Fill de David Barrufet, llegendari porter del Barça d’handbol, l’Ian s’ha convertit en una de les grans sensacions de la temporada, consolidat com a extrem esquerre tant en el primer equip blaugrana com en la selecció espanyola. Des que va néixer fins al dia d’avui, tota la seva vida ha transcorregut a Teià. Un maresmenc que triomfa.
Els testos s’assemblen a les olles…
(Riu) El meu pare mai em va empènyer a fer handbol. Va ser una elecció natural. Abans havia practicat judo, bàsquet, vaig fer natació i fins i tot vaig jugar com a porter a futbol a l’Escola del Barça.
Però l’handbol ja corria per les teves venes…
Sí, a casa hi havia fotos meves amb un, dos, tres anys, amb el meu pare al Palau Blaugrana. Sempre anàvem a veure’l i després dels partits me n’anava amb ell al vestidor o em quedava al vestíbul. Sí que recordo perfectament el dia que va jugar el seu últim partit amb el Barça. Era el 2010, jo tenia sis anys, i van perdre contra el Kiel a la Copa d’Europa.
El teu pare va guanyar 71 títols, dues medalles olímpiques, 280 internacionalitats, una llegenda…
Espero superar-lo! (torna a riure) Ha estat i continua sent la meva gran inspiració i el mirall en el qual em miro cada dia. Sempre he parlat i parlo amb ell després dels partits. Em dona la seva opinió, em corregeix de manera constructiva… Sempre ho ha fet. Això sí, mai m’ha pressionat. Tenim una connexió molt especial.
Quan vas començar amb l’handbol?
Al col·legi, al CIM de Teià, feia extraescolars de mini handbol. M’agradava molt, així que el meu pare va decidir portar-me a jugar al CH Mataró amb nou anys. On vaig coincidir amb el meu amic i company de selecció espanyola Víctor Romero. Només vaig estar una temporada. A la següent vaig fitxar pel CH Esplugues perquè el meu padrí, Albert Bayo, era el president del club.
I de l’Esplugues al Barça?
Sí, vaig entrar a l’Infantil B i fins al dia d’avui, a excepció de l’any que vaig estar cedit al MT Melsungen de Kassel (Alemanya). El dia que em van dir que el Barça em fitxava, després de passar dues proves, vaig ser el nen més feliç del món.
En quin moment de la teva carrera vas interioritzar que volies dedicar-te a l’handbol, que seria la teva professió?
Precisament des que vaig fitxar pel Barça amb dotze anys. No és que m’obsessionés amb això, però sempre em deia a mi mateix que un dia arribaria al primer equip del Barça. L’handbol ho era tot per a mi. Li poso un exemple?
“El dia que em van dir que el Barça em fitxava, amb dotze anys, vaig ser el nen més feliç del món”
I tant!
Tots els jugadors de la base teníem l’obligació, entre cometes, d’anar a veure al primer equip al Palau. Òbviament, no a tots els anava bé o els feia gràcia. A mi no em costava cap esforç anar al Palau per veure Víctor Tomás, Ariño, Morros, Pérez de Vargas… Al contrari, esperava que arribés el dia per poder-hi anar.
Tenies algun ídol en aquesta època?
Sí, el Víctor Tomàs. Sempre m’hi he identificat molt. Per la seva qualitat, però sobretot pel seu caràcter, personalitat i lideratge, virtuts que també tenia el meu pare quan jugava. El Víctor Tomàs era molt culer, molt català i connectava amb el Palau, amb la graderia, d’una forma meravellosa.
Quan veus que vas pel bon camí?
En acabar Primària a l’Escola CIM de Teià, vaig fer l’ESO al Pere Vergés de Badalona i va ser llavors quan el Barça em va becar perquè cursés el Batxillerat a la Blume, amb la qual té un conveni. En aquesta època, sent juvenil, va ser quan em van convocar per primera vegada amb la selecció espanyola. Vaig entrar a formar part d’una generació meravellosa de jugadors, molts dels quals debutem junts a l’Absoluta l’any passat.
