Van néixer amb la música dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i, des de molt nenes, el mar i la vela han format part de les seves vides. Inseparables des del bressol, aquestes dues cosines germanes tan unides al Maresme i al CN El Balís van participar en els Jocs de Rio de Janeiro 2016 i ara miren il·lusionades cap a Tòquio 2020.
5es Mundial Aarhus 2018 13es Europeu Burgas 2018 13es Copa Mundial Enoshima 2018 Participació JJOO Rio 2016 Or Europeu Juvenil Burgas 2015
En el teu cas, Bàrbara, la vela és una vella tradició familiar…
El meu avi patern va ser un dels fundadors del Club Nàutic El Balís. El vaig conèixer molt poc perquè jo només tenia sis anys quan va morir. Els meus pares i tots els meus oncles han estat navegants.
I en el teu, Sara, també…
La meva mare i la mare de la Bàrbara són germanes, Ravetllat de primer cognom, i com la Bàrbara i jo vam néixer el mateix any, el 1992, ella al setembre i jo al novembre, sempre hem estat juntes, compartint-ho tot.
Sempre?
B.C.: Sempre, des del parvulari fins al dia d’avui. Hem anat al mateix col·legi i a la mateixa classe i hem navegat juntes des que érem unes nenes.
“Per nosaltres, la vela no és només un esport, és, sobretot, un estil de vida”
Vaja, que la vela no va ser una opció per a vosaltres…
S.L.: Així és. Per a nosaltres, la vela no ha estat un esport o una extraescolar. Ha estat un estil de vida des que estàvem dins la panxa de les nostres mares.
B.C.: El nostre avi tenia un vaixell i era habitual fer travessies pel Mediterrani fins a Mallorca, Menorca, Eivissa… Aquí va ser on començàrem a familiaritzar-nos amb el mar.
S.L.: Quan arribaven les vacances, Setmana Santa o els caps de setmana, sempre estàvem en El Balís o al Port Olímpic fent cursos d’estiu de vela.
No vau néixer al Maresme, però sou del Maresme…
B.C.: Vam néixer a Barcelona, però efectivament, tots els caps de setmana, festius i vacances les hem passat a casa nostre de Sant Vicenç de Montalt. Ha estat aquí on sempre ha transcorregut la nostra infància i la nostra vinculació amb la vela i el mar.
“Participar als Jocs de Rio de Janeiro va ser una experiència inoblidable. Va valer la pena tots els sacrificis fets”
Vau començar, com no podia ser d’una altra manera, en la classe Optimist.
S.L.: Els nostres pares van voler que féssim vela perquè creien que aquest era el millor esport per a la nostra formació i educació. Consideraven que amb la vela aprendríem una sèrie de valors que després serien bàsics en les nostres vides. En aquest sentit hi estic d’acord.
B.C.: Jo també estic d’acord amb la Bàrbara, encara que hem de confessar que al principi no ens agradava gens pujar-nos en un vaixell tan petit i sortir al mar.
S.L.: Teníem sis anyets quan debutàrem en Optimist i el que diu la Bàrbara és veritat. No volíem fer vela. Recordo que el pare de la Silvia Mas, en David, que era el nostre professor, ens portava en la seva llanxa per pujar-nos a l’Optimist…
B.C.: A qui li agrada ficar-se dins l’aigua quan fa fred o està plovent?
Quan vau començar a agafar-li afecte a l’Optimist?
S.L.: Crec que quan vam guanyar la nostra primera regata , al port de Premià de Mar.
B.C.: Suposo que pensaríem que no se’ns donava tan malament! La veritat és que l’ambient de la vela t’enganxa.
S.L.: Començàrem a passar-ho bé navegant. Per a nosaltres, sent tan nenes, era com anar de colònies, com una aventura. I aquest costat lúdic de la vela va ser el que va fer que continuéssim navegant.
“Arribar als JJOO de Tòquio està molt complicat perquè hi ha molta competència. Esperem tenir opcions fins l’últim moment”
Quin va ser el següent pas?
B.C.: Per edat, vam haver de deixar l’Optimist als 15 anys. I passàrem a la classe 420. És el pas natural.
S.L.: Novament ens ho prenem com un hobby perquè, encara que ja hi havia parelles professionals i que es dedicaven només a la vela, per a nosaltres era una activitat familiar, perquè també navegaven els nostres pares, germans, oncles…
Per cert, i els estudis?
B.C.: Ens ha costat molts sacrificis treure’ns la carrera, però ho hem aconseguit. A les nostres cases també era una cosa innegociable: estava prohibit deixar els estudis per la vela.
S.L.: Els nostres pares ens ‘amenaçaven’ amb no deixar-nos participar en aquest o aquell campionat si suspeníem. Ens van inculcar el valor de l’esforç. Ens deien que era possible compaginar totes dues coses.
I ha estat possible!
B.C.: I tant! És veritat que no era molt normal trobar altres parelles que es dediquessin competitivament a la vela i fossin universitàries. En el meu cas vaig fer Disseny Industrial i fa dos anys que m’he llicenciat.
S.L.: Jo he acabat Arquitectura i em va costar molt acabar-la, perquè és una carrera molt presencial i exigeix moltes hores de pràctica. Sempre que tenia temps entre entrenaments, viatges o competicions estudiava.
B.C.: El problema quan ets un esportista quasi d’elit és que el teu esport t’exigeix tanta disciplina i tant de temps, com per exemple l’alimentació, els entrenaments matí i tarda, les hores de descans, la concentració, que quan tens una estona lliure no et ve de gust posar-te a estudiar. Però ho hem aconseguit!
