A punt de fer els 30 anys (1 de març de 1996), la mataronina ha tingut una longeva i exitosa trajectòria esportiva que va començar amb vuit anys a la UE Mataró i continua al Casademont Saragossa.
Quatre vegades campiona d’Europa de seleccions inferiors amb Espanya i internacional absoluta, la Laia admet estar en el millor moment de la seva carrera professional
De Mataró al món?
(Riu) Sí, es pot dir així. He jugat a molts equips, a diferents països, però el meu somni seria retirar-me on va començar tot, a la UE Mataró, que ha estat i és el club de la meva vida.
Ja ha plogut, des de llavors!
Molt! Vaig començar en el bàsquet gràcies al meu germà, que és quatre anys més gran que jo. Ell ja jugava a la UE Mataró. Jo em limitava a practicar diferents esports a l’Escola Esportiva del GEM, el meu col·legi de sempre fins a Batxillerat, que em vaig canviar a l’Institut Miquel Biada.
Una llarga trajectòria a la UE Mataró…
Sí, hi vaig entrar amb vuit anys i me’n vaig anar als 18 per jugar i estudiar als Estats Units. Vaig tenir la sort de tenir dos grans entrenadors a Mataró. Primer, Albert Illa i després, César Aneas. El Pavelló Josep Mora ha estat casa meva, me’l conec amb els ulls tancats i sempre el trobo a faltar.
“Em vaig sentir molt professional a l’Uni Girona. Va ser un punt d’inflexió a la meva carrera. Jugar al costat de jugadores top va ser molt guai”
Des de molt jove vas anar a la selecció catalana i espanyola. És a dir, ja destacaves des de molt petita.
Suposo que sí, però en aquella època no era conscient que fos bona, dolenta o regular. Jo jugava a cinc minuts de casa meva per divertir-me i per poder estar amb les meves amigues, sense cap altra pretensió.
No tenies referents?
No, perquè quan jo vaig començar, el bàsquet femení no gaudia de molta visibilitat. Ara això ha canviat molt amb els èxits internacionals de la selecció i tothom coneix Laia Palau, Sílvia Domínguez… Sí, vaig començar anant a la selecció espanyola amb 13 anys, sent infantil, i a partir d’aquí a totes les categories.
Campiona d’Europa amb 16 anys…
Segurament, va ser un dels moments més bonics de la meva carrera esportiva, perquè ho vaig gaudir molt i perquè ja tens una edat en la qual t’adones de moltes més coses. En aquest període jo ja somiava a arribar a ser professional. Després vaig tenir la sort de guanyar tres europeus més: un sub-18 i dos sub-20.
Abans d’anar als Estats Units, una aturada al CB Femení Sant Adrià…
Volia fer un pas més en la meva carrera i amb el Sant Adrià ho vaig aconseguir perquè aquella temporada vam aconseguir l’ascens a la Lliga Femenina 2.
“He jugat en molts equips i diferents països, però el meu somni seria retirar-me on va començar tot amb 8 anys, a la UE Mataró”
I te’n vas a Florida…
En els campionats d’Europa sabíem que hi havia observadors de diferents universitats americanes. Afortunadament, vaig tenir moltes ofertes i al final vaig haver de triar entre tres. Vaig escollir la South Florida University de Tampa, també pel clima. I va ser una gran elecció, ja que van ser quatre anys molt bons. Els dos primers, més durs. Quan arribes, no saps res de la vida, no domines l’idioma i tot és nou.
Què et va aportar aquella experiència?
Moltíssim. El tracte a l’esportista és extraordinari i les ajudes per part de la Universitat, també. Si un examen et coincidia amb un partit, te’l canviaven. Els esportistes són famosos i coneguts a les universitats. Teníem unes instal·lacions de somni: gimnàs, sala de tractaments, un pavelló extraordinari… El bàsquet als EUA és tot un xou, un espectacle en tota regla, i gaudeixes molt formant-hi part.
Per cert, vas acabar la carrera universitària?
Sí, vaig fer Biologia i, per sort, me la van convalidar a Espanya.
