Entrenador del RCD Espanyol
“Estic encantat de viure al Maresme”
Nascut el 14 de gener de 1979 a Folgoso do Courel, un poble de Lugo de 1.000 habitants, viu a Catalunya des dels 3 anys. Una lesió de genoll va truncar la seva carrera com a futbolista, si bé la seva passió per les banquetes li ha permès fer realitat un somni a l’abast de molt pocs: arribar a Primera Divisió. Una gran i humil trajectòria que val la pena conèixer. L’entrenador de l’Espanyol ha triat el Maresme per viure.
Gallec de naixement, català d’adopció…
Em vaig criar amb la meva mare i els seus dos germans, els meus oncles. Vam venir a viure a Barcelona quan jo tenia tres anys. Ens vam instal·lar al barri del Guinardó, molt a prop del camp de futbol del Martinenc.
Un club que va marcar la seva vida…
Sense cap mena de dubte. Els meus primers passos en el futbol van començar al Col·legi Dalvi, que ja no existeix. Fèiem tornejos interescolars i els jugàvem en el camp del Martinenc. Un dia em va veure Josep Maria Valls, coordinador del club, i em va fitxar per al prebenjamí. I aquest va ser el meu club, des de nen fins a l’últim any de juvenils, que vaig jugar al Sant Gabriel.
Tot un mèrit tants anys en el mateix club…
Ara el futbol no és com abans. Primer, perquè no hi havia representants i segon, perquè en aquella època ens agradava jugar a l’equip del nostre barri. Ens en sentíem orgullosos. Solament et movies si venia a buscar-te un equip gran, com el Barça, l’Espanyol, la Damm i també el Sant Gabriel, que tenia molt de prestigi. I que consti que sent infantil va venir a buscar-me el Barça i no vaig voler anar-me’n del Martinenc.
És cert que sent cadet ja entrenava?
Sí, entrenava els nens de l’Escola del Martinenc. I després com a juvenil també compaginava les dues coses: jugar i entrenar. M’encantava
Va tenir un trist final com a jugador…
Després del juvenil del Sant Gabriel, torno un any al primer equip del Martinenc, fitxo per la Grama, pel Santboià i acabo a la Muntanyesa, dos anys amb Puchi d’entrenador. Va ser a la tercera jornada d’aquesta última temporada a Preferent, contra el Figueres, quan em trenco el genoll: lligaments, menisc… i encara que vaig recuperar-me força bé, la meva mentalitat, amb vint-i-un anys, ja no em donava per continuar competint. Aquell any parat em va fer molt de mal.
“Amb 16 anys, quan jugava al Martinenc de cadet, ja entrenava els nens de l’Escoleta del club”
Com era Manolo González com a jugador?
Generalment, jugava sempre d’extrem per la dreta, encara que també a peu canviat. Era bastant ràpid, molt vertical i amb gol. Era l’encarregat de treure les pilotes parades. Per sort, vaig gaudir molt com a futbolista. Recordo que em va convocar la selecció catalana amb quinze anys, on vaig coincidir amb De Lucas, Gerard, Gabri…
I debuta com a entrenador amb vint-i-un anys…
Després de penjar les botes, ja era l’entrenador del Cadet B del Sant Gabriel. I ho feia sense cap afany d’arribar a cap lloc, simplement perquè m’agradava.
No volia arribar a Primera Divisió…
No m’ho hauria imaginat mai, de veritat. Veia a Manolo Márquez, a Francisco López al Badalona, i pensava que tant de bo pogués arribar on ells estaven. Per sort les coses em van anar sortint bé.
I del Sant Gabriel…
De Cadet B al Cadet A, al Juvenil A i va ser quan em va fitxar el Badalona per al seu Juvenil de Divisió d’Honor i on vaig estar set anys. Del filial me’n vaig anar dos anys a la Muntanyesa. I de la Muntanyesa a l’Ebre de Segona B, una gran experiència perquè va ser on segurament vaig aprendre i progressar més com a entrenador. Em va portar Ander Garitano. Aquell nivell d’exigència que vaig tenir a l’Ebre va ser la meva millor escola per poder estar on soc ara, va ser on em vaig sentir més professional que mai i on vaig sentir per primera vegada la paraula ‘pressió’ en tota la seva extensió.
No podia viure del futbol, hauria de treballar…
Vaig deixar d’estudiar Grau Superior de Telecos per posar-me a treballar, perquè era el que tocava. Primer a El Corte Inglés de Montornès, a Aigües de Barcelona, a Mercabarna repartint amb un camió i acabo a Tusgsal, a Badalona, conduint autobusos. Això últim ho vaig fer durant tres anys.
Perquè va tornar a Badalona a entrenar…
Sí, em vaig dedicar en cos i ànima a entrenar en la meva quarta temporada com a entrenador del Badalona a Segona B.
“Mai vaig entrenar pensant que arribaria a Primera Divisió. Sempre he pensat que és com si et toca la Primitiva”
Que va ser quan vau eliminar al Getafe de Bordalás de la Copa del Rei…
Així va ser, tota una heroïcitat per a un club com el nostre.
Vostè és un exemple de com es pot arribar a la màxima categoria del futbol espanyol començant des del primer escalafó…
La primera errada que cometen alguns entrenadors quan comencen és creure que entrenen per a ells mateixos, pensant que arribaran a Primera Divisió. Tu has d’entrenar perquè els nois millorin, no per a tu. Sempre dic que arribar a Primera és com si et toca una Primitiva. Únicament hi ha 18 entrenadors a Primera Divisió. No solament cal estar preparat, també has de tenir sort. Que et surtin bé les coses, que estiguis al lloc adequat…, i que algú confiï en tu.
I en el seu cas, qui va ser?
