De Malgrat de Mar al Barça
No és un cas excepcional que dos germans practiquin un esport en un mateix club i arribin a competir junts. El que ja no és tan normal és que això ocorri en el FC Barcelona, on solament arriben els millors entre milers de futbolistes d’aquí i d’allà… i menys encara que un tingui 18 anys i l’altre, 12. Aquest és el cas dels germans Unai i Unax Hernández Lorenzo, de Malgrat de Mar. Una història que val la pena explicar-la.
Josep Hernández i Raquel Lorenzo són els pares de l’Unai i de l’Unax. Noms bascos per l’admiració que tant el Josep com el seu pare, l’avi dels nois, sentien pels corredors bascos de ciclisme. El pare de la Raquel, per cert, originari d’Albacete, va ser el fundador i primer president de la Penya Madridista de Malgrat de Mar. A casa dels Hernández Lorenzo el futbol sempre es va viure amb passió. Ara en blaugrana, és clar.
L’Unai va néixer el 14 de desembre de 2004 i amb cinc anys ja xutava la pilota al CE Olímpic de Malgrat, ja que en aquella època l’altre club del poble, el CD Malgrat, no tenia futbol base. Migcampista de gran qualitat tècnica, gol i pràcticament ambidextre, va jugar a l’Olímpic fins a aleví de primer any. En un torneig disputat a Arbúcies, el Girona (a través del tècnic Dani Villar, avui en el primer equip del club gironí) va preguntar per ell, va parlar amb els seus pares i el va fitxar. Encara no havia complert els dotze anys.
Tots dos van sortir de l’Escola de l’Olímpic Malgrat i aquesta última temporada van coincidir a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, un com a juvenil i l’altre com a aleví
L’Unai va compaginar els desplaçaments i partits amb el Girona amb els seus estudis a l’Escola Vedruna de Malgrat. Un magnífic estudiant… i una carrera fulgurant al Girona. Encara era juvenil de segon any quan ja va formar part de l’equip filial gironí. Amb el juvenil només disputava els partits més compromesos. El desembre de 2021 va arribar la primera recompensa: Michel, l’entrenador del primer equip, el va cridar per entrenar amb els professionals i pocs dies després, el 2 de gener de 2022, va viatjar convocat a Osca amb el primer equip, llavors a Segona Divisió. El Girona va guanyar 0-1 i l’Unai va estar a la banqueta amb el dorsal 45, una samarreta que encara guarda de record.
L’Unai, migcampista de gran qualitat de 18 anys, va arribar al Barça l’any passat procedent del Girona, on va ser convocat pel primer equip el gener passat
Una temporada, la 21-22, que canviaria la vida de l’Unai per sempre. En els dos partits que va disputar amb el juvenil A del Girona contra el Barça, a Divisió d’Honor, va destacar amb llum pròpia i va marcar un gol en tots dos partits. És el que va acabar de convèncer al Barça, que feia molt de temps que el seguia, per fitxar-lo. Una decisió difícil i dolorosa per a l’Unai i la seva família. Deixar enrere set anys de vivències a Girona, on tots s’havien portat tan bé amb ells, des de Quique Cárcel fins a Michel, li posava un nus en la gola.
Havien de prendre una decisió. No era gens normal arribar al Barça en l’últim any de juvenil. Un tren, van entendre al final, que no podia deixar escapar. El mal sabor de boca d’haver de deixar Girona va quedar endolcit per un fet que feia molt feliç a la família Hernández Lorenzo: l’Unai es retrobaria a la Ciutat Esportiva amb el seu germà petit l’Unax d’onze anys, que va fitxar pel Barça quan encara era prebenjamí.