“Fer vela és una aventura diària, un esport exigent que et prepara per al dia a dia durant tota la vida”
Quin va ser el balanç de la classe 420?
S.L.: Molt bo. Vam guanyar dos o tres campionats d’Espanya i vam ser cinquenes en el Mundial ISAF Juvenil que es va disputar a Istanbul el 2010. Anàvem pel bon camí!
I en 2012, el salt a la classe olímpica 470…
B.C.: Sí, això ja eren paraules majors perquè canvia el vaixell, les competicions, ja hi ha rivals professionals que viuen de la vela, gent que es prepara per a anar a uns Jocs Olímpics…
S.L.: Vam tenir la sort que el meu germà gran tenia un vaixell 470 en venda i ens el vam quedar nosaltres. Vam començar sense sense la més mínima intenció de pensar a anar a uns Jocs.
És el pas natural, de 420 a 470.
B.C.: La gran diferència entre 420 i 470 és que t’has de preparar molt més. Més hores d’entrenament, rivals de més nivell… Nosaltres vam començar soles, sense entrenador, sense suport de cap federació. Sortíem a navegar al Fòrum, al Port Olímpic, a veure com ens anava…
S.L.: En aquest moment a Catalunya no hi havia ningú que fes 470 i això també ens va animar a continuar, tot i que en el Mundial que es va fer a Barcelona vam quedar últimes. Poc després, tant la Federació Catalana com El Balís ens van animar a seguir.
La perseverança té la seva recompensa…
B.C.: Sí, però teníem moltes limitacions pressupostàries. A la meitat de les competicions no hi podíem anar. Acudíem a França, Alemanya, Itàlia… Gairebé tots els diners sortien de la butxaca dels nostres pares.
S.L.: El punt d’inflexió en la nostra carrera es va produir quan el 2013 vam quedar quartes quartes en el mundial juvenil i terceres en l’europeu. Aquí va ser quan la Federació va començar a fixar-se més en nosaltres.
B.C.: El 2014 es va produir un incident que va canviar el nostre destí. Havíem de competir en la Copa del Món de Miami al gener, però el contenidor amb el nostre vaixell mai va arribar. Teníem tot pagat: avió, hotel… què fèiem? Vam fer l’esforç de llogar un vaixell per competir (vam quedar setenes malgrat tot) i allí vam conèixer un entrenador canadenc, Nigel Cochrane.
S.L.: Sí, ell va ser qui ens va dir que ens veia futur i que si treballàvem bé podríem anar als Jocs de Rio de Janeiro.
Això són paraules majors…
B.C.: I tant! Va ser un camí llarg i difícil. Espanya no va obtenir la plaça directa en el Mundial de Santander de 2014. No es va decidir qui anava fins al Mundial d’Argentina i l’Europeu de Palma d’abril de 2016, l’any olímpic.
S.L.: Va ser molt emocionant perquè vam guanyar la plaça a casa, a Espanya, i davant de tota la nostra família que va venir a veure’ns. Va ser brutal.
B.C.: I un alleujament, perquè veníem de viure setmanes de molt d’estrès i nervis.
“Els nostres pares només ens varen posar una condició per continuar navegant: no deixar mai els estudis. Ja hem acabat l’universitat”
Un gran honor. Uns Jocs Olímpics…
S.L.: Vam ser al camp de regates tres mesos abans. No coneixíem ningú de l’equip espanyol, ni metge, ni fisioterapeutes… A més, no ens van deixar quedar-nos amb el nostre entrenador canadenc. La Federació ens va posar a un tècnic amb el qual no havíem treballat mai i això psicològicament ens va afectar. En fi, malgrat tot, va ser una experiència meravellosa.
B.C.: Mai de la vida ho oblidarem. Viure la inauguració i clausura d’uns Jocs és una cosa irrepetible.
S.L.: A títol personal va ser una gran recompensa. En acabar els Jocs, on vam classificar dotzenes de 20, ens vam dir que havia valgut la pena tant de sacrifici i treball.
B.C.: I va ser aquí on ens vam animar a continuar i pensar en els Jocs de Tòquio.
Com ho teniu per classificar-vos?
S.L.: Les circumstàncies han canviat molt respecte al cicle olímpic de Rio. Ara tenim un patrocinador que és la Fundació Damm, la Federació cobreix moltes de les despeses i podem competir de tu a tu amb altres grans parelles.
B.C.: Hi ha una competència molt dura amb l’altre equip olímpic espanyol format per la Silvia Mas, que és de Masnou, i la Patricia Cantero. Ara ve el Mundial del Japó a l’agost, la Copa del Món també a l’agost i en terres japoneses, en el mateix camp de regates dels Jocs. Esperem arribar amb opcions a l’última prova classificatòria, que serà el Mundial que es disputarà en el CN Arenal de Palma de Mallorca abans de la Setmana Santa del pròxim any.
Porteu tota la vida juntes. Com es porta la convivència?
S.L.: Pràcticament som com un matrimoni. Sempre ens hem portat molt bé. Ens entenem molt. La Bàrbara és molt inquieta, competitiva, té les idees molt clares i sap el que vol.
B.C.: La Sara és més tranquil·la, més calmada. Li agrada llegir, pensar més les coses. És veritat, crec que si ens portem tan bé és perquè som diferents.
I quan això s’acabi?
S.L.: Espero seguir vinculada al món de la vela. La carrera universitària que he fet em permet fer-ho. Som unes privilegiades perquè fem el que ens agrada i hem viscut grans experiències.
B.C.: Espero enfocar la meva formació universitària a la vela, perquè té moltes sortides. El millor del nostre esport és que sempre tens coses que fer i explicar. És com viure una aventura contínua.
Gaudiu-la! •