El director Esportiu del RCD Espanyol, Fran Garagarza, el que em va donar l’oportunitat d’agafar les regnes de l’Espanyol B fa dos anys, quan jo estava al Penya Deportiva d’Eivissa.
Quin consell dones als nens i joves que somien a ser professionals?
Que no s’obsessionin amb la meta, que gaudeixin del camí i que facin tot el que puguin. Una part depèn d’ells. Una altra, no. I el mateix dic per als entrenadors que comencen. Miri, abans de trucar-me l’Espanyol, vaig estar a punt de signar pel Linares de Primera RFEF. Va ser un cop de sort, perquè vaig agafar el tren de l’Espanyol quan ja estava pràcticament a Jaén. No em va importar perdre diners per venir aquí ni entrenar a Segona RFEF una altra vegada. El més important per a mi no eren ni els diners ni la categoria.
Què va significar la trucada de l’Espanyol?
Sempre em vaig sentir molt pròxim a l’Espanyol. Dels grans clubs, des de petit, sempre li he tingut més afinitat. Poder integrar-me en la seva estructura esportiva em va omplir d’orgull… sense esperar-me mai que arribaria al primer equip.
“No trobo grans diferències entre entrenar juvenils o jugadors de Tercera Divisió a fer-ho a Primera, només l’atenció mediàtica”
No?
No, per això parlo que a vegades cal tenir sort i estar en el lloc adequat. Van cessar Ramis del primer equip i Garagarza em va dir si estava preparat per assumir aquest repte.
No li van tremolar les cames?
No! Recordo que aquell dilluns tenia festa i em van cridar per a una reunió l’endemà. Res de cagarrines. Vaig assumir el repte amb total naturalitat i pensant que ho podíem tirar endavant.
Ni vertigen?
Saps que és una gran responsabilitat i que quan t’arriba aquesta oportunitat has d’assumir-la, en cas contrari no et pots dedicar a aquesta professió.
Com es gestiona entrenar professionals, molts d’ells de renom?
Creu-me, no hi ha molta diferència entre entrenar juvenils o jugadors de Segona B a cracs del futbol. L’única cosa que canvia és la mirada que hi ha fora, la pressió mediàtica, com es jutja i s’interpreta tot el que fas o dius, com una alineació o un resultat. És una cosa amb què no convius quan estàs a Divisió d’Honor de juvenils o a Segona B. A Primera Divisió, sí.
Quins han estat els jugadors que ha entrenat que han arribat més alt?
Segurament, Mariano i Gerard Moreno.
Què és ser del RCD Espanyol?
És un profund sentiment de club, d’una idea de treball, de mentalitat i de créixer davant les adversitats. El gran valor de l’Espanyol és que és un club que lluita, que mai abaixa els braços, que sempre torna i que sempre es reivindica.
Ser entrenador és estar assegut en una cadira elèctrica?
A Espanya, més que en qualsevol altre país, és una professió més volàtil. A Anglaterra, França, Alemanya o Itàlia hi ha més paciència.
“Durant molts anys he compaginat la banqueta i la feina. He treballat a El Corte Inglés, Aigües de Barcelona, Mercabarna i conduint els autobusos de Badalona”
Quin és el principal objectiu de l’Espanyol?
Aquesta temporada, certificar la salvació com més aviat millor, no arribar al final de la Lliga amb angoixes. I si es pot aspirar en un futur a entrar a Europa, molt millor. Jo el que més vull és que el club estigui a Primera molts, molts anys. I que gaudeixi d’una gran estabilitat.
Amb la diferència de pressupostos, l’Espanyol juga una altra Lliga que Barça o Madrid?
Pot ser de portes enfora, però nosaltres tenim un lema que és competir. I això ho vaig aprendre a la Muntanyesa i al Badalona. Teníem els pressupostos més baixos dels nostres grups i un any van quedar subcampions de Tercera Divisió. A més, aquí, a l’Espanyol i a qualsevol equip, l’afició el que vol és que el seu equip guanyi i competeixi, sentir-se orgullosos dels seus. Jo sempre el que demano als jugadors és que donin el millor de si mateixos sempre. Pots equivocar-te, no passa res, però el que és innegociable és l’esforç i l’actitud.
Quan va arribar al Maresme?
Fa uns nou anys, amb la meva família. Vam decidir deixar Barcelona i venir-nos a viure al Maresme. Primer ens vam instal·lar a Argentona durant tres anys i ara des de fa sis anys vivim a Mataró, per la zona del Tanatori.
Per què vau triar el Maresme?
La meva dona és de Mataró, coneix molt bé la ciutat, el Maresme i volia viure en un lloc més tranquil que Barcelona, buscant millor qualitat de vida, més tranquil·litat, menys gent, menys cotxes..
“ Ser de l’Espanyol és tenir un profund sentiment de club, d’una idea de treball, de mentalitat i de créixer davant les adversitats”
Fa vida a Mataró?
Sempre que tenim festa estic a Mataró, sí. M’agrada molt passejar pel centre, que és per als vianants, comprar o menjar a Mataró Parc, o per la zona del passeig marítim, que és molt agradable. Sense cap dubte, ha estat una de les millors decisions que hem pres. La qualitat de vida que hi ha al Maresme és molt superior a la de Barcelona. Estic, estem, escantats de la vida vivint al Maresme.
Quines aficions té quan no entrena?
La meva passió és estar amb la meva família tot el temps que puc i a viure al Maresme ha estat un factor molt important, perquè en gaudim molt. Quan puc, ja que Mataró no està molt lluny de la Ciutat Esportiva, m’escapo a casa per dinar. Pensi que som aquí des de les vuit del matí fins a les cinc o sis de la tarda.
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Pep Morata