L’Unai va arribar al FC Barcelona la temporada passada, va deixar de viure entre setmana a Malgrat de Mar i es va instal·lar a un pis compartit molt a prop de la Ciutat Esportiva. Un primer any extraordinari, vertiginós… i inoblidable. Campió de Lliga amb el juvenil A, experiència europea a la Youth League… i el 21 de gener d’enguany, debut amb el Barça B de Rafa Márquez davant el Calahorra. Va sortir en el minut 67 per Román Vega. Màxim golejador al juvenil A amb quinze gols malgrat ser migcampista i acabar d’arribar al primer equip. Un somni fet realitat.
Durant la temporada 22-23, l’Unai va ser cridat per entrenar amb els cracs a les ordres de Xavi Hernández. Òbviament, al club hi havia bons informes. La gran alegria va arribar amb la convocatòria per a l’últim partit de Lliga davant el Celta a Balaídos, amb el Barça ja campió de Lliga. Xavi el va incloure a la llista. No va jugar i no va poder debutar a Primera, però aquests mateixos jugadors van ser els que van viatjar a Tòquio per disputar el partit amistós davant el Vissel Kobe d’Andrés Iniesta, el gran ídol des de la infantesa de l’Unai.
El premi, la recompensa, va arribar als 61 minuts, quan Xavi el va fer entrar al terreny de joc en substitució de Pablo Torre. A Malgrat de Mar, a aquelles hores del matí, tota una família plorava de felicitat. L’Unai estava debutant amb el Barça. I per al noi, el simple fet de poder jugar amb la samarreta blaugrana i fer-ho davant el seu ídol Iniesta, ja havia valgut la pena tants anys d’esforços i somnis.
El desig de l’Unai és arribar a Primera Divisió, consolidar-se, poder guanyar-se la vida amb el futbol i triomfar al Barça. Sap que no és fàcil. Com va dir en una entrevista: “Vull viure del que m’agrada i gaudir del camí”.
Tenint l’Unai com a germà gran, a ningú li va estranyar que l’Unax, nascut el 14 de març de 2011, pràcticament comencés abans a jugar a futbol que a caminar. Amb tres anys ja se’l veia entrenant a l’Olímpic de Malgrat. Encara era membre de l’Escoleta i el van posar a jugar amb els prebenjamins, on va destacar pel seu caràcter competitiu i gran velocitat. Va deixar l’Olímpic per a anar-se’n al CD Malgrat, si bé va durar molt poc temps al club.
Els observadors del Barça el van veure jugar amb els benjamins del Malgrat quan encara era prebenjamí i se’l van emportar a La Masia per fer les proves pertinents. Quan van trucar als seus pares per dir-los que el fitxaven, l’emoció va inundar la casa. Un tècnic del futbol base del Barça va canviar l’Unax de posició. Va passar de ser davanter a ser central per treure més i millor profit de la seva personalitat, intensitat i sortida de pilota des de darrere.
Ja han passat cinc anys des de la seva arribada al Barça: un any de prebenjamí, dos de benjamí i dos d’aleví, on ha acabat sent el capità. Jugar al Barça és motiu de gran orgull, però tots saben que el nivell d’exigència és molt alt: només continuen els millors i cada any és un examen. Ningú té garantida la continuïtat, per això té un gran mèrit portar cinc temporades seguides al club. Tres dies a la setmana un taxi del club passa a recollir-lo per Malgrat de Mar per portar-lo a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, on aquesta temporada inicia una etapa molt important: serà el primer any de futbol 11, un gran canvi per a tots els futbolistes de la seva edat.
L’Unax, com va fer el seu germà, també estudia a l’Escola Vedruna. El seu ídol de nen sempre va ser Carles Puyol i ara es fixa molt en Ronald Araújo. Els tècnics destaquen d’ell la seva intel·ligència futbolística i el seu caràcter. Té característiques del típic jugador format al carrer.
Ja ha guanyat lligues i molts tornejos, però un dels moments més emotius i especials que recorda va ser quan va acompanyar el seu germà l’Unai a signar el seu primer contracte amb el FC Barcelona a les oficines del club. Aquesta foto val un imperi. Dos germans amb un mateix destí. Que la sort us acompanyi!
