Ha estat número 17 del món, jugador de Copa Davis, olímpic a Rio de Janeiro el 2016, guanyador de 4 títols ATP i el millor tennista que ha donat el Maresme
Va guanyar el seu primer punt ATP amb 16 anys. Ara, amb 37 ja complerts, i després de més de 20 temporades competint al més alt nivell, ha decidit penjar la raqueta. Va arribar a ser el 17 del món, va conquistar quatre títols ATP, va jugar vuit finals, va disputar uns Jocs Olímpics i set eliminatòries de Copa Davis. Albert Ramos ha estat el millor tennista que ha donat el Maresme en tota la seva història.
Tot va començar sent un nen a les pistes del Club Tennis Mataró, on ens trobem ara…
Els meus pares eren socis del club i jugaven aquí. Vaig començar a l’Escola amb quatre o cinc anys, així que és fàcil imaginar-se la quantitat d’hores que m’he passat en aquestes pistes i en el frontó.
“Penjo la raqueta amb la satisfacció d’haver donat sempre el millor de mi mateix”
El CT Mataró forma part de la teva vida…
Totalment. És part de mi, és passat i present. També ho sento com la meva pròpia família.
Per què has decidit penjar la raqueta?
Tots hem de ser conscients que la vida d’un esportista, sigui d’elit o no, té un principi i un final. Quan ja no obtens els resultats que esperes, quan tot se’t fa més difícil, com viatjar, entrenar, i això es veu reflectit en el teu rendiment, has de ser honest amb tu mateix i reflexionar.
No deu haver estat una decisió fàcil de prendre…
No, mai és fàcil deixar de fer el que ha estat la teva professió, però, sobretot, la teva passió. Em considero un afortunat, un privilegiat, per haver fet de la meva passió la meva professió. Òbviament, ho vaig parlar amb la meva família, la meva dona, els meus pares, el meu entrenador…
Mires enrere i què veus…?
He estat en el ‘Top 100’ del món tretze anys seguits, set anys en el ‘Top 50’. Aconseguir aquesta regularitat només és possible a base de constància i molta disciplina, perquè el realment difícil del tennis és precisament tenir un bon rànquing que et permeti continuar jugant tornejos.
I sempre amb un denominador comú, el teu entrenador José María Díaz…
Ell ha estat una extensió de mi mateix, un company de viatge, de professió i de vida des que tenia vuit anys i em va agafar a l’Escola del club. Sempre ha estat el meu entrenador. Els dos vam debutar junts a l’etapa professional del circuit ATP. Hem crescut i hem après junts.
Més que un entrenador…
Sens dubte. Un entrenador i un amic, un germà gran. M’hi he entès sempre molt bé, m’ha ajudat en tots els moments, bons i dolents, i hem treballat de valent per a arribar on hem arribat. Imagina’t la quantitat de viatges, hotels, menjars, sopars, entrenaments i tornejos que hem compartit. Ha estat un matrimoni esportiu que s’ha mantingut gràcies al respecte i comprensió que ens hem tingut sempre. El José María sabia com estava només mirant-me. Hem tingut una complicitat absoluta.
“Em considero un afortunat i un privilegiat per haver convertit la meva passió en la meva professió”
Quins han estat els moments marcats amb lletres d’or de la teva carrera?
Tinc grans de records de molts moments. Un d’ells va ser el dia que vaig derrotar, l’octubre de 2015, Roger Federer en el torneig de Shanghai, on jo venia de la fase prèvia. Un altre molt emotiu va ser el 2010 quan vaig jugar el Godó i vaig guanyar al 12 del món, el xilè Fernando González, a la pista número 1 del RCT Barcelona plena de gent. Jo venia de la prèvia, era 161 del món llavors, gairebé un desconegut, i aquella victòria va fer que em sentís professional i que pensés que de veritat podia fer coses importants en el tennis.
Imagino que també el teu primer títol ATP…
També. Va trigar a arribar. Va ser el 2016 a Bastad (Suècia), on vaig derrotar Fernando Verdasco a la final. El trofeu me’l va lliurar el mític Björn Borg, l’ídol del meu pare. Aquell any vaig disputar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, una gran experiència, com també ho havia estat el meu debut el 2013 en l’equip espanyol de Copa Davis.
I els moments més difícils?