“Soc una base molt competitiva. M’agrada la pressió de saber que sempre cal guanyar i crec que la gestiono bé gràcies al treball que faig amb la meva psicòloga”
Com et defineixes?
Una base molt competitiva. M’agrada la pressió de saber que sempre cal guanyar i crec que la gestiono bé gràcies al treball que faig amb la meva psicòloga. La pressió, si no la controles, pot perjudicar-te molt. A mi m’ha passat en alguna ocasió. Intento defensar bé i entendre el joc per poder liderar l’equip. Crec que estic en una etapa molt bona on he aconseguit la maduresa esportiva i emocional.
“Em vaig sentir molt professional a l’Uni Girona. Va ser un punt d’inflexió a la meva carrera. Jugar al costat de jugadores top va ser molt guai”
Vas tenir una experiència molt curta a Palerm…
Només un any, una pena. Estava enamorada d’Itàlia i de Palerm. Teníem un gran equip, però la covid ho va espatllar tot. Vaig tornar a Espanya per viure una experiència molt bona al Campus Promete de Logronyo, on vaig tenir la sort de coincidir amb el que va ser el meu entrenador a la UE Mataró, César Aneas, que em va ajudar moltíssim.
“Trobo molt a faltar Mataró, casa meva, el meu refugi, sobretot passejar pel centre i la platja”
Aquest gran any et va valer per signar per un dels grans equips del bàsquet femení, l’Uni Girona…
Així és, dues temporades on vam guanyar una Supercopa d’Espanya i vam lluitar per tots els títols, també a Europa. Em vaig sentir molt professional a Girona. Va ser un punt d’inflexió a la meva carrera. Jugar al costat de jugadores top va ser molt guai…
I de Girona, després d’un any a Guernica, un altre gran, el Casademont Saragossa…
Abans et deia que havia aconseguit la maduresa esportiva. A Saragossa l’estic experimentant perquè estic molt tranquil·la i visc amb molta intensitat el meu esport. Saragossa és una ciutat de bàsquet. Vas pel carrer i et reconeix i felicita molta gent. En els nostres partits la mitjana és de 5.000 espectadors, una cosa extraordinària, un goig, i això fa que com a esportista estigui gaudint molt.
Comparteixes equip amb Mariona Ortiz, una altra maresmenca, ella de Calella…
Sí, la Mariona era una de les meves ídoles quan vaig debutar com a professional, com em va passar amb Rosó Buch a Guernica. De petita les havia vist jugar i m’agradaven molt. Compartir ara vestidor i pista amb la Mariona és fantàstic.
“Saragossa és una ciutat de bàsquet. Vas pel carrer i et reconeix i felicita molta gent. En els nostres partits la mitjana és de 5.000 espectadors. Com a esportista estic gaudint molt”
El Casademont aspira a tot?
Sí, l’ambició és molt alta. Ja hem conquistat la Supercopa d’Espanya i volem la Lliga, que està molt igualada. També volem arribar el més lluny possible a l’Eurolliga, que això ja és més difícil.
Aviat faràs 30 anys. La pregunta és obligada: Ja has pensat en la retirada?
Ara mateix ni m’ho plantejo, no penso a retirar-me. Estic en un gran moment de forma, en un gran equip, em guanyo bé la vida i gaudeixo molt de la meva professió. Això sí, un dia m’agradaria ser mare i la qüestió és quan. L’única cosa que sé és que no vull ser-ho amb quaranta anys, però ara tampoc pel ritme de vida que porto.
Trobes a faltar Mataró, el Maresme?
Això sempre. A més de la família i els amics, trobo molt a faltar el mar. Ho necessito. Mataró és casa meva, el meu refugi, on carrego piles, on vull estar sempre. Mira, Florida és molt guai, Girona és una ciutat encantadora, em vaig enamorar de Palerm, Logronyo és acollidora, Saragossa té el seu encant, però el meu lloc preferit és Mataró, caminar pel centre, pel front marítim. Tenim de tot, mar, muntanya, bon clima, deliciosa gastronomia…
I grans jugadores de bàsquet…
Entrevista de Toni Frieros
