Nascuda a Mataró l’any 1996 i formada a la UE Mataró, Laia Flores ha viscut una gran varietat d’experiències arreu del món que l’han fet créixer com a jugadora i persona però sempre amb la seva ciutat com a punt de referència després de cada temporada
Fa un mes que va acabar la temporada i t’has tornat a instal·lar a Mataró, casa teva. Què hi fas, desconnectes del bàsquet?
No paro. Al matí vaig al gimnàs per no perdre el to físic i durant la resta del dia aprofito per quedar amb tots els amics i fer la vida social que no puc fer durant la temporada. També m’estic arreglant una casa per viure a Mataró. I, d’altra banda, el juny aprofitaré per anar-me’n als Estats Units amb la Rebekah Gardner a Chicago. M’instal·laré uns dies a casa seva i aniré a veure la Brittney Sykes (excompanya a l’Uni) que juga amb les Washington Mystics a Chicago precisament contra la Rebekah, que també juga amb una excompanya meva de la universitat, així que millor impossible. Després volaré cap a Tampa, que és on jugava.
Qui et va introduir al món del bàsquet? Vas començar directament a la UE Mataró?
Vaig començar a jugar pel meu germà gran, que és quatre anys més gran que jo. Al principi estava apuntada a l’escola esportiva del meu centre, l’escola GEM, i fèiem handbol, futbol i molts altres esports. M’agradaven tots, però vaig apuntar-me al bàsquet amb vuit anys perquè totes les amigues de l’escola ho van fer.
T’escapes a veure partits del club? El segueixes?
Sí, tot i que no tinc gaire temps durant la temporada, vaig anar a veure la final a quatre a Salt del júnior femení preferent i l’últim partit del mini femení perquè la meva millor amiga és entrenadora dels dos equips. A més, també he anat a la rua del sènior masculí per celebrar l’ascens a LEB Plata, ja que l’Edu Rodríguez hi juga i és del meu grup d’amics de tota la vida.
“Els quatre anys que vaig jugar als EUA van ser una experiència única. A mi em va fer espavilar i tenir una visió més global de la vida i d’altres cultures”
Veig que mantens molta vinculació amb el club per les amistats.
I tant! Sempre he estat molt vinculada a la UEM, la considero el meu club. Hi he estat vuit anys i quan em retiri espero tornar al Mataró. Hi conec a molta gent i hi tinc molts amics i amigues entrenant i jugant-hi.
Tu també vas ser una d’aquestes jugadores que va disputar i guanyar campionats amb el club. Com ho vas viure?
Amb molta naturalitat, vivia a cinc minuts del pavelló i entrenava i jugava amb les meves amigues. Vaig tenir sort perquè la meva generació i la del 95 tenien molt nivell. Entre els dos equips vam guanyar vuit finals de Catalunya i vam aconseguir uns quants subcampionats estatals. Tot i això, no ho vivia com res extraordinari. Érem bones, guanyàvem i ens ho passàvem bé.
Qui et va marcar més a la teva etapa a la UEM?
César Aneas, el vaig tenir 5 anys d’entrenador quan pujava amb les d’un any més i, a part de guanyar campionats, em va ajudar a millorar moltíssim. A més, després vam coincidir a Logronyo i em va anar molt bé. De fet, gràcies a ell, vaig fer el salt a l’Uni perquè va saber treure el millor de mi. I com a companya et diria l’Ari Pujol, perquè hem compartit molts moments com a companyes d’equip tant a Mataró com a la universitat de Florida.
Tot i guanyar títols, l’últim any de júnior decideixes fitxar pel Sant Adrià. Per què?
Va ser complicat i va ser una decisió forçada. Quan les d’un any més van acabar etapa de formació, en el meu equip en vam quedar poques perquè una persona del club les va fer fora. Llavors, després de l’estiu quedàvem cinc o sis jugadores a Mataró, però no es va fer equip i jo no volia jugar a sènior així que vaig decidir fitxar pel Sant Adrià perquè em van trucar i insistir molt. Va ser un any dur personalment perquè estava amb el carnet de conduir i m’estava preparant per anar-me’n als Estats Units. Per sort, però, vam guanyar el campionat de Catalunya i Espanya amb el júnior i amb el sènior, on donava un cop de mà, vam pujar de Copa a lliga femenina 2, així que bé.