L’any 2014 va ser molt dolent per a mi. Vaig sortir del ‘Top 100’ i em vaig veure obligat a jugar Challengers. Per sort vaig remuntar el 2015, 2016 i especialment el 2017, que va ser quan vaig aconseguir el meu millor rànquing, el 17 del món, i vaig jugar la primera final de Màster 1000 contra Rafa Nadal a Montecarlo. Aquells tres anys van ser molt bons. El pitjor va venir després, el 2018.
Què va passar?
Vaig començar a sentir-me molt cansat, molt feble, sense gana… Em van fer unes proves i em van diagnosticar la malaltia d’Addison, insuficiència suprarenal que es caracteritza per la incapacitat de les glàndules suprarenals per produir suficients hormones com el cortisol. He après a conviure amb la malaltia i a medicar-me.
“José María Díaz, el meu entrenador des dels 8 anys, ha estat una extensió de mi mateix, un company de viatge, de professió i de vida”
Abans, el 2016, vas arribar als quarts de final de Roland Garros
El meu torneig favorit. És el més lluny que he arribat en un Grand Slam. Vaig derrotar en vuitens en tres sets a Raonic, que llavors era el nou del món, i em vaig assegurar la meva classificació per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. En quarts de final vaig perdre contra el que era el vigent campió de Roland Garros, el suís Stan Wawrinka.
Com t’agradaria que et recordessin ara que penges la raqueta?
Com un esportista que ha treballat molt dur per arribar on ha arribat, que ha estat 16 anys consecutius sense parar i que ho ha fet el millor que ha pogut. Ho he donat tot, el millor que he tingut. Crec que he tingut, a més, la força de voluntat i prou il·lusió per superar moments molt difícils. El tennis, en el fons, és un esport molt solitari i has de tenir molta força mental per aixecar-te cada dia i continuar lluitant.
Ha influït la família en la decisió?
No és el mateix viatjar sabent que t’esperen a casa la teva dona i les teves dues filles, és clar. Per això deia al principi que cada vegada se’m feia més difícil agafar les raquetes i sortir a disputar tornejos.
“La victòria davant Roger Federer a Shanghai és un dels millors records que tinc com a professional”
Ja has decidit què faràs després de jugar el teu últim torneig a l’octubre?
De moment, parar, estar amb la família, amb els meus, i descansar. Em prendré un temps de reflexió i després ja veurem, però imagino que continuaré vinculat al món del tennis d’una manera o una altra.
Et veus entrenant un altre jugador?
Uf, de moment això de tornar a viatjar, no, no…
Per cert, has estat gaudint de les Santes aquí a Mataró…
Sí, la meva dona també és de Mataró i és molt santera. Jo no tant, perquè no he pogut per la meva professió, però hem volgut que les nostres filles, que ara tenen tres i quatre anys respectivament, les poguessin viure en primera persona.
“Haver arribat a ser el 17 del món va ser el resultat de molts anys d’esforços, sacrificis i disciplina”
Trajectòria
Albert Ramos. 17 Gener 1988, Mataró
PALMARÈS COPA DAVIS
-Debut: 1/Feb/2013 Vancouver Espanya (2)-El Canadà (3). Derrota contra Milos Raonic 6-7, 6-4,6-4-6-4
-Convocatòries: 8
-Sèries Jugades: 7
-Partits Individuals (G/P): 6/3
-Dobles (G/P): 0/1
PALMARÈS ATP
-Debut ATP: 2011
-Partits (G/P): 281/332
-Títols ATP: 4 Bastad (2016), Gstaad (2019), Estoril (2021), Córdoba (2022)
-Finals ATP: 8 Casablanca (2012), Chengdú (2016), Sao Paulo (2017), Montecarlo (2017), Quito (2028), Kitzbühel (2019), Córdoba (2021), Gstaad (2023)
-Millor Rànquing ATP: 17 (8 maig 2017)
-Títols Challenger: 8
GRAN SLAM
-Open Austràlia: 13 edicions (3R el 2018)
-Roland Garros: 13 edicions (Quarts de final 2016)
-Wimbledon: 10 edicions (3R el 2016 i 2017)
-US Open: 13 edicions (2R en cinc ocasions)
-Jocs Olímpics Rio de Janeiro 2016: (Perd en primera ronda contra el japonès Kei Nishikori per 6-2 i 6-4)
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Josep Maria Arenaza