Sens dubte, una gran generació…
Vam guanyar tres medalles d’or: dos a l’europeu (sub-18 a Montenegro i sub-20 a Eslovènia) i una al Mundial (sub-19 a Croàcia).
Imagino que recordes el dia del teu debut amb el primer equip del Barça…
Com oblidar-ho! Estava a Bellaterra, estudiant…
Disculpa, quina carrera estàs fent?
Estudio Periodisme a l’Autònoma.
Molt bé!
Sí, m’agradaria molt ser comentarista esportiu, és una faceta que m’encanta.
Continua…
Estant a classe vaig rebre un missatge on em deien que l’endemà havia d’anar a entrenar amb el primer equip. Em vaig posar molt nerviós i no vaig poder continuar fent classe. S’havien lesionat els dos extrems esquerrans, Ariño i Wanne. Quan vaig arribar al vestidor l’endemà, Carlos Ortega, l’entrenador, em va dir que aniria a jugar la Copa Asobal que es disputava a Lleó.
I vas debutar…
El 18 de març de 2023, dos mesos abans de fer els 19 anys. Tenia la pell de gallina. Vaig jugar contra el Conca i vaig marcar tres gols. I a la final, un. Va ser el meu primer títol amb el Barça.
Imagino el que sentiries en el teu primer partit al Palau Blaugrana poc després…
Uf!, no es pot explicar amb paraules! Veure la samarreta del meu pare penjada al Palau, a tota la meva família a les graderies, trepitjar la pista on tantes vegades havia somiat estar. Vaig demanar més de 50 entrades per a amics i familiars! Per cert, vaig estar a punt de no debutar.
Què va passar?
El dia abans del partit em trobava molt malament, amb gairebé 39 de febre. Els meus pares em van aconsellar que no jugués, però jo hi vaig insistir: “No m’ho perdo per res del món”, els vaig dir. Em vaig prendre uns medicaments, l’endemà em vaig recuperar una mica i vaig anar a jugar. Vaig marcar sis gols de sis tirs davant el Balonmano Cangas. Ara, això sí, a la mitja hora estava mort.
Això va ser la temporada 2022-2023. Què va passar a la 2023-2024?
Sent sènior de primer any continuo al Barça B, però entreno gairebé sempre amb el primer equip. Crec que vaig participar en onze partits en la lliga Asobal, dos de Champions i dos de la Copa del Rei. El març de 2024 van cridar el meu pare, que és el meu representant, i a mi per fer-nos una proposta.
“No es pot explicar amb paraules el que vaig sentir el dia del meu debut al Palau. Veure la samarreta del meu pare penjada, a tots els meus a les graderies… Vaig demanar més de 50 entrades per a amics i familiars!”
Què et van proposar?
Em van oferir signar un contracte professional de tres temporades, però el Barça volia que jugués un any cedit a un club on tingués més minuts i on pogués progressar i fer aquest pas endavant.
Us va agradar aquesta idea?
Sí, tenia molt de sentit, era buscant el millor per a mi. El meu pare, que coneix a tots en el món de l’handbol, va mirar Portugal, França i al final vam decidir anar a Alemanya, al MT Melsugen de la ciutat de Kassel, on hi havia com a entrenador Roberto García Parrondo, un gran jugador d’handbol que em va ajudar moltíssim a créixer. Li estaré agraït eternament per com em va tractar i les oportunitats que em va donar.
Un any a Alemanya…
No va ser per diners, hi hauria anat gratis, de veritat. Va ser una temporada meravellosa i inoblidable. Vaig haver d’espavilar-me, viure sol i estar fora de casa per primera vegada a la meva vida. En aquest sentit, una gran escola. I en l’aspecte esportiu, tot em va sortir de cara. Per a un noi de 20 anys, que venia de jugar a segona divisió, anar-se’n a un dels millors equips d’Alemanya…
Un canvi brutal, sí…
Per desgràcia, un company meu, extrem esquerrà també, es va lesionar i durant molts mesos vaig jugar pràcticament els seixanta minuts, tant en atac com en defensa. A més, l’entrenador també em va posar al mig en defensa.
