Juli Giner
Va ser campió d’Europa del pes superploma el 2015 contra tot pronòstic. Després de recuperar-se anímicament de la derrota soferta el desembre passat a Londres, ‘The Rock’ somia a tornar a lluir el cinturó continental. Va arribar a aquest esport als 21 anys i quan pengi els guants farà el que més li agrada: donar classes de boxa.
Vostè va néixer a Vilassar de Mar…
Sí, en el Casal de Curació, però sóc del Barri Cotet de Premià de Dalt, on van emigrar els meus avis procedents de Lorca (Múrcia). Vivia a prop de l’antic camp de futbol. Segueixo vivint al poble.
Com va ser la seva infància?
Era molt entremaliat i inquiet. No menjava, no dormia, no creixia, no m’agradava estudiar…
I feia esport?
El meu pare em va apuntar al club de futbol, però vaig durar pocs mesos. No m’agradava el futbol i molt menys estar a la banqueta.
Juli va parlar amb Esportiu Maresme al Sant Jaume de Premià de Dalt
I com va arribar a la boxa?
Vaig arribar molt tard, als 21 anys, després d’una llarga història.
L’escoltem…
Amb 14 anys, com que no m’agradava estudiar, el meu pare em va posar a treballar a la fàbrica d’estampació en la qual ell estava. Guanyava els meus diners i podia comprar-me les meves coses, la meva roba, la meva moto… Després vaig treballar de pintor, en un taller de motos, repartint rentadores per Alcampo, fent la lectura dels comptadors del gas…
Era treballador…
Sí, molt, però també m’agradava la festa. El que guanyava treballant m’ho gastava els caps de setmana. El 2001 vaig tenir un gravíssim accident de moto en què vaig poder perdre la vida. Em vaig salvar de miracle. Em vaig trencar la cama per set llocs, el pit… Vaig trigar més d’un any a recuperar-me.
Li va veure les orelles al llop…
Sí, vaig obrir els ulls i em vaig proposar canviar de vida. Un amic em va dir que anés amb ell a un gimnàs de Premià a fer boxa per posar-me en forma. M’hi vaig apuntar i vaig conèixer el meu primer entrenador, Juan Martínez, i al cap de pocs mesos em va demanar que participés en un interclubs.
Tot molt meteòric…
Sí! Després de deu combats en la categoria de superlleuger, fins als 64 quilos, em va cridar la selecció catalana i vaig estar en el CAR de Sant Cugat, amb metge, psicòleg, nutricionista. Em vaig sentir tot un privilegiat. Més tard el seleccionador nacional de boxa va voler que anés al CAR de Madrid, però la beca que em donaven no era suficient i em sortia més a compte seguir a casa.
Què li va aportar la boxa llavors?
Virtuts molt importants que no tenia, com constància, compromís i, sobretot, disciplina. Va ser una època molt bonica. Vaig participar en campionats d’Espanya, on vaig ser bronze, plata i campió de 2010. Com amateur vaig disputar 86 combats, dels quals en vaig guanyar uns seixanta.
El boxejador català ja pensa en nou reptes
Què va significar debutar com a professional?
Un nou horitzó en la meva vida. Va ser el 2011 en un combat a La Farga de l’Hospitalet davant el rus Vitaly Shivanov. Va ser com per a un futbolista de La Masia arribar a debutar en el Barça.
Arribar és difícil, però mantenir-se, encara més…
Exacte, per això quan al 2015 em va arribar l’oportunitat de lluitar per ser campió d’Europa dels superploma, després de dinou combats com a professional, vaig pensar que havia valgut la pena tant sacrifici personal i familiar.
Campió d’Europa contra tot pronòstic…
Quan ets aspirant has d’acceptar el que t’ofereixen. Competir a França contra el tricampió d’Europa i amb dos mundials a l’esquena era un desafiament gegant. No havia perdut un sol combat. Per això, quan el vaig derrotar, vaig sentir una enorme felicitat. Sobretot per la meva família, que estava veient el combat.
Què va sentir?
Com si hagués guanyat la Champions League. Estava a l’elit de la boxa!
“No existeix un altre esport tan noble com la boxa, tan ple d’amistat i valors”
Va intentar aconseguir el Mundial…
Vaig fer una eliminatòria prèvia contra el mexicà Miki Román. No vaig realitzar la preparació correcta i durant el combat em va donar un cop que em va deixar l’orella penjant. El meu entrenador va haver de tirar la tovallola.
Cinturó de Campió d’Europa
Al desembre va tornar a lluitar pel ceptre europeu de la EBU i aquesta vegada va perdre…
Caure davant l’anglès Martin Ward em va doldre molt, perquè tenia la victòria molt a prop. Vaig cometre un petit error en el sisè assalt i em va derrotar.
Ara té 33 anys. Encara li queda corda?
Després de perdre l’últim combat a Londres vaig pensar penjar els guants. No obstant això, quaranta-vuit hores després ja vaig canviar d’opinió. Em trobo molt bé físicament, no sóc un boxador castigat, i per això em prepararé el millor que pugui per tornar a intentar ser campió d’Europa.
A què es dedicarà quan es retiri?
Al mateix que faig ara: a fer classes de boxa en diferents clubs. És una especialitat molt sol·licitada per totes les edats, des de nens a gent gran. La boxa et dóna coordinació, fortalesa mental, treballes tots els músculs…
Sembla que ja no està tan mal vist com abans, fins i tot s’ha posat de moda en els gimnasos…
Malgrat que no tenim molts espònsors ni ajudes, hi ha molt pocs esports tan nobles i plens de valors com la boxa. És amistat i respecte.
El que vostè s’ha guanyat… •
