Una olímpica entre nosaltres
Assentada com una de les millors nedadores d’aigües obertes d’Europa, Maria de Valdés va decidir el passat mes d’agost continuar la seva carrera defensant els colors del CN Mataró. Després de set anys a Galícia i acabada la seva primera experiència olímpica a París, tocava canvi de rumb. Una lluitadora, subcampiona del món a Doha el 2024 i amb molts somnis per complir amb 26 anys.
D’on ve el teu idil·li amb el mar?
Vinc de família de nedadors. La meva germana va començar al club, al Fuengirola, i vaig seguir els seus passos. Van passar els anys, el meu tiet feia travessies per la zona de Màlaga i m’hi va voler portar quan vaig tenir nou o deu anys. Vaig començar a provar i em va agradar molt l’ambient. A l’inici em feia una mica de por, però m’agradava. Al club van veure que me’n sortia i vaig començar a fer llarga distància.
Amb 9-10 anys sortir a mar obert devia fer una mica de respecte, no?
El meu tiet venia al meu costat a les primeres travessies. També el meu pare i la meva germana. Vaig anar perdent la por a poc a poc. Era tot molt familiar, era com una activitat tots junts. Recordo que em van picar meduses en una travessia i deia que no m’hi llençaria més. Aixecava la mà, ningú em veia, vaig haver d’acabar la prova i em vaig endur l’experiència d’acabar la prova. Vaig aguantar.
Quan t’adones que ho fas bé?
Quan em van convocar per primera vegada amb la selecció. Tenia 14 anys. Jo mateixa vaig fer un clic i em vaig dir que m’hi podia dedicar i podia ser bona.
Si no vinguessis de família de nedadors, t’imagines per on t’hagués portat la vida?
M’hauria agradat provar atletisme o gimnàstica rítmica. Però clar, amb el tema de la natació, per no lesionar-me, no era el més indicat. A part de l’esport, m’hauria agradat treballar de psicòloga des del principi. De fet, encara ho tinc al cap. L’any que ve m’agradaria reprendre-ho. M’agradaria ajudar la gent que està passant per coses que jo he passat.
Molt joveneta reps una beca per anar-te’n a Galícia. Devia costar, no?
Acabava de fer 18 anys. Va ser gairebé d’un dia per l’altre. Ens van donar la beca a mi i al meu entrenador. Va parlar amb els meus pares. O agafava l’experiència en aquell moment o el tren podia passar de llarg. Em feia por perquè soc molt familiar. No sabia com ho gestionaria. Al final, hi vaig aguantar set anys. Em van rebre amb els braços oberts. Diuen que els del nord són més tancats, però vaig tenir una acollida brutal.
“Estic encantada d’haver fitxat pel Mataró. Ha estat una gran decisió tant personal com esportiva”
I la veritat és que t’adaptés molt bé…
Allà vaig aconseguir la meva millor versió. El Jesús, el meu entrenador, es va portar com un pare. El primer any ho vaig passar molt malament, no m’anaven bé les coses. Però vaig entendre que era una adaptació normal. I a mesura que van passar els anys vaig millorar i em vaig enfortir mentalment i físicament. Tenia nutricionista, fisioterapeuta… Una beca que em permetia centrar-me 100% a nedar. A Fuengirola, al final, m’ho havia de pagar tot jo.
Més d’una vegada has destacat la figura de la psicòloga.
Durant el confinament vaig començar amb l’Andrea, psicòloga de la Federació Espanyola. Em va agradar molt com feia les reunions i ja he fet camí amb ella. M’ha anat genial.
S’ha trencat una mica el tabú amb el tema teràpia i psicologia per als esportistes d’elit, oi?
Sí, avui en dia ja és normal que els esportistes i la gent, en general, vagin al psicòleg. Jo mai he tingut cap problema a dir-ho, però fa anys s’associava una mica a estar boig. Però forma part del teu entorn laboral. Crec que el fet que esportistes com la Simone Biles ho hagin fet públic ha ajudat molt a normalitzar-ho.
