El de Vilassar de Mar triomfa al BM Granollers i a la selecció italiana
Pau Panitti (18 de juliol de 2004) és un altre esportista d’elit que ha sorgit al Maresme en els últims anys. Campió d’Europa Júnior el 2024 i dels Jocs del Mediterrani el 2022, és el porter del Club Handbol Granollers i de la selecció italiana gràcies a la nacionalitat del seu pare
Pau va viure a Mataró fins als 10 anys, a Cabrera de Mar fins als 16 i des de llavors a Vilassar de Mar, on la seva tia materna va ser-ne alcaldessa.
Membre d’una família Italocatalana…
El meu pare va venir a treballar a Barcelona amb 26 anys i va conèixer la meva mare en unes classes d’anglès. Es van casar i van anar a viure al barri de Cerdanyola de Mataró, on vaig viure fins als deu anys. No obstant això, no vaig estudiar mai a Mataró, vaig fer la Primària a l’Institut Escola Pla de l’Avellà de Cabrera de Mar, perquè hi anaven els meus cosins, els fills de la meva tia Laura.
No feies vida a Mataró?
Molt poca, pràcticament només hi anava a dormir. Feia tota la vida a Vilassar de Mar, on vaig aprendre a nedar a la piscina municipal, a practicar el bàsquet al pavelló Paco Martín i va ser al col·legi del Pla de l’Avellà on vaig agafar una pilota d’handbol per primer cop, a les extraescolars. Sempre jugava a l’equip del meu cosí Sergi, on tots eren un any més grans que jo.
Ja et prenies l’handbol seriosament?
En aquella època era més una diversió. El meu cosí i els amics de l’equip d’handbol del col·legi van acabar Primària i se’n van anar a jugar a l’infantil de l’HC Laietà Argentona. Jo encara era aleví i en teoria ja no podia jugar més amb ells, però van parlar amb l’Argentona perquè em fitxessin, de manera que jugava dos partits els caps de setmana. Un amb l’aleví i un altre amb l’infantil.
“El meu somni és convertir-me en el millor porter d’handbol del món”
Ja com a porter?
Sí, a Argentona ja sí. Només hi vaig estar dues temporades.
I ja eres tan alt?
Sempre vaig ser un dels més alts de la classe i de l’equip, sí, potser per això em vaig posar a la porteria (riu). En aquesta època, quan estava a l’HC Laietà Argentona, hi va haver més canvis a la meva vida. Per raons familiars vaig deixar de viure a Mataró, amb el meu pare, i em vaig traslladar a Cabrera de Mar amb la meva mare. El meu cosí i els meus amics ja passaven a jugar a categoria cadet i jo, per edat, no podia continuar amb ells. La meva mare em va dir que anés a provar al BM Granollers. Li havien dit que hi havia un entrenador de porters, el ‘Perico’ García, que era molt bo.
I hi vas anar…
Sí, hi vaig anar a fer les proves i em van agafar. Aquesta decisió marcaria la meva carrera esportiva, perquè des de l’últim any d’infantil fins al dia d’avui sempre he estat al BM Granollers. També vaig canviar de col·legi i del Pla de l’Avellà vaig anar a fer Secundària i Batxillerat a l’Institut Vilatzara de Vilassar de Mar, al costat del camp de futbol. A més, quan ja tenia setze anys, vam deixar la casa de Cabrera de Mar per instal·lar-nos definitivament a Vilassar de Mar.
Quan vas interioritzar que l’handbol seria la teva prioritat?
Quan vaig entrar al Granollers, però sobretot quan era cadet de segon any. La Federació Espanyola d’handbol va fer uns entrenaments al CAR de Granada, on participem uns 70 joves, en principi els més destacats de l’handbol espanyol. Aquest dia, i també quan em van convocar per disputar els Jocs del Mediterrani del 2022 a Turquia, vaig creure que podia arribar lluny en el món de l’handbol si m’ho prenia seriosament.
Et vas penjar la medalla d’or a Turquia…
Sí, vam guanyar tots els partits. Una selecció formada per una gran generació de jugadors, entre d’altres, els meus amics del Maresme, Ian Barrufet i Víctor Romero.
Ja havies debutat en el primer equip del Granollers…
Quan era juvenil de segon any vaig fer la pretemporada amb el primer equip i algun partit amistós vaig disputar, sí. El meu debut oficial va ser el setembre de 2023, al cap de pocs mesos d’haver fet els 19 anys. Va ser al play-off d’accés a la European League. Vaig sortir a la pista per intentar aturar un penal.
El vas parar?
No! (Riu). Aquell dia i aquell moment els recordo amb molt d’afecte, perquè va ser un somni fet realitat. Arribar al primer equip del Granollers havent sortit de tan avall em fa sentir molt orgullós.
