L’internacional format al planter del CN Mataró, a punt de fer 24 anys, ha guanyat la Champions, la Lliga i la Copa del Rei de waterpolo amb el Club Natació Atlètic-Barceloneta després de tornar dels EUA, on va ser tres anys consecutius campió de la NCAA, la prestigiosa lliga universitària americana, amb la Universitat de Califòrnia Berkeley
Mataroní des del bressol?
De tota la vida, tret dels anys que vaig estar als EUA. El meu pare és de Mataró i la meva mare, del Masnou. A casa tots som 100% maresmencs.
Tens un germà…
Sí, el Xavier. És dos anys i uns mesos més gran que jo i la seva influència va ser decisiva per dedicar-me al waterpolo. Ell va començar abans que jo, també al CN Mataró.
On vas estudiar?
A l’escola Pia Santa Anna de Mataró, des de parvulari fins a segon de l’ESO. Després, tercer i quart de l’ESO, i primer i segon de Batxillerat, al CAR de Sant Cugat, estudiant i entrenant, becat com a jugador de waterpolo.
“És un gran orgull poder dir que tota la meva trajectòria formativa com a waterpolista la vaig fer al CN Mataró, des de benjamí fins al primer equip”
Sempre has fet waterpolo?
No sempre. De petit havia fet una mica de tot a les extraescolars. M’agradava especialment el futbol, però sí que és veritat que la piscina va estar molt present a la meva infància.
Quan comences a nadar?
Amb poques setmanes, a la piscina del Gym Paradís. Tot i ser socis del CN Mataró, no hi havia cursets per a nadons.
Vas compaginar piscina i futbol?
Sí, jugava a Futbol 7 a la UE Mataró, crec que fins als nou anys. L’esport sempre ha estat molt present a la meva família. El meu pare era molt aficionat al windsurf i al golf i la meva mare va fer ballet.
Quan arriba el waterpolo a la teva vida?
Al principi feia natació al CN Mataró i el meu germà Xavier va començar a jugar a waterpolo.
Doncs era només qüestió de temps,oi?
Exacte, com si estigués predestinat. Recordo que vam anar de vacances a un hotel amb piscina i el Xavier portava una pilota de waterpolo. Passàvem hores i hores jugant a l’aigua.
I fitxes pel Centre Natació…
De fet no vaig fitxar, ja era del CN Mataró sense voler… Des de benjamí de segon any fins que en edat juvenil vaig debutar amb el primer equip. Tota la meva vida formativa com a waterpolista l’he feta al CN Mataró. Em fa molt feliç poder dir aixó.
I tant! Quan t’adones que tens futur al waterpolo…
Mai no t’ho acabes de creure, malgrat els senyals que van arribant. Cada any és d’evolució i de creixement. Ara i abans. Entrar al CAR amb 14 anys en va ser un, segurament el més important. Després va venir quan em van convocar per primer cop amb la selecció espanyola per disputar l’Europeu de Tbilisi (Geòrgia) sub-18, era el 2019. Hi vam anar el meu company d’equip Pol Daura i jo, i ens vam penjar la medalla de plata. Aquest any hem tornat a coincidir a la selecció absoluta.
La cosa ja anava de debò…
Bé, en el meu cas sempre m’he pres el waterpolo de forma més competitiva que no pas lúdica. Al club, des dels 13 o 14 anys, sempre lluitàvem per ser campions de Catalunya i d’Espanya en categories inferiors i tot això et va polint i formant per al futur. A ningú li agrada perdre.
Quin record guardes amb molta estima?
Mira (agafa el mòbil), et llegeixo el whatsapp que em va enviar el 21 de desembre de 2017 l’entrenador del primer equip del Centre, el Beto Fernández, que el tinc desat com un tresor. Jo només tenia 15 anys: “Max, dissabte vens amb el primer equip”.
“Quan no soc a la piscina, el que més m’agrada és passar temps amb família… i veure jugar el Barça. Soc més culer que el pal de la bandera”
Encara pots visualitzar aquell debut?
I tant! Va ser a la piscina del Barceloneta, contra aquelles ‘bèsties’. Vaig jugar l’últim minut. Un record molt bonic.
Et fas un lloc al primer equip del Centre, però dos anys després decideixes anar-te’n als EUA…
Sempre hi haurà un abans i un després a la meva vida. Va ser el meu germà Xavier (ell era porter) el que, molt decidit, va ser el primer de voler anar als EUA. Sort d’ell! Sense aquesta empenta, no hi hauria anat. Tant el Xavier com els meus pares em van animar molt a fer el mateix.
Et va costar molt prendre la decisió?
La vaig estar rumiant molt de temps, sí. No és fàcil sortir de la teva zona de confort i deixar casa teva, la família, els amics… Fins que un dia, pensant a la meva habitació, vaig baixar al menjador de casa i els vaig dir als meus pares: “He decidit anar als EUA”. Aquella mateixa nit ja vam començar a veure opcions i es va produir una casualitat…
Quina?
Que poguessim coincidir els dos germans a la mateixa universitat, a Berkeley.
“Encara em queden molts somnis per complir, tant amb el club com, si pot ser, amb la selecció. M’he d’esforçar i guanyar-me el lloc si vull anar a un Europeu, un Mundial o, no cal dir-ho, a uns Jocs Olímpics””
Total, que vau jugar junts, el teu germà i tu, tres anys seguits. I quines tres temporades als California Golden Bears!
Tres anys de somni, sí, una etapa extraordinària. Vam quedar campions de la NCAA (Associació Nacional Esportiva Universitària) tres temporades consecutives. És a dir, campions dels EUA, de totes les universitats. Per a una universitat del prestigi de Berkeley va ser històric.
