“Entrenar és la meva passió, ho porto a dins”
El Centre Natació Premià de Mar compta entre el seu elenc d’entrenadors amb una autèntica estrella del waterpolo internacional. Ni més ni menys que el cubà nacionalitzat espanyol Iván Pérez. L’exjugador olímpic entrena l’equip cadet del club premianenc. ESPORTIU MARESME ha estat amb ell.
Comencem pel final. Què fa un campió del món de waterpolo i quatre vegades olímpic en el CN Premià de Mar?
Conec Xavi Julià, l’entrenador del primer equip de waterpolo del club, des de fa molts anys. Em va dir si m’agradaria entrenar l’equip de cadets del club i vaig acceptar.
Per què vas acceptar?
Perquè ho porto dins. M’encanta entrenar nens i dipositar en ells tota la meva experiència. Són com esponges. Tenen una gran il·lusió per entrenar i jugar i veus com progressen a poc a poc.
Què intentes inculcar als teus pupils, que estan en edat cadet?
Per sobre de tot, constància i ganes de treballar. Sóc conscient que estic en un club petit, on la mentalitat és diferent d’altres clubs on l’objectiu és ser campió. Aquí, a Premià, el nivell d’exigència és un altre a aquestes edats, més lúdic que una altra cosa. No obstant això, amb treball, es podran veure els resultats més endavant.
Va arribar a Catalunya després de jugar amb Cuba els JJOO de Barcelona’92. Es va nacionalitzar espanyol el 1997 i es va retirar als JJOO de Londres 2012 amb 32 anys ininterromputs dins l’aigua
Saben qui ha estat Iván Pérez?
Per la seva edat segurament no. Els seus pares és probable que sí. Però jo no he vingut a Premià amb les medalles penjades al coll. He vingut a treballar i fer-ho tan bé com sigui possible.
És obvi que no vius de la teva condició d’entrenador de waterpolo…
No, és clar. Més que un treball, entrenar és per mi una passió, un hobby. Això sí, m’ho prenc amb la mateixa professionalitat i intensitat que quan jugava. Jo treballo durant el dia en el Club Egara de Terrassa, on sóc monitor en el gimnàs i entrenador personal. I els caps de setmana, amb els meus nois a jugar els partits de Lliga, que és una cosa que m’encanta.
Aspires a cotes més altes com a entrenador?
No ho busco. Si ha d’arribar, arribarà. Vaig ser durant dos anys seleccionador nacional de Veneçuela abans de tornar a Espanya. Amb això vull dir que m’adapto al que tinc a cada moment. Ara mateix soc molt feliç en el CN Premià. M’hi trobo molt a gust.
“Ha estat un privilegi formar part de l’època daurada del waterpolo espanyol, guanyant dos mundials i jugant tres jocs olímpics”
Ja sabràs que el Maresme és una comarca amb un waterpolo molt potent…
Ho sé. El CN Mataró té dos equips molt bons en la màxima categoria, sobretot el femení, amb jugadores olímpiques. En el CN Premià de Mar també s’està treballant molt bé, i Xavi Julià realitza una tasca excel·lent per pujar el nivell competitiu de tot el club, no només del primer equip.
Tu estaves predestinat a ser jugador de waterpolo.
Sí! El meu pare va ser tres vegades olímpic amb Cuba: Mèxic 1968, Munic 1972 i Montreal 1976. Tota la meva família és esportista. La meva mare va ser mundialista de gimnàstica rítmica i el meu oncle, jugador de bàsquet. Vaig començar a jugar a waterpolo des de molt nen a l’Havana. Ja amb nou anys em van becar i sempre vaig competir amb Cuba fins als Jocs Olímpics de Barcelona 1992.
I després vas venir a Espanya…
El seleccionador Joan Janer va venir a Cuba de vacances i va estar parlant amb mi. Em va oferir jugar a Espanya, en el CN Poble Nou. Li vaig dir que sí perquè era una experiència nova en la meva vida. Jo era molt feliç a Cuba, la veritat, però em va atreure molt la idea d’un canvi d’aires.
I d’aquí, a la selecció…
Em vaig nacionalitzar l’any 1997. Vaig acceptar perquè tinc un ‘defecte’: M’encanta guanyar! Espanya llavors tenia una de les millors seleccions del món: Jané, García, Ballart, Estiarte… Per a mi era un privilegi compartir equip amb aquests ‘jugones’. I la veritat és que va ser una etapa en la meva vida inoblidable: vam ser dues vegades campions del món, vaig participar en tres Jocs Olímpics. Em vaig retirar després de Londres 2012, després de 32 anys ininterromputs a l’aigua.
El millor i el pitjor record?
El pitjor, que per qüestions burocràtiques i de reglamentació no vaig poder participar en els JJOO de Sydney l’any 2000 amb la selecció espanyola. El millor, el Mundial de Fukuoka (el Japó) de 2001 perquè ja tenia un rol molt important dins de l’equip. He estat molt feliç jugant a waterpolo. Com ara entrenant.
Es nota…