El mataroní, després de ser campió d’Europa i del món, juvenil i júnior, triomfa a l’Sporting de Portugal
Víctor Romero és, amb gairebé 22 anys (9 de març de 2004, Mataró), un dels millors jugadors de l’handbol espanyol de l’actualitat.
Sorgit del CJH Mataró i format al Granollers, va ser campió del món i d’Europa júnior i juvenil. Fa dos anys que ja és fix a la selecció espanyola i aquesta temporada brilla a l’Sporting de Portugal amb el qual juga la Champions League i domina la lliga portuguesa. Un crac del Maresme.
El març de 2022 t’entrevistàvem com a campió d’Europa juvenil amb la selecció espanyola. Saps què ens vas dir llavors, entre altres coses?
Fes-me’n memòria…
Que somiaves jugar la Champions League i debutar amb la selecció espanyola.
Sí, és veritat! Afortunadament, són dos somnis que ja he fet realitat… però encara me’n queden molts més.
Enhorabona! Un mataroní triomfant a l’Sporting de Portugal…
Encara que el meu contracte amb el Club Handbol Granollers acabava el juny de 2026, l’Sporting va pagar la meva clàusula de rescissió. Em va entusiasmar que apostés tant per mi i si vaig deixar l’Handbol Granollers, un club que ha estat tan important a la meva vida personal i esportiva, va ser perquè creia que havia arribat el moment de fer un pas més a la meva carrera esportiva per evolucionar.
Et va costar molt anar-te’n del Granollers?
Moltíssim, va ser una decisió molt madurada que solament vaig poder prendre després de parlar amb la meva família. Vaig arribar al Granollers amb 12 anys procedent del Club Joventut Handbol Mataró i tota la meva etapa formativa la vaig fer allà, fins a arribar al primer equip i debutar a la Lliga Asobal de la mà d’Antonio Rama, que ha estat un entrenador fonamental en la meva carrera.
Què has trobat a Lisboa?
El que imaginava i el que sabia: un gran club poliesportiu on l’handbol és una secció històrica. És veritat que la lliga portuguesa no té, en general, el mateix nivell que l’Asobal, però sí que hi ha una gran igualtat i una enorme rivalitat entre tres equips; Benfica, Porto i Sporting. Quan ens enfrontem entre nosaltres l’ambient als pavellons és impressionant, una cosa que no es veu a Espanya.
“Si vols formar part de l’elit de l’handbol i estar amb els millors és fonamental entrenar molt dur i fotre-li canya a la preparació física”
Aneu a tota màquina…
Sí, fins a l’aturada per l’Europeu d’aquest mes de gener hem guanyat els 17 partits de Lliga que hem jugat. Tenim un gran equip i el nostre objectiu és continuar endavant a la Champions League i classificar-nos per a la Final Four, que serà molt difícil, però no impossible. No podia començar millor, perquè al cap de pocs mesos de fitxar vam conquistar la Taça de Portugal.
Vius sol a Lisboa?
No, amb un altre company d’equip que també és espanyol i internacional, Carlos Álvarez, que va ser màxim golejador de la lliga espanyola la temporada passada. Lisboa és una ciutat molt bonica, és molt agradable passejar-hi, té una gastronomia fantàstica i visc a deu minuts amb cotxe del pavelló i a només dues hores en avió de casa. Em sento molt a gust i això és fonamental per rendir bé.
2025 ha estat clau per a la teva carrera, oi?
Sí, ha estat determinant, ja que em van triar millor pivot de la lliga Asobal i vaig estar nominat per a l’All Star. Un orgull. La segona volta ho vaig jugar pràcticament tot amb el Granollers, en Lliga i Europa League, tant en atac com en defensa, i acostumava a fer sis, set o vuit gols per partit.
Sempre jugues de pivot…
Sí, normalment, el meu joc és més defensiu que ofensiu, però crec que me’n surto bé a les transicions perquè tinc un bon contraatac, soc ràpid i m’agrada moure’m darrere de la línia i fer gols.
T’has assentat a l’elit de l’handbol espanyol, això és molt meritori…
Gràcies! Fa quatre anys, amb 18, no m’imaginava estar on soc ara, malgrat pertànyer a una generació de jugadors que van guanyar dos campionats d’Europa i un del món en categoria júnior i juvenil. El meu camí ha estat pas a pas, lent, però segur. Quan vaig debutar amb la selecció espanyola absoluta el novembre de 2024, davant d’Itàlia, va ser un somni fet realitat i l’inici d’una nova manera d’entendre la meva professió.
“Encara em queden molts somnis per fer realitat, com ara guanyar una Lliga, una Champions o una medalla olímpica”
A què et refereixes?
Que l’important no és solament arribar, que està molt bé i és meritori, sinó mantenir-se i continuar aprenent. Si vols formar part de l’elit de l’handbol i menjar a taula amb els millors, has d’entrenar molt dur i fotre-li molta canya a la preparació física. Per poder competir amb alemanys, danesos, suecs, els millors del món, has d’estar al seu mateix nivell.
Vas practicar algun altre esport que no fos l’handbol?
Vaig fer una miqueta de futbol a Los Molinos de petit, però no va acabar d’agradar-me, sobretot els entrenaments. A casa l’handbol sempre ha estat molt present, perquè el meu pare va jugar al Mataró, la meva mare va arribar a jugar a la selecció catalana i els meus oncles també hi van jugar. Jo vaig començar a l’Escola GEM com una activitat extraescolar i amb vuit anys em vaig iniciar al benjamí del Mataró.
Anar-te’n al Granollers va ser clau…
Sens dubte, perquè a la vida tot són etapes. Els meus pares creien que tenia futur en aquest esport i el Granollers era un club ideal per a la meva formació i progressió, així que me’n vaig anar amb 12 anys. Per poder combinar millor els desplaçaments, estudis i handbol vaig fer el batxillerat a l’Institut Vallbona de Granollers.
“Va ser un orgull ser triat millor pivot de l’ASOBAL i estar nominat per a l’All Star la temporada passada”
Continues estudiant?
Sí, INEF. Tinc un pla d’estudis mixt ara mateix. Estic fent tercer amb algunes assignatures de segon i, quan vinc a Barcelona, faig els exàmens.
I vinculat a Mataró…
Això sempre, encara que no hi estic gaire. Per exemple, fa quatre anys que no puc gaudir de les Santes. El que sí que faig, quan estic pel Maresme, és quedar amb els amics i fer un volt per Mataró, Mataró Parc, Arenys de Mar, Vilassar…
Com veus el teu futur més immediat, quins somnis et queden per complir?
Sempre dic que tot arriba, a poc a poc anirem lluny. Tinc molts somnis, com ara disputar uns Jocs Olímpics amb Espanya i guanyar una medalla. A veure si pot ser a Los Angeles. També m’agradaria arribar al més lluny possible amb el meu club, l’Sporting de Portugal, guanyar una Lliga, una Champions… i continuar millorant i gaudint de la meva professió. Soc molt jove, al març faré 22 anys, i encara em queda molt camí.
Et veus en un dels grans clubs d’Europa?
La meva evolució personal i el temps ho diran. El més important és rendir a l’Sporting i a la selecció. Per mi és un gran orgull estar a les ordres del seleccionador Jordi Ribera.
I un orgull per al Maresme també.
