Amb 19 anys acabats de fer, Berta García Grau ha tornat dels Jocs Paralímpics de París 2024 amb un diploma sota el braç en 100 metres braça. La campiona de Catalunya i d’Espanya té Vilassar de Mar com la seva pàtria i al Centre Natació Mataró com la seva segona llar. Va ser escollida per la Federació Catalana d’Esport Adaptat com la millor esportista femenina del 2024
Acabes de tornar dels Jocs Paralímpics de París…
Ha estat una experiència meravellosa, la millor de tota la meva vida. Poder viure uns jocs des de dins, dia a dia, és una cosa inoblidable. La veritat és que encara estic ‘flipant’.
El de menys va ser el resultat, no?
Anar a uns Jocs és el premi a molts anys d’esforços i sacrificis, tant personals, familiars, com per part del meu club i dels meus entrenadors. El simple fet d’estar amb els millors del món del teu esport ja és un gran regal. El meu objectiu a París, i el dels meus entrenadors, era fer marca personal i entrar a la final dels 100 braça. Tots dos objectius els vaig poder complir, així com tornar a rebaixar la meva marca personal a la final.
“Encara estic ‘flipant’ de la meva experiència als Jocs Paralímpics de París”
Com vas afrontar aquest repte?
Al principi, amb molts nervis, he de reconèixer-ho. El dia de la meva primera prova era un sac de nervis. A més, arribar a París va ser una odissea, ja que a causa d’un error administratiu vaig estar a punt de no anar-hi. Va ser tot un alliberament poder participar-hi!
Per què?
Malgrat haver establert la mínima moltes vegades i de ser campiona de Catalunya i d’Espanya, no em van inscriure per al campionat d’Europa. Era obligatori haver-hi participat per a anar als Jocs Paralímpics. Al final, sí que em van donar la plaça, però van ser uns mesos de molts nervis. Hauria estat molt injust no haver anat a París.
Amb què et quedes dels Jocs?
La convivència amb els meus companys, però sobretot veure a la graderia les meves àvies, els meus pares, la meva germana i amics. Que tota la meva família estigués animant-me em va omplir d’orgull.
Crec que sou una família molt esportista…
Així és. El meu pare va jugar a futbol, al Premià de Mar, entre altres equips, i la meva germana gran, la Clàudia, encara juga a voleibol al Vòlei Vilassar de Mar, on també és entrenadora.
“Soc molt de Vilassar de Mar, un poble preciós on es viu molt bé i on tinc tot el que necessito”
Vas néixer amb un problema de medul·la, però vas poder fer vida normal fins als nou anys, veritat?
Així és. Des de molt petita vaig fer natació i també sincronitzada, fins i tot gimnàstica rítmica. Va ser a partir dels nou anys que vaig haver d’anar en cadira de rodes després de diverses operacions.
I l’esport va continuar present a la teva vida.
Els meus pares no volien que aquesta discapacitat que havia aparegut a la meva vida m’impedís fer una vida normal, tampoc a nivell esportiu. El meu pare sabia que en el CN Mataró hi havia un equip de natació adaptada i va parlar amb María Folgado. Vaig venir, em van fer una prova i em vaig quedar en l’equip. I que consti que no m’agradava gaire la natació!
Qualsevol ho diria!
Em va anar agradant més a mesura que anava competint, que és el que més em motiva. Amb onze anys, sent la més petita de l’equip, ja vaig participar en el meu primer Campionat d’Espanya Escolar. Vaig començar fent esquena, però no em va acabar d’agradar. Vaig passar a fer braça, crol i papallona.
“Sense la meva família, el meu club i els meus entrenadors mai no hauria arribat on soc ara”
Quan vas interioritzar que la natació era el teu esport?
Poc temps després vaig anar Campionat d’Espanya de Tenerife i vaig guanyar una medalla en 100 braça. Em vaig donar a conèixer a nivell estatal i vaig anar a una concentració de la Federació Espanyola.
Quina diries que és la teva principal virtut?
El meu gen competitiu. M’agrada millorar, superar els meus registres i crec que aquesta ambició ha estat fonamental per arribar on soc avui.
Què significa per a tu el Centre Natació Mataró?
És la meva segona casa, la meva segona família. Va ser una gran sort venir aquí el 2016 i posar-me en mans de María Folgado i Roger Cruañas. Sense ells, sense la seva implicació, consells i paciència, no hauria aconseguit les metes que he aconseguit. El ‘Cru’ ha estat al meu costat aquests quatre anys de cicle olímpic i la meva gratitud és eterna. A més…
Sí…
Venir al CN Mataró i entrenar i competir amb nois i noies que també tenen altres discapacitats em va ajudar moltíssim quant a força mental. Vaig entendre que el món no s’acaba perquè estiguis en cadira de rodes, que pots fer moltes coses, ser feliç, sentir-te realitzada.
Així és…
A més, poder viatjar, conèixer noves ciutats i països, fer amics, és una part molt reconfortant d’un esport on reina una gran companyonia i molta solidaritat.
“La natació és la meva vida, ara estaré al CAR i vull preparar-me molt bé per arribar als Jocs de Los Angeles… i guanyar una medalla”
Ara ets una esportista d’elit…
Sí, la natació és la meva prioritat, la meva vida, visc per la natació. Ara a l’octubre estaré interna al CAR de Sant Cugat, on estudiaré i entrenaré, així que he d’aprofitar aquesta oportunitat perquè el meu objectiu és molt clar.
Quin?
Estar en els Jocs Paralímpics de Los Angeles i guanyar una medalla. Abans, l’Europeu i el Mundial.
Tens algun mirall on mirar-te?
Sí, en el de Teresa Perales. La vaig conèixer, vaig estar amb ella a París, i va ser un honor rebre els seus consells. És un veritable mite i exemple del nostre esport.
Ja ets una ‘estrella’ a Vilassar de Mar…
Vilassar de Mar és un poble preciós, on es viu molt bé, així que em puc considerar afortunada de poder-hi viure. És on ho tinc tot: família, amics, infància, adolescència… Exerceixo de vilassarenca.
Entrevista de Toni Frieros
