Carla Julià, alegre, jovial, simpàtica, a punt de fer els 20 anys (va néixer el 14 de desembre de 2006), és veïna de Vilassar de Dalt, on viu amb la seva família des de fa vuit anys. La temporada passada va irrompre amb força en el primer equip del Barça femení, amb el qual va conquerir tots els títols possibles. Una campiona que ha renovat fins al 2030… i que acaba de guanyar l’or en el Mundial sub-20 de Polònia amb Espanya
Es presenta a l’entrevista amb una samarreta del Barça molt especial. La de l’última Champions League, la quarta en la història del club i el seu quart títol de la temporada.
Ja que estem a Vilassar de Dalt, parlem primer del territori. Ets del Maresme, diguem, per ‘elecció’… (Riu)
Efectivament. Els meus pares, el meu germà gran l’Òscar i jo fa ja deu anys que vivim al Maresme. Primer vam estar dos anys a Cabrils i des d’en fa vuit, a Vilassar de Dalt, molt a prop del Sorli Emocions.
Una decisió ‘familiar’…
Sí, vivíem al centre de Barcelona. Jo, per exemple, anava al col·legi Sagrat Cor del carrer Diputació. El meu pare, en Jordi, és administrador concursal, i la meva mare, la Cristina, és professora d’anglès, feia temps que buscaven una millor qualitat de vida per a la família.
I el Maresme la té…
Sens dubte. El fet d’arribar a casa i no sentir el soroll dels cotxes, estar al jardí tranquil, sense que et molesti res ni ningú, tenir la platja i la muntanya a un pas. Aquesta pau l’hem trobada a Vilassar de Dalt.
Hi fas vida aquí?
Tant per estudis (faig fisioteràpia a la Blanquerna) com pel futbol, no puc passar gaire temps al poble, però ens hi hem integrat molt bé, tant al municipi com a la comarca. A casa, per exemple, som molt fans del pa i de les postres de Cal Mosso.
Un històric…
A mi m’agrada molt baixar a la platja quan arriba el bon temps, a Premià de Mar, i córrer pel passeig fins a Montgat. Com que tenim gossos, també baixem al Port per passejar-los i per prendre alguna cosa. També m’agrada anar a Mataró Parc o a Alella a veure una de les meves millors amigues. A Cabrils hi anem perquè té molt bons restaurants. Gaudim molt d’aquesta part del Maresme.
Parlem dels teus inicis en el futbol… (Torna a riure)
La meva història és molt curiosa.
“Estic en un núvol”
Explica’ns, què la fa tan especial?
Des que era molt petita em vaig sentir atreta per la pilota. Potser perquè al meu pare li agradava molt el futbol i jugava partits de costellada de futbol 7, o potser perquè el meu germà sempre estava amb una pilota. Realment els meus inicis van ser molt curiosos.
Explica, explica…
Resulta que un dia, quan tenia set anys, estava jugant a futbol en una plaça a prop de la Sagrada Família i de casa. Un home es va acostar a la meva mare i li va preguntar si “aquella nena” era la seva filla i li va dir: “Sí, per què?”. I aquell home li va respondre: “La seva filla juga molt bé”. I li va donar el contacte de les escoles de futbol del RCD Espanyol i del FC Barcelona perquè hi anés a fer unes proves.
I què va passar?
Primer vam anar a la Ciutat Esportiva del Barça a Sant Just Desvern, que estava a vessar de nenes i de gent. I no em van agafar. Després vam anar a la de l’Espanyol a Sant Adrià del Besòs i em van dir que sí, que comptaven amb mi. Així va ser com vaig entrar a l’Aleví B de l’Espanyol.
Tota una carrera de blanc-i-blava…
No sé com no em van fer fora el primer any! (riu)
Per què ho dius?
Al principi sempre arribava tard als entrenaments per culpa del trànsit. El meu pare sortia de treballar, em recollia al col·legi de Barcelona i em portava a Sant Adrià. Però sí, vaig estar a l’Espanyol des dels set anys fins als 15, fins al segon any de juvenil.
Et va saber greu deixar l’Espanyol?
Volien que em quedés, però jo necessitava sentir-me més estimada, més necessària. No jugava tot el que jo desitjava, hi havia jugadores més grans davant meu… I la veritat és que va ser molt dur deixar l’Espanyol. Era una època en la qual el futbol era secundari per a mi, era per passar-m’ho bé, ni em passava pel cap arribar a ser professional.
La teva ‘nova’ vida va començar a la Damm…
Em van acollir amb els braços oberts i he de reconèixer que em va servir per fer un pas endavant i tenir un cert lideratge a l’equip i sentir-me important. Jugava d’interior o d’extrem per la dreta i marcava bastants gols. L’entrenadora, Jessica Rodríguez, em va ajudar molt i em va fer molta confiança. Llavors ja era una jugadora habitual a la selecció catalana.
“Fa deu anys que amb la meva família vam marxar de Barcelona buscant una millor qualitat de vida i l’hem trobada a Vilassar de Dalt”
Vas estar poc temps a la Damm.
Sí, només una temporada. Vam jugar un torneig amb el Llevant Les Planes i els responsables d’aquest club em van contactar per fitxar pel juvenil A, amb la idea de pujar després al primer equip. El projecte em va agradar. Vaig passar del juvenil al filial, que jugava a 3a RFEF, vam guanyar la Lliga i vam pujar a 2a RFEF. Aquell any ja érem el Llevant Badalona.