Quina dimensió van tenir aquells títols?
L’esport és essencial i imprescindible a les universitats americanes. Totes hi aboquen molts recursos econòmics i humans per als seus equips esportius, ja sigui futbol, natació, tennis, waterpolo, atletisme, gimnàstica… A Berkeley, per exemple, teníem de tot: les millors instal·lacions, els millors serveis mèdics, fisioterapeutes…. I els partits eren tot un espectacle. La nostra piscina estava sempre plena de gom a gom. Parlo de 1.500 persones per partit. I quan van arribar les finals, quan ens hi jugàvem el títol, Berkeley paralitzava per veure’ns. Tots els EUA segueixen es finals per televisió. Tot això d’aquí, és inimaginable. És una altra dimensió.
A més, tu vas ser el màxim golejador d’aquell equip històric…
Sí, molt content, en especial la segona i tercera temporada. El primer títol potser ningú l’esperava i va ser fora de casa. Vaig ser el màxim golejador tres de quatre anys. Guardo amb molt orgull haver estat inclòs en l’equip ideal de la lliga per part de l’associació americana d’entrenadors cada un dels quatre anys que vaig ser allà.
“Una de les millors decisions de la meva vida va ser anarme’n a estudiar i a jugar als Estats Units. Guanyar tres lligues universitàries seguides amb la meva universitat és una fita històrica”
Aleshores, quina lectura en fas d’aquests quatre anys als EUA?
Ha estat una de les millors decisions de la meva vida, segur. Tenir l’oportunitat de treure’m una carrera universitària i a la vegada gaudir d’un esport que estimo i fer tants amics, uf… No ho canvio per res. Òbviament, he guanyat en maduresa, responsabilitat…
Per cert, quina carrera vas fer?
Em vaig graduar en Economia i finances, acabant amb un treball específic sobre els fons de capital privat i la intel·ligència artificial i com les noves tecnologies i la intel·ligència artificial afecten aquest sector.
Deixes unes de les millors universitats dels EUA i fitxes pel millor equip de waterpolo espanyol, el Club Natació Atlètic-Barceloneta…
No puc demanar més, i ho dic amb molta humilitat. Que una entitat com el Barceloneta pensi en tu és motiu d’orgull. Tothom vol jugar-hi. Jo tenia molt clar que volia continuar creixent i aprenent. I amb els mariners era el millor lloc per aconseguir-ho.
Doncs no pots queixar-te, Max…
Ben al contrari, perquè és impossible fer una temporada millor. Ho hem guanyat tot. Estic molt content de com m’ha ajudat l’equip; és un grup humà extraordinari, amb molt de talent i grans companys, a més de ser molt competitius i exigents.
Tot, tot…
Primer la Supercopa d’Espanya contra el Sabadell, després la Copa Catalunya, la Copa del Rei, la Lliga regular i el play-off, i per tancar la temporada, la fita més important dels darrers 12 anys del club, la Champions, que el club no aixecava des del 2014. No podem demanar més.
Què vas sentir?
Un sentiment increïble, la de formar part d’aquest grup de jugadors i persones. Guanyar-ho tot té molt de mèrit. I poder-hi aportar el meu granet de sorra.
Sou el Dream Team del waterpolo…
(Riu) Bona definició. Ara el que cal és repetir els èxits, perquè un esportista d’elit mai s’ha de cansar de guanyar.
Com et defineixes com a jugador?
Penso que sóc un jugador polivalent, m’agrada estar en contacte amb la pilota i sempre m’he adaptat al rol que em demanen a cada moment. Crec que defensivament soc ràpid i no em fa por xutar quan cal..
“Que un club tan important com l’Atlètic-Barceloneta pensi en tu és un gran orgull. Arribar i guanyar tots els títols la primera temporada és un somni”
T’agrada fer gols?
Sí, és clar que m’agrada, però si un dia no marco, la satisfacció és la mateixa si el gol el fa un company. Això és un esport d’equip..
I com a premi, ara estàs en dinàmica de la selecció espanyola.
Sí, també és un somni fet realitat, un orgull. El pròxim any arriba el Mundial de Budapest i el 2028 els Jocs Olímpics. Estic treballant cada dia per poder formar part d’aquests reptes. El somni de qualsevol jugador és penjar-se una medalla en uns Europeus, Mundials o Jocs Olímpics. No es pot aspirar a res més.
Fas un esport en què el llistó està molt alt…
La generació dels Estiarte, Rollán, Ballart, García Aguado, més tard els Perrone, Iván Pérez i tants d’altres van fer història i nosaltres aspirem a repetir les seves gestes de Barcelona, Atlanta, Sydney… La selecció actual ve de ser campiona del món a Singapur l’any passat, així que crec que hi ha una altra gran generació de waterpolistes.
Per cert, has tingut algun referent?
El meu ídol sempre ha estat el serbi Andrija Prlainovic, un dels millors jugadors de tots els temps. Campió olímpic, del món…
Què t’agrada fer quan no ets a l’aigua?
Sembla una frase feta, però en el meu cas és una gran veritat: passar tot el temps que puc amb la família i els amics de sempre. Soc molt familiar i intento tenir una vida molt tranquila. Parlar amb els meus pares, el meu germà, els amics, veure el Barça sempre que puc…
El Barça?
Soc més culer que el pal de la bandera (riu).
Et sents molt vinculat a Mataró?
Moltíssim. Mataró forma part de mi i jo em sento part de la ciutat. I sí, m’agraden Les Santes tot i que no sempre les he pogut gaudir. Aquí tinc tot el que necessito.
Entrevista: Toni Frieros
Fotos: Joan Maria Arenaza
