinc minuts.
Un esportista excepcional. •
LES SEVES GESTES
JUNY de 2011 · BLUE HOLE · DAHAB (EGIPTE)
Primer espanyol que baixa fins als 100 metres amb aletes
Rècord d’Espanya. Té 15 plusmarques nacionals.
SETEMBRE de 2015 LIMASSOL (XIPRE)
Doble subcampió del món AIDA Federation
107 metres amb aletes
76 metres sense aletes
30 MAIG de 2016 ROATÁN (HONDURES)
122 metres en
immersió lliure (sense aletes)
Segona millor marca de tots els temps
Entrenador de famosos, esportistes i executius
Amb la campiona Gisela Pulido
Una altra de les activitats que realitza Miguel és ensenyar apnea a persones famoses, com ha fet amb Gisela Pulido, la deu vegades campiona del món de kitesurf de Premià de Mar. També ha ensenyat a respirar millor a personatges com al cantant David Bisbal, al mediàtic presentador Pablo Motos i fins i tot als jugadors de futbol del Reial Madrid.
Va entrenar Pablo Motos
Una altra de les seves ocupacions quan està fora de l’aigua és donar conferències i events de Team Building a executius i empresaris als qui explica les seves tècniques d’entrenament: “Són aspectes que podem aplicar a la nostra vida diària, sobretot la gestió emocional i la concentració”.