Després, te’n vas als Estats Units, l’etapa universitària…
Me’n vaig a la Universitat de South Florida. amb divuit anys acabats de fer a l’altra punta del món, un idioma i una cultura diferent… Me’n vaig anar sense saber gaire què passaria. Els dos primers anys van ser molt complicats, però això em va ajudar a madurar molt de pressa, vaig aprendre a ser més responsable perquè davant dels problemes no tenia els meus pares i això em va fer espavilar i tenir una visió més global de la vida i d’altres cultures. Per mi, aquells quatre anys van ser una experiència única i ho recomano a tothom perquè em va agradar molt.
Tornes a Espanya: Saragossa, Palerm i Logronyo. Què t’han aportat tots aquests anys lluny de casa com a jugadora i persona?
He après a valorar les amistats de veritat, ja que quan te’n vas lluny, veus qui hi ha realment per tu. Un cop vaig tornar a jugar a Espanya o a Palerm ja va ser diferent, perquè era més gran, la diferència horària ja no hi era i perquè tot i no estar vivint a cinc hores de casa, amb un vol d’avió o un cop de cotxe t’hi plantes amb poques hores i la família i els amics et poden visitar fàcilment. I com a jugadora, penso que cada any he fet un pas endavant des que vaig tornar dels Estats Units. Considero que ara soc “Els quatre anys que vaig jugar als EUA van ser una experiència única. A mi em va fer espavilar i tenir una visió més global de la vida i d’altres cultures” molt millor jugadora. No té res a veure la Laia que jugava a Saragossa amb la d’ara. Si no hagués fes aquest progrés, no m’hauria ni fitxat l’Uni ni hagués anat convocada amb la selecció.
“Ha estat un somni jugar dos anys a l’Uni Girona, disputar l’Eurolliga, competint contra les millors jugadores i compartint vestidor amb jugadores top”
Què es manté i què ha canviat d’aquella Laia nena i adolescent a la jugadora actual?
Ha canviat la mentalitat. Quan era petita no em capficava, jugava a bàsquet, m’ho passava bé i ja està, gaudia de tot. Ara, en canvi, els números afecten i l’autopressió per fer-ho bé també. M’agradaria tenir la mentalitat de quan era petita. El que es manté és el caràcter, la intensitat i les ganes. Tot i que ara estic bastant tipa de jugar a bàsquet perquè la temporada ha estat molt dura, encara tinc les ganes d’entrenar i jugar a bàsquet.
Ara que parles d’aquesta dura temporada amb l’Uni, quin balanç en fas d’aquests dos anys i mig a Girona?
El balanç és positiu. Me’n vaig sent millor jugadora de quan vaig arribar, he jugat dos anys a l’Eurolliga competint contra les millors jugadores d’Europa, he compartit vestidor amb jugadores top, l’afició és espectacular i, a més he guanyat el títol de la Supercopa. Ha estat un somni jugar a l’Uni.
I el no haver pogut continuar, no? Tu volies, però el club ha buscat un altre tipus de base… Et decep que no hagin volgut continuar apostant per tu?
Ja m’ho veia a venir, és part de l’esport i si el club buscava un altre perfil de base, què hi farem. Sap greu perquè és un club que m’estimo i he lluitat cada dia per aquesta samarreta, però qui sap si en un futur hi torno, no se sap mai.
On jugaràs la temporada que ve?
Jugaré a un equip de la lliga que disputarà l’Eurocup, però encara no és oficial. Estic molt contenta perquè volia continuar jugant doble competició i, a més, les condicions esportives i econòmiques són molt bones. On vaig, em volien i això és el més important per mi.
“Sempre he estat molt vinculada a la UEM, la considero el meu club. Hi he estat vuit anys i quan em retiri espero tornar al Mataró
PALMARÈS LAIA FLORES
UNI GIRONA
- Supercopa d’Espanya (22-23)
SELECCIÓ
- Or a l’Europeu U16
- Or a l’Europeu U18
- Bronze al Mundial 3×3 U18
- Bronze a l’Europeu U18
- Or a l’Europeu U20, 2015
- Or a l’Europeu U20, 2016
- Plata als Jocs del Mediterrani U22, 2018
TRAJECTÒRIA
- 2014/18 NCAA, Universitat de South Florida.
- 20218/2019 Lliga femenina. Mann Filter Saragossa.
- 2019/2020 Lega Basket Femminile. Palermo Basket.
- 2020/2021 Campus Promete Logroño
- 2021/2023 Uni Girona
Entrevista de Marc Tresserras
