El tècnic de Vilassar de Mar passa revista a la seva trajectòria
Joan Francesc Ferrer Sicília, conegut com Rubi, tot just acaba de fer 53 anys (va néixer a Barcelona l’1 de gener de 1970) i ho fa assegut a la banqueta de l’Almeria, equip amb el qual la temporada passada va ascendir a la màxima categoria del futbol espanyol amb xifres record.
ESPORTIU MARESME ha viatjat a la ciutat andalusa per parlar amb aquest professional del futbol vinculat emocionalment i personalment a Vilassar de Mar, on té la seva casa, va créixer, va estudiar, va jugar a futbol, va penjar les botes… i va iniciar la seva carrera com a entrenador.
Sabia que porta més de 600 partits com a entrenador professional?
No coneixia la xifra exacta, però sí que porto a les banquetes més de vint anys de forma gairebé ininterrompuda des que vaig debutar a Vilassar de Mar el 2001 amb tan sols 31 anys.
S’imaginava llavors que tindria una carrera tan longeva?
Potser no em creu, però sí. Des de molt jove sabia que seria entrenador i estava convençut que m’aniria millor que com a jugador.
No es va equivocar…
Sempre em va agradar molt entrenar. Quan em vaig retirar ja tenia el carnet d’entrenador nacional. M’apassionava. Als 14 anys era ajudant de l’entrenador dels benjamins. I després també vaig entrenar infantils i cadets. Ho portava a la sang. De fet, em vaig retirar perquè m’il·lusionava més ser entrenador que continuar jugant a futbol.
Vostè és considerat un dels jugadors històrics del Vilassar de Mar…
Aquella generació de futbolistes vam aconseguir ascendir a l’equip des de Segona Regional fins a Tercera Divisió. Era la primera vegada que el club assolia aquesta categoria. I va coincidir el maig de 1991 amb la inauguració de la gespa artificial. Era el primer club del Maresme, i crec que també de Catalunya, que canviava el camp de terra per la gespa artificial. Vam ser pioners. Per celebrar l’efemèride va venir el Dream Team, el Barça de Johan Cruyff, que ens va derrotar per 0-10. Ladislao Kubala va fer el servei d’honor. Quina experiència tan inoblidable!
“Ningú té l’exclusivitat de l’èxit, però s’obté amb les idees molt clares, una concepció del joc molt determinat i jugadors que creguin en el que estàs plantejant”
Tampoc va ser normal que als 31 anys pengés les botes i fos el tècnic del primer equip del Vilassar de Mar sense haver tingut experiència prèvia…
A més, va sorprendre molta gent perquè aquell any, crec recordar, vaig ser el màxim golejador de l’equip a Tercera Divisió amb vint gols. Al nostre entrenador, Manel Moya, li va sorgir l’oportunitat d’anar al Badaloní i el nostre president, Pere Guardiola, sabent que jo volia ser entrenador, em va oferir la banqueta del Vilassar de Mar sense haver entrenat abans, és cert. Un gest de confiança per la seva part que sempre li agrairé.
Segueix l’actualitat del Vilassar de Mar?
És una cosa que sempre he fet, sempre. Sigui on sigui, sempre tinc un ull posat al Vilassar de Mar. I part del meu cor, al meu poble, que ja és gairebé una ciutat. De petit érem 10.000 habitants i ara som més de 25.000. Ha crescut molt. És a Vilassar on tinc la meva família i els meus amics de tota la vida, molts d’ells de la meva època escolar.
Sap que el seu equip passa un mal moment a Tercera Divisió…
Sí, segueixo els resultats cada setmana. Conec molt bé al seu entrenador, Albert Aybar, ‘Peque’. Com a jugador va ser un lateral molt bo i de no haver-se lesionat tenia nivell per triomfar a Primera Divisió, fins i tot en el Barça. També està Robusté, un gran central a qui vaig tenir a les meves ordres en el filial de l’Espanyol a Segona B. És digne d’admirar que a la seva edat continuï tan bé físicament i hagi volgut acabar la seva carrera ajudant l’equip del seu poble. Encara tenen temps de revertir la situació i sortir dels llocs de descens, encara que reconec que Tercera Divisió és una categoria molt difícil.
“A l’Almeria estic de luxe. Tenim un projecte molt ambiciós i el primer objectiu és mantenir la categoria a Primera Divisió”
D’aquí a molt poc temps se celebrarà el Centenari del club…
Ho sé, ho sé, i d’alguna forma vull estar vinculat a aquesta celebració, perquè la Unió Esportiva forma part de la meva vida, és com la meva pròpia família, i segur que hi seré de manera activa ajudant i col·laborant. Entre altres persones està a l’organització d’aquest Centenari el meu amic Pere Guardiola i això és sinònim d’èxit assegurat.
