Va néixer a l’hospital de Calella el juny de 2005, va viure unes setmanes a Arenys de Mar i des dels nou anys té fixada la seva residència familiar a Mataró, on va estudiar i va aprendre a jugar a waterpolo, arribant a debutar en el primer equip del CN Mataró.
Avui, defensant els colors del CN Terrassa, pot presumir de la seva medalla d’or guanyada en els Jocs Olímpics de París. I només té 19 anys.
La teva vida està estretament vinculada a la del teu pare, Svilen Piralkov, exjugador de waterpolo…
El meu pare va arribar a Espanya el 1988 procedent de Sofia (Bulgària) per enrolar-se al CN Sant Andreu, on va estar dos anys. Després, al CN Terrassa, on va passar la major part de la seva carrera esportiva, i finalment al CN Mataró, on es va retirar.
Tu has estat olímpica a París i el teu pare ho va ser a Pequín, també amb Espanya. Orgull familiar!
Així és. El meu pare va aconseguir la nacionalitat espanyola el 2007 i va debutar amb la selecció guanyant el bronze al Mundial de Melbourne. Als Jocs Olímpics de Pequín van quedar cinquens.
“És un gran orgull haver format part d’aquesta fita històrica. Ha estat com tocar el cel amb els dits”
Estaves predestinada al waterpolo…
Sí, però tampoc es pensi, perquè vaig començar una mica tard. El meu primer contacte amb l’aigua va ser en els cursets de natació que vaig fer al CN Terrassa quan tenia dos anys. No va ser fins als nou que em vaig iniciar en el waterpolo al Centre Natació Mataró. El meu pare va jugar aquell any a Mataró i recordo que va ser triat millor jugador de la Lliga 2013-2014.
Des de benjamí al primer equip…
Correcte. Em vaig saltar el que anomenen ‘pilota groga’, vaig començar directament a benjamí perquè em veien condicions. Ja era bastant alta per a la meva edat.
On vas estudiar a Mataró?
A l’Escola Angeleta Ferrer vaig fer la Primària, de tercer a sisè. I després, Primer i Segon de l’ESO a l’Institut Laia L’Arquera. A partir de tercer em van becar al CAR i vaig estudiar aquí, on ara compliré el meu sisè any. Ara només entreno als matins al CAR i estudio Relacions Internacionals en línia.
El CN Mataró i el CAR han estat fonamentals en la teva formació…
Per descomptat, és on vaig començar, em vaig formar, vaig aprendre i vaig progressar. Va ser una gran sort entrar al CAR perquè el nivell d’entrenaments i tècnics, com el Jordi Valls i la Carla Fargas, és molt bo.
Vas arribar a debutar al primer equip del CN Mataró…
A Divisió d’Honor amb quinze anys, en edat cadet, de la mà de Marina Zablith, que llavors era l’entrenadora.
“La medalla d’or a París va ser com tocar el cel amb els dits”
A la fi de la temporada 21-22 deixes el CN Mataró sent juvenil…
Ja estava en dinàmica del primer equip, però amb el número 14. No jugava tots els partits i tant la meva família com jo mateixa crèiem que a aquesta edat has de jugar més, tenir minuts de qualitat, progressar, agafar experiència… i creia que tot això no ho tindria al CN Mataró.
Sempre et sap una mica greu i et fa pena deixar la que ha estat casa teva tants anys, però al final l’esportista ha de mirar per ell mateix. És la raó per la qual vaig fitxar pel Barceloneta, per continuar progressant i tenir un rol més destacat dins de l’equip.
Només vas estar un any al Barceloneta. Te’n vas anar al CN Terrassa, on el teu pare va fer història durant nou anys com a jugador…
Em va anar molt bé al Barceloneta i a Terrassa crec que vaig fer aquest ‘clic’ que necessitava a la meva carrera. Em van ajudar des del primer minut i em vaig sentir molt partícip del projecte. Han sabut treure el meu màxim potencial i he pogut gaudir d’un rol molt protagonista a l’equip.
Defineix-te com a jugadora…
Sobretot, ambiciosa, valenta i amb caràcter. Crec que el meu punt fort és el llançament. En això he sortit al meu pare, que també llançava molt bé i era golejador. Els meus entrenadors el que em demanen és que aprofiti el meu llançament.
I en defensa?
Quan fem treball de zones, em demanen pressionar, robar i ser intensa defensivament.
“El meu pare, que va ser olímpic amb Espanya a Pequín, ha estat fonamental a la meva carrera. Diuen que tinc el seu caràcter”
En quin mirall et mires?
Des que estic a la selecció em fixo molt en Anni Espar, Beatriz Ortiz, les més veteranes, les que porten tota la vida en això i formen part de l’Edat d’Or del waterpolo femení espanyol.
Una generació que no té fi…
Des de molt petites les veia jugant en la tele, guanyant medalles, i ara poder estar amb elles entrenant, jugant… Tant de bo pugui tenir una carrera esportiva com les seves. Són un exemple a seguir per a totes nosaltres, les més joves.
Has guanyat la medalla d’or a París amb elles… en els teus primers Jocs.
Va ser una experiència inoblidable, que sempre formarà part de la meva vida. Participar en uns Jocs Olímpics, ser campiones per primera vegada en la història del waterpolo espanyol… No es pot explicar amb paraules. És com tocar el cel amb els dits. Només el fet d’anar a París ja era una cosa meravellosa, imagini’s tornar a casa amb l’or.
