El de Mataró i Premià de Dalt ha marcat 40 gols i ha quedat tercer a l’OK Lliga amb el CP Calafell
Cauen quatre gotes mal repartides a La Fàbrica, que és com els veïns de Premià de Dalt escurcen el nom de la Plaça de la Fàbrica, un espai obert on coincideixen un parc infantil, l’ajuntament, algunes botigues, una pizzeria i un bar que escollim com a refugi per fer l’entrevista.
Martí Casas, jugador d’hoquei patins professional al CP Calafell, té les seves arrels a Premià de Dalt, d’on són els seus pares. Ell és de la capital del Maresme.
Mataroní…
Jo soc mataroní, sí, i la setmana de Les Santes no me la toca ningú, hi estic molt arrelat. Però sí que és cert que la família de part de mare és de Premià, on he passat gran part de la meva vida.
I el pare?
El meu pare era el típic de Barcelona que estiuejava a Premià de Dalt. Es va ajuntar amb la colla de joves i va conèixer la mare, però per feina van anar a Mataró, s’hi van quedar i allà vaig néixer jo. Això sí, passàvem cada cap de setmana aquí. De fet, el meu pare va ser president del CFS Premià de Dalt a l’època…
Quan estaven a la Divisió de Plata?
Sí, sí. Hem viscut una mica entre Mataró i Premià.
“Vaig començar molt tard a jugar a hoquei patins. Tenia facilitat per fer gols i els meus companys em deien que era un gana“
Ha viscut també a Itàlia, ara a Calafell, l’any que ve a Reus…
I és entre Mataró i Premià de Dalt on trobo la suma perfecta. On tinc els records de quan era petit, la primera bicicleta, els primers xuts a una pilota… és a Premià, però la vida l’he fet a Mataró.
Bicicleta, futbol, hoquei patins…
És curiós perquè fins que no vaig ser bastant gran no em vaig decidir cent per cent per l’hoquei.
Curiós, sí.
Els meus pares em van demanar que triés, farts d’extraescolars (riu). I mira, el meu pare havia jugat a hoquei, així que vaig triar. Quan ja vaig ser més gran ni tan sols podia anar a esquiar o a fotre salts a La Poma (el ‘bike park’ de Premià de Dalt). Agafes respecte i no volia perdre’m la carrera com a jugador d’hoquei patins.
Quina edat tenia?
Quinze o setze, que és quan realment vaig començar en dinàmica de primer equip.
Destacava des de ben petit?
Sobretot perquè tenia molta facilitat amb el gol. Tot i que no la passava mai. Els meus companys eren un deu perquè era molt gana. Amb els anys he anat millorant, però era un desastre.
És el màxim golejador de l’OK Lliga, no li ha anat malament la cosa.
Sí, però s’ha de ser un jugador complet per arribar-hi, saber defensar, jugar en equip…
Ho ha aconseguit.
Recordo amb molta estima els primers moments amb el primer equip del CH Mataró. Després va venir un entrenador que m’ha marcat en la meva carrera, en (Joan Carles) Vadillo, que va ser qui em va donar l’oportunitat. Suposo que era un perfil que faltava a l’equip i em va donar la confiança i jo vaig respondre, em sembla que molt bé.
Tant que el criden de la selecció espanyola.
Sí, i a més va ser una mica estressant perquè vaig anar a l’Europeu Sub 20. Combinava els entrenaments del Mataró amb la selecció. I a més vam patir molt perquè fins la jornada 10 o 12 no vam guanyar el primer partit.
Ets molt del CH Mataró.
Sí, però és clar que també agafes estima als equips on has estat.
Com al Vic.
Sí, però va ser una hòstia de realitat. Al final estàs a casa teva i tothom et mima. Fora és on realment t’has de guanyar el pa i toques de peus a terra. El meu primer any a Vic va ser molt complicat, jugava molt poc. Havia de millorar molt en la fase defensiva, havia de ser un jugador més complet.
Malgrat tot va guanyar amb el Vic la Copa Intercontinental, va ser finalista de la Copa del Rei i subcampió de l’OK Lliga.
Sí, però jugava menys. I arriba el CE Noia. Abans de marxar a Itàlia, on em van proposar un projecte de vida perquè hi anava amb la meva parella. Al Forte dei Marmi, on passo tres anys i mig i és on tinc la sensació de ser professional.
“Guanyar la Lliga d’Itàlia amb el Forte dei Marmi va ser una experiència brutal. Em vaig sentir molt professional”
On va guanyar la seva primera Lliga.
Sí!, i havia perdut moltes finals. El meu primer any a Itàlia va ser un any molt bo. També en l’aspecte personal, sortia tot rodó. Vam guanyar-la al cinquè partit del play-off contra el nostre màxim rival.
I després la CERS.
Hi vaig anar a jugar la Final Four amb la dona que arribava a les quaranta setmanes d’embaràs. Me’n vaig anar tranquil perquè abans el ginecòleg ens va dir que no patíssim, però després de guanyar, vaig obrir el mòbil i vaig veure que començava el part. I ja em veus corrent amunt i avall, avions… Arribo a Barcelona a la 1:35, de la matinada, i a les 2:35 va néixer la meva filla.
Insuperable.
Aquest títol és insuperable. La nena va néixer amb la CERS, ara Europe Cup, sota el braç. Me la vaig jugar. Ho penso fredament, i m’agrada molt guanyar i tot el que vulguis, però no em volia quedar amb la cara de ximple.
El seu final a Itàlia no va ser l’esperat.
Sí, per un tema de fitxes d’estrangers. Podia haver continuat a un altre club, però volia tornar a casa i vaig firmar pel Calafell. Ara em trobo en un moment que també ho necessitava. He acabat màxim golejador i hem estat tercers, però per a mi era un objectiu col·lectiu. El meu rol és de finalitzador, però hi ha una gran feina al darrere.
Té 27 anys. Li agradaria acabar la seva carrera al CH Mataró?
Sí, m’encantaria.
El cercle perfecte.
PALMARÈS MARTÍ CASAS
- 1 Copa Intercontinental (Mundial de Clubs) CP VIC
- 1 Lliga italiana HC FORTE DEI MARMI
- 2 Supercopes italianes HC FORTE DEI MARMI
- 1 Europe Cup CP CALAFELL
- 1 Lliga Catalana CP CALAFELL
- 1 Golden Cat (selecció catalana)
Entrevista d’Iván San Antonio
Fotos de Pep Morata