L’última vegada que vam parlar amb vostè era entrenador del RCD Espanyol. Quina temporada! I, no obstant això, no va continuar, va activar la seva clàusula de sortida per anar al Betis…
Vull deixar molt clar que vaig decidir deixar l’Espanyol abans de tenir l’oferta del Betis. Vam posar l’equip a places europees, efectivament, i vam realitzar fitxatges de molt nivell que després es van convertir en traspassos molt importants, com els de Hermoso i Borja Iglesias… Aquell equip va jugar molt bé al futbol i em vaig sentir molt orgullós del treball de tots. Tanmateix, i malgrat tot això, no vam poder continuar perquè no es va apostar per mantenir aquest projecte esportiu. Quan construeixes alguna cosa, sempre esperes que et donin les eines necessàries, com a mínim, per poder mantenir el nivell. I no va ser el cas.
I d’aquí al Betis…
Un període del qual em sento molt orgullós perquè, malgrat no haver pogut continuar, em va enriquir moltíssim. Com es viu el futbol a Sevilla és impressionant. Era impossible anar a qualsevol lloc, la farmàcia, el supermercat, un restaurant, una botiga, que no et trobessis a un bètic que et donés ànims i et parlés del Betis com si fos part de la seva família més pròxima.
“Vaig penjar les botes als 31 anys al Vilassar de Mar perquè m’il·lusionava més ser entrenador que continuar jugant a futbol”
Per què va decidir entrenar l’Almeria?
M’agraden els reptes i quan Turki Al-Sheikh i els seus assessors em van presentar el projecte, em va agradar moltíssim. No era solament treballar per intentar pujar l’equip a Primera Divisió, també un pla a mitjà i llarg termini per dotar l’Almeria de més recursos i millors instal·lacions.
Va arribar, i com li va passar a l’Osca, va triomfar a la primera…
Amb l’Almeria vam estar tota la temporada en llocs d’ascens, bé directe o bé en promoció. És molt difícil ser campió de Lliga a Segona Divisió perquè hi ha molts, molts equips d’un gran nivell, alguns històrics, i amb més pressupost que el nostre.
Per què li diuen Rubi? Ve de la meva època a l’Escola Pérez Sala de Vilassar de Mar, a l’EGB. Recordo que era l’únic ros de tota la classe i tots van començar a dir-me ‘Rubio’. No sé per què li van treure la lletra ‘o’ i em vaig quedar amb ‘Rubi’ per sempre. A casa tampoc em deien pel meu nom. Tothom em deia ‘Jota’.
Com s’aconsegueix aquest èxit?
No existeix una patent i ningú té l’exclusivitat, però s’obté a força de tenir les idees molt clares, una concepció del joc molt determinat i un grup de jugadors que creguin en el que estàs plantejant. A l’Almeria he tingut la sort de trobar una plantilla supercompromesa, que assimila molt bé tots els conceptes i que treballa molt. Els entrenadors som molt pesats, molt, i aquest grup de jugadors es deixen la pell a cada entrenament i a cada partit.
Imagino que el repte és mantenir la categoria…
Òbviament, sí. En aquesta Lliga hi ha quatre blocs: Madrid i Barça mengen a part i enguany no crec que hi entri l’Atlètic. Després està el bloc de Betis, Athletic, Reial Societat, Vila-real… Nosaltres hem d’intentar estar en el tercer grup, però sabem que estarem lluitant i patint fins al final.
Madrid o Barça?
El meu favorit per guanyar la Lliga és el Barça. Té una plantilla impressionant i una altra cosa que és més important: fam de títols. Quan a un equip tan bo se li fica una cosa al cap, és difícil que no ho aconsegueixi. El Madrid està més sadollat, ve de guanyar Lliga i Champions i no tenen tantes urgències.
Acaba de complir 53 anys. Ha pensat en el futur a curt termini?
Veurem què ens proporciona el futur, però, sincerament, no crec que estigui entrenant fins a l’edat de la jubilació. A Almeria estic de luxe. Tenim el suport de tothom: hi ha una gran comunió equip-afició-ciutat, i visc com si estigués a Vilassar de Mar: prop del mar, magnífica climatologia… Aquí estic molt bé.
Ara, li dic una cosa…
Digui…
Més d’una vegada he pensat que quan em retiri del futbol professional m’agradaria molt tornar al Vilassar de Mar i entrenar algun equip formatiu, un juvenil, cadet, infantil… És a dir, tornar al passat, a l’inici. I així, tancar un cercle, on tot va començar. Anar al camp caminant des de casa i treballar amb el que sempre m’ha agradat: la formació. Perquè el futbol de veritat està en els equips formatius.
Seria el final feliç d’una gran història.
Entrevista de Toni Frieros.
Fotos de Pep Morata.