Ja has baixat del núvol? Ha estat arribar i moldre…
Baixes del núvol, és clar, però aquesta sensació de felicitat i orgull t’acompanya sempre. Hi ha molt de sacrifici i moltes hores d’entrenament al darrere d’aquesta medalla d’or. És el premi a la constància i a l’ambició.
Més amunt no es pot arribar…
Sí, seria repetir l’or en els pròxims jocs i a títol individual tenir un rol més destacat a l’equip perquè ja tindré més experiència.
“Hi ha molt de sacrifici i moltes hores d’entrenament al darrere. És el premi a la constància i a l’ambició”
El waterpolo espanyol té unes categories inferiors espectaculars…
Exacte, som campiones d’Europa i del Món juvenil, així que hi ha un relleu generacional assegurat i això és gràcies a la gran feina que des de fa molts anys van fent els clubs i el CAR. Crec que tenim un futur esplèndid.
Quan vas debutar amb la selecció absoluta?
Al gener de l’any passat, amb 18 anys, a l’Europeu d’Eindhoven, on vam perdre la final davant dels Països Baixos en els últims segons.
Com va ser el dia, el moment, en què et van confirmar que anaves als Jocs de París?
Mai vaig tenir clar que tenia la plaça assegurada perquè sabia que després de la concentració que vam fer al CAR hi hauria algunes jugadores descartades. És cert que havia fet una temporada molt bona al Terrassa i que les coses em van sortir bé tant a l’Europeu com després al Mundial de Doha, però la confirmació me la van donar aquí, al CAR, i va ser una alegria immensa.
Vas plorar?
Gairebé, molt a prop de les llàgrimes… Estava molt emocionada. Quan va sortir la llista teníem la tarda lliure i me n’anava a casa, a Mataró. El meu pare no hi era, estava a Itàlia amb la selecció masculina. Li vaig dir primer a la meva mare a casa i és clar, es va posar contentíssima, es va emocionar moltíssim. Vam trucar juntes al meu pare per telèfon. Va ser molt emotiu.
“Ha estat tot un orgull haver format part d’aquesta fita històrica del waterpolo femení espanyol a París 2024”
Com va ser el dia a dia, l’experiència als JJOO?
Meravellosa. Sabíem que si fèiem el nostre lloc podríem arribar molt lluny i lluitar per les medalles, que era el nostre únic objectiu, perquè érem una selecció molt ambiciosa. La victòria davant els EUA a la fase de grups ens va donar molta confiança en nosaltres mateixes.
Un torneig impecable i un gran ensurt a semifinals davant dels Països Baixos…
Uf, encara tremolo quan ho recordo! Teníem el partit molt ben encarat, amb cinc o sis gols d’avantatge, i vam guanyar en l’últim penal. A la final, davant d’Austràlia, ja vam ser nosaltres mateixes i vam fer un partit molt seriós.
Quina alegria…
Va ser una fita històrica, el primer or per al waterpolo femení espanyol. Després de dues plates ja tocava. Semblava impossible, però va ser el premi a molts anys perseguint aquest somni i per a mi, tot un orgull haver-ne format part.
Si al matí entrenes al CAR i a la tarda vas al CN Terrassa…
Sí, em passo el dia a l’aigua! Ara visc al CAR. Em llevo, esmorzo i abans de l’hora de l’entrenament, que és a les onze, faig treballs de la universitat. Entreno d’onze a dos quarts de tres de la tarda. Menjo, faig la migdiada sempre que puc, i a les vuit del vespre, fins a les deu, entreno amb el CN Terrassa. Entreno una mitja de sis hores al dia.
Quin ritme!
Això cada dia de dilluns a divendres. Dissabte partit i diumenge festa. Aquesta és la meva rutina.
I què t’agrada fer fora de l’aigua?
M’agrada molt veure sèries, pel·lícules, llegir, fer la migdiada…
Continueu vivint a Mataró tota la família…
Sí, molt a prop del Decathlon.
“El CAR ha estat fonamental en la meva formació perquè el seu nivell d’entrenaments i de tècnics és molt bo. Ja fa sis anys que entreno aquí”
El teu pare és búlgar. Tens trets búlgars en la teva manera de ser?
Anem cada any a Sofia a veure la família del meu pare. També a Galícia, d’on és la meva mare. Diuen que sí, que tinc un caràcter semblant al del meu pare. Ens enfadem molt ràpidament! (riu). Entre nosaltres parlem en espanyol, encara que el búlgar l’escric i el parlo amb fluïdesa.
Per cert, hi ha un altre Piralkov a la família, el teu germà petit…
Té quinze anys, també es diu Svilen i també juga a waterpolo. Ell està al CN Barcelona i també entrena al CAR, on ve cada dia amb el meu pare des de Mataró.
Alguna vegada t’ha passat pel cap jugar en un altre país?
Tenia amigues al Mataró que se n’havien anat a jugar als Estats Units mentre feien la carrera universitària, però quan t’estableixes a la lliga espanyola i gaudeixes jugant aquí… Anar als EUA ho tinc descartat. Una altra cosa és, en un futur, com a experiència personal, poder jugar en alguna lliga europea potent. Soc jove i tinc temps.
Jove, sí, i ja campiona olímpica.
“Com a jugadora crec que soc ambiciosa, valenta i amb caràcter. El meu punt fort és el llançament. M’agrada molt fer gols i ser molt intensa a nivell defensiu”
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Pep Morata