Vas debutar amb el primer equip del llavors anomenat Badalona precisament contra el filial del Barça…
Això mateix. En aquella època vas ser internacional… A finals d’octubre de 2024 vaig ser convocada per primera vegada amb la selecció espanyola sub-19 per jugar dos partits amistosos contra França a Sant Pere del Pinatar (Múrcia). Després d’aquests partits la meva vida va començar a canviar molt de pressa.
Per què?
Vaig arribar a la tarda a casa i el meu pare em va dir: “Hem de parlar”. Li havien trucat del futbol base del Barça per dir-li que em volien per al filial. En vam parlar i vam decidir que era important fer aquest salt per a la meva carrera. Des de novembre fins que es va fer oficial el fitxatge, al maig de l’any següent, jo no vaig dir res a ningú.
El Barça! Qui t’ho havia de dir…
Ni en els meus millors somnis, encara que la meva mentalitat era que hi anava per jugar al filial. La temporada 2025-2026 va començar molt bé perquè el 16 d’agost, en Pere Romeu em va convocar per jugar la final de la Copa Catalunya contra el meu exequip a Peralada. Vaig entrar a la segona part i em van anul·lar un gol. Va ser el meu primer títol com a blaugrana.
I molt aviat vas debutar amb el primer equip a la Lliga…
La setmana del 3 al 9 de novembre de 2025 vaig entrenar amb el primer equip perquè, per culpa de les lesions, en Pere Romeu només tenia una lateral esquerra. El dissabte dia 8, jugàvem amb el filial, a Sevilla, contra el Betis. El dia anterior el meu entrenador, l’Òscar Belis, m’havia enviat un missatge al mòbil: “Diumenge vas convocada amb el primer equip”. Vaig jugar contra el Betis dissabte i el meu entrenador, durant el partit, em va dir: “Deu minuts més i et trec”.
Vas dormir aquella nit?
Gens ni mica! Estava acollonida. No vaig dir res als meus pares. Vaig debutar a la Lliga al minut 58 del partit contra el Deportivo, i vam guanyar per 8-0. El meu debut com a titular va ser davant el Tenerife al desembre i el meu primer gol va ser contra el Madrid CFF, vaig marcar el 3-0 del 12 a 1, el gener de 2026.
“Debutar i guanyar-ho tot amb el primer equip, renovar pel Barça i ser campiona del món m’ha canviat la vida en tan pocs mesos que m’he de pessigar per comprovar que no estic somiant”
Vas jugar com a extrem dreta, a peu canviat…
Encara que acostumo a jugar de lateral per l’esquerra, des de sempre he tingut vocació ofensiva, és la meva principal característica, per això m’encanta jugar més avançada. I m’és igual per la dreta que per l’esquerra.
Un any 2026 de somni, Carla…
És que encara no em crec tot el que he viscut en menys d’un any. Estic en un núvol. Em pessigo per comprovar que no estic somiant (s’emociona). Fa pocs mesos no m’imaginava poder viure del futbol. Jo només volia dedicar-me a jugar, gaudir del futbol… i, de sobte, em trobo compartint vestidor amb les meves referents des que era una nena, l’Alèxia, l’Aitana, la Paredes, la Patri, l’Ona…
Com ho vas pair?
El vestidor m’ho va posar molt fàcil perquè totes em van acollir molt bé, em van animar i em van acompanyar des del primer dia. Hi havia dies que em deia: “Això que estic vivint és real?”.
I a sobre, campiona de tot…
Crec que vaig jugar 15 partits de Lliga i vaig marcar sis gols. A la Champions vaig debutar contra el Benfica i també vaig jugar la Copa de la Reina. Imagina’t, aixecar la Champions, la Lliga, la Copa… estic vivint un somni, de debò. La vida m’ha canviat de dalt a baix en qüestió de mesos.
No cal que ho diguis! I ara, renovada fins al 2030 amb el Barça…
Uf…! Increïble, increïble. Que el Barça hagi dipositat la seva confiança en mi m’omple d’orgull i a la vegada és tota una responsabilitat perquè el nivell d’exigència en aquest vestuari és brutal. Sabem que se n’han anat grans jugadores, grans referents, però ara ens toca a nosaltres portar el pes de l’equip.
I campiona del món sub-20 fa uns dies!
Un altre somni fet realitat. Hem realitzat un gran campionat, impecable. Vam saber patir i la recompensa ha arribat. Sens dubte, el 2026 serà l’any més especial de la meva vida.
“Em van fitxar per al filial i al cap de pocs mesos ja compartia vestidor i aixecava títols amb les meves grans referents: l’Alèxia, l’Aitana, la Patri…”
Vas marcar un gol a la final del Mundial, a la tanda de penals.
Sí!
Quina pressió, no?
(riu una altra vegada) La veritat és que tenia molta confiança, com tot l’equip. Hem fet història.
Per als qui no t’hagin vist jugar encara, com et defineixes?
M’agrada utilitzar una paraula que crec que em defineix des que era una nena: ‘disfrutona’. M’agrada passar-m’ho bé i gaudir al camp, per això no tinc por d’encarar, de buscar el gol, tant si actuo de lateral com de migcampista o de davantera. Soc molt vertical, m’encanta anar de cara a barraca.
Què dius a les nenes que volen ser futbolistes?
Que s’ho passin bé, que juguin per divertir-se i que no es preocupin de res més que d’aprendre i millorar. I el que hagi d’arribar, arribarà.
Com et va arribar a tu…
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Juan Sirvent