“Ser subcampiona del món i participar en els jocs de París va ser un somni fet realitat. Ara treballo per arribar als Jocs de Los Angeles”
Hi ha un punt d’inflexió per a tu durant el confinament.
Sí, va ser una època molt complicada. Vaig arribar a odiar la natació, a no voler entrar a una piscina. Vaig tenir una etapa dolenta, vaig començar a sortir de festa. No sabia què fer amb la meva vida. La psicòloga i el Jesús (entrenador) em van ajudar molt a sortir d’aquella petita depressió. No vaig aconseguir classificar-me pels Jocs de Tòquio i va ser un pal. Però me’n vaig sortir.
Subcampiona del món a Doha l’any passat. Es diu aviat…
El que vaig fer a Doha era un somni de petita. No m’ho podia creure, estava en xoc. Vaig tenir mesos molt dolents i no sabia com ho havia aconseguit. No n’era conscient. Fins passat un mes no vaig assimilar-ho del tot.
I l’alliberament de classificar-te per als teus primers Jocs.
Quan no em vaig classificar per als de Tòquio em vaig dir que si no aconseguia estar a París ho deixava. El treball psicològic per donar-li la volta a tot i treure la meva millor versió no va ser fàcil. Havia de rendir el Dia-D, l’Hora-H. Per a la meva família acompanyar-me a París durant l’aventura olímpica va ser un orgull.
Amb què et quedes de la teva primera experiència olímpica?
És dur dir-ho, però la veritat és que ho vaig viure com una mala experiència durant l’estada. El patiment. Tenia un objectiu totalment diferent del que vaig fer. No vaig gaudir l’experiència com a tal i em vaig quedar amb el resultat (17a). És una cosa que he treballat amb la psicòloga, és un error meu. Em vaig fotre molta canya a mi mateixa en comptes de veure que vaig poder ser-hi i viure-ho. Ara, amb tot més fred, ho valoro molt. Espero repetir a Los Angeles.
Arriba una de les grans decisions de la teva vida. Deixes Galícia després de tants anys.
L’últim any, abans dels Jocs, va morir el meu pare. Va ser un cop duríssim per a mi i la meva família. Va estar molts mesos malalt, havia de viatjar de Galícia a Màlaga cada setmana o cada dues. Vaig demanar a la Federació poder entrenar a Màlaga. I quan va morir em vaig dir que no podia més. Necessitava ser a prop de la família.
Per què et decideixes pel Mataró?
Vaig voler fer un canvi de club i el Mataró em va obrir les portes. Estic molt contenta, no pensava que tingués tan bona entrada. Tot sorgeix per la meva parella, que és entrenador del club. Tenia diverses opcions, però a Mataró em van oferir una proposta interessant. I va quallar. Ha estat una gran decisió personal i esportiva. Estic encantada amb l’ambient. M’agrada anar-hi caps de setmana llargs, estar amb la gent, amb les nenes i nens. Dins i fora de l’aigua. I, és clar, les instal·lacions són una passada, és una meravella.
Ja has pogut competir amb els colors de Mataró, com et sents, quin ‘feeling’ has notat amb el club?
Vaig competir al Campionat d’Espanya de piscina curta a Madrid, al de Llarga Distància i al Campionat de Catalunya. En porto uns quants ja amb el casquet del Mataró.
Què es proposa ara aconseguir Maria de Valdés, quins somnis hi ha al davant?
Aquest any l’objectiu és classificar-me per al Campionat del Món de Singapur. I si no és possible ja en buscarem un altre. No em vull obsessionar. I, sobretot, gaudir del camí, cosa que als esportistes d’alt rendiment ens costa. Al final del camí, si tot va bé, veig els Jocs de Los Angeles. Però pas a pas.
Entrevista de Sergi Capdevila