I va ser el principi de coses molt millors…
Així va ser, efectivament. El 2024 vaig signar un contracte de tres anys amb el Granollers, fins al 2027, i aquell mateix any vam guanyar l’or a l’Europeu sub-20 que es va celebrar a Eslovènia.
Defineix-te com a jugador…
(Es pren el seu temps) Crec que destaco per la meva elasticitat, agilitat i bona col·locació. He de millorar la meva capacitat de reacció davant el tir del contrincant, és a dir, ser més pacient… i, òbviament, reforçar i millorar tots els aspectes.
Qui ha estat o és el teu ídol?
Sens dubte, Arpad Sterbik, tota una referència per als porters. Segurament el millor de tots els temps i que vam tenir la sort de gaudir-lo a Espanya. Actualment, l’alemany Andreas Wolff és el mirall en el qual em miro.
Amb què somies?
Treballo per convertir-me en el millor porter del món. I en un futur m’agradaria jugar a Alemanya, la millor lliga i la més competitiva que existeix… i ja posats, participar en uns Jocs Olímpics.
“He viscut a Mataró i a Cabrera de Mar, però em considero de Vilassar de Mar, on visc ara. Un lloc que té l’esperit d’un poble petit i està molt ben cuidat”
Hauria de ser amb Itàlia, perquè vas decidir jugar amb la selecció transalpina. Com es va produir aquest canvi si ja havies jugat amb la selecció juvenil d’Espanya?
Itàlia ja m’havia contactat amb ocasió dels Jocs del Mediterrani, però els vaig dir que mentre Espanya em convoqués em quedava aquí. L’any passat van tornar a cridar-me perquè jugués el Mundial amb ells. I després de l’estiu passat, novament, de cara a l’Europeu del passat mes de febrer. Aquesta vegada vaig acceptar i vaig disputar l’Europeu amb Itàlia, després d’haver jugat prèviament un amistós contra França. Per què vaig canviar d’opinió?
Sí, exacte…
D’una banda, perquè veia, a curt termini, que entrar a la selecció espanyola seria molt difícil. I el que va acabar de decidir-me va ser rebre la trucada del nou seleccionador d’Itàlia, l’alemany Bob Hanning, tota una referència de l’handbol. Estava treballant en un gran projecte esportiu amb Itàlia i em va convèncer. Em vaig sentir molt valorat pel seu interès.
“Va ser una decisió molt difícil escollir jugar per a Itàlia. La trucada del seu seleccionador va ser definitiva… i, a més, el meu pare es va posar molt content, és clar”
Difícil decisió?
Uf! (esbufega). Molt, molt difícil. El meu pare contentíssim i orgullós, és clar. La meva família i el meu representant, Víctor Tomás, no em van pressionar. Em van dir que decidís el que decidís estaria bé. També vaig parlar amb Jordi Ribera, el seleccionador espanyol, perquè m’aconsellés. Va ser sincer. A curt termini ja tenia els porters per a Espanya, així que vaig fer el pas definitiu per jugar amb Itàlia. Ara el que toca és fer-ho molt bé.
Tu, com Ian Barrufet, també estudies periodisme.
Sí, és una carrera que m’agrada molt. M’encanta escriure, parlar per la ràdio, fer televisió… Estudio a la UPF, tercer curs, i vaig cada matí a classe. El dia de demà m’agradaria que fos la meva professió… sense deixar la meva vinculació amb l’handbol. Saps que m’agradaria també?
No…
En un futur, crear un club d’handbol a Vilassar de Mar. Al Maresme només hi ha equips a Calella, Mataró, Argentona i Llavaneres. Em faria molta il·lusió que hi hagués un club d’handbol al meu poble.
“Arribar al primer equip del Granollers per a un noi que va començar a l’infantil és un orgull molt gran”
Et consideres de Vilassar de Mar?
Sí, absolutament. He viscut a Mataró, però no hi feia vida. Al matí la nostra àvia anava a buscar-nos i ens portava a Vilassar de Mar. A la nit tornàvem a Mataró per dormir.
La teva tia, Laura Martínez, va ser alcaldessa de Vilassar de Mar recentment…
Sí, correcte. A mi Vilassar de Mar m’encanta. Té l’esperit d’un poble petit, però alhora disposa de tots els serveis. Està molt cuidat. Si vull anar a la platja, la tinc a tres minuts. Si vull anar a la muntanya, el mateix. I és a prop de Mataró, la capital del Maresme, i de Barcelona. No canvio Vilassar de Mar per res del món.
Entrevista: Toni Frieros
Fotos entrevista: David Ramirez