I vau triomfar…
L’equip va quedar tercer a la Lliga, la millor classificació de la seva història, vam ser finalistes de la Copa d’Alemanya i vam arribar a la Final Four de l’Europa League.
I tu també, a títol personal…
Vaig ser el màxim golejador de la competició europea, amb 90 gols i la Federació Europea d’Handbol em va premiar amb el títol de millor jugador jove d’Europa.
“Tant de bo pugui superar un dia els 71 títols que va guanyar el meu pare, la meva referència i el meu mirall pel seu caràcter i lideratge”
Trist per deixar el MT Melsungen?
D’una banda, sí, perquè teníem una afició meravellosa i el club era molt professional. Quan jugàvem a casa, el pavelló sempre s’omplia, bé, a tot Alemanya és així. Un ambient a les graderies que se’m posa la pell de gallina quan el recordo. Al desembre vaig ser a Kassel a visitar-los i encara veia gent pel carrer amb la samarreta amb el meu nom.
Estant a Alemanya debutes amb la selecció absoluta, els famosos Hispans…
Sí, al Mundial de Croàcia, Dinamarca i Noruega. No va ser el debut somiat, però cal tenir en compte que el seleccionador, Jordi Ribera, va fer un gran canvi generacional, incorporant a molts dels jugadors que havíem estat campions del món i d’Europa juvenil, com els germans Cikusa, Víctor Romero, Ferran Castillo o jo mateix.
I ara què?
Estic en el millor equip d’handbol del món, en el club de la meva vida, així que no puc demanar res més. No m’imagino ara jugar a un altre equip que no sigui el Barça. De fet, el mes de febrer passat vaig renovar el meu contracte fins a juny de 2029. Molt feliç perquè el club demostra la seva confiança en mi. Només em queda treballar de valent, deixar-me la vida en cada partit i mantenir viva la flama de l’ambició.
Tot un repte…
Al Barça cal donar-ho tot sempre, en cada entrenament, en cada partit, perquè el nivell d’exigència és altíssim. Aquesta temporada el nostre gran objectiu és tornar a guanyar la Champions League.
Com et defineixes com a jugador?
Soc un extrem finalitzador. Lluito al màxim tant en defensa com en atac i si tinc alguna mancança procuro suplir-la amb intensitat i sacrifici. Sempre treballo pel bé de l’equip.
Exerceixes de maresmenc i de teianenc?
Per descomptat! Aquí vaig néixer, aquí visc, aquí vaig anar al col·legi fins als dotze anys i conservo molts amics encara d’aquella època. Recordo de nen jugar molt al Parc de Can Godó, per exemple… No he pogut gaudir tot el que m’hagués agradat del poble perquè sempre he estat entrenant, jugant i viatjant fora, però la qualitat de vida de Teià i el Maresme és espectacular, envejable.
“Estic en el millor equip d’handbol del món, en el club de la meva vida. No m’imagino jugar a un altre equip que no sigui el Barça. De fet, el mes de febrer passat vaig renovar el meu contracte fins a juny de 2029”
PALMARÈS IAN BARRUFET
FC BARCELONA
❱ Champions League: 2023-2024.
❱ Lliga ASOBAL 2022-2023 i 2023-2024.
❱ Copa del Rei 2022-2023 i 2023-2024.
❱ Copa ASOBAL: 2023.
❱ Mundial de Clubes (Super Globe): 2025.
SELECCIÓ ESPANYOLA
❱ Campionat d’Europa Sub-20 (2024): Medalla d’or.
❱ Campionat del Món Juvenil (2023): Medalla d’or.
❱ Campionat d’Europa Sub-18 (2022): Medalla d’or.
Entrevista de Toni Frieros
