Periodisme i esport a les venes
Rafa Navarro és una persona realment fascinant. Es va enamorar del periodisme esportiu des de molt jove, i des de llavors ha gaudit de la seva professió amb passió. Ja fa uns anys que es dedica a la política, però la combina amb una altra de les seves grans passions: l’esport. Ha acabat més de 25 maratons i 8 ironmans. A l’any fa més de 4.000 quilòmetres en bicicleta. Impressionant
Premianenc…
Sí, vaig néixer al Casal Benèfic, que ara es una residència per a gent gran, un 21 de febrer de 1972.
Vostè és fill de pares de la immigració…
Així és, el meu pare era de Huelva i la mare de Múrcia. Es van conèixer aquí i aquí es van casar.
On va estudiar?
Sempre a Premià. Primer vaig fer preescolar a la Divina Pastora. Després, l’EGB a la Salle i l’institut a l’IES Premià.
I va acabar estudiant periodisme…
A la Universitat Autònoma de Barcelona.
Primer de tot, futbolista…
Vaig començar a jugar a futbol a La Salle, federant-me als vuit anys i després vaig fitxar pel Premià de Mar. En acabar juvenils no tenia prou nivell pel primer equip i amb 37 anys vaig penjar les botes.
Quin paper té el futbol a la seva vida?
L’he viscut de manera molt intensa i la raó de ser periodista esportiu.
Quina va ser la seva trajectòria com a periodista?
Amb catorze anys vaig entrar a Ràdio Premià de Mar. Aleshores, el cap d’esports em va proposar fer coses d’esport. D’allà vaig fer el salt, amb 18 anys, a ser cap d’esports de la televisió de Mataró. Vam coincidir en una època gloriosa de l’esport mataroní, amb molts esports en grans categories, i vaig tenir el privilegi de viure-ho molt a fons.
Es considera, doncs, periodista esportiu…
Bé, ara ja no, però si, ha estat la meva passió.
Quan va acabar aquesta etapa?
Després del periodisme esportiu vaig treballar com a guionista a una televisió, a departaments de promoció… I l’any 1999 vaig crear la meva pròpia empresa de comunicació i dono classes de comunicació a ESIC, i per tant mai he perdut el vincle amb la meva professió.
I com entra al món de la política?
Doncs es podria dir que ‘per culpa’ del periodisme. El llavors alcalde, Miquel Buch, em va demanar que em fes càrrec de Ràdio Premià de Mar. Em va proposar que, si volia fer canvis en l’àmbit de la comunicació, podria fer-ho com a regidor.
El va convèncer…
Sí, vaig entrar a llistes amb ell el 2015, com a independent, però em vaig quedar a un escó d’entrar al grup de govern.
Però va arribar la sorpresa, oi?
El 2017, l’alcalde Buch va plegar i havia d’entrar jo, perquè era el següent a la llista. Vaig haver de decidir, perquè en aquell moment, ho tenia tot molt organitzat, tenia molta estabilitat…
I no va saber dir que no…
És el meu poble, he nascut aquí, em feia molta il·lusió i tenia molta curiositat periodística. I vaig decidir provar-ho. Va ser un repte majúscul.
I quan plega Miguel Ángel Méndez, entra com a alcalde.
Sí, això va ser al desembre de 2020. En un principi no em tocava ser alcalde, ja que jo era el número 4 a llista, però quan el Miguel Ángel va plega, vam parlar entre tots i es va decidir que jo era el candidat idoni.
Què representa per a vostè ser alcalde?
És un orgull molt gran.
Ja no és independent, però.
No, el 2019 hi havia molt poca gent afiliada a Junts per Catalunya quan anàvem a llistes amb Miguel Ángel Méndez, i per solidaritat i per fer pinya, em vaig afiliar.
“M’estimo Premià de Mar a morir”
Què és per a vostè Premià de Mar?
És un poble que m’estimo a morir, i alhora és un poble d’una complexitat important. És un lloc on tenim tant rendes molt altes com molt baixes… I la pandèmia i l’anterior crisi econòmica ha fet que s’hagin vist encara més aquestes diferències.
Quin és el seu gran repte, doncs?
Anivellar això que comentava i intentar fer de Premià un poble més agradable per viure-hi.
Com valora vostè la dificultat que això suposa?
No és una tasca fàcil, però considero que amb Premià de Mar hi ha una dificultat afegida. Parlem d’un poble de 2,4 quilòmetres quadrats amb 28.000 habitants. És a dir, la quarta densitat de població més alta de Catalunya.
Quina és la necessitat més urgent que té Premià ara mateix?
El més urgent és atacar la crisi postpandèmia. Se’ns apropa un panorama greu i hem de fer front a això perquè l’impacte sigui el mínim possible.
Què més necessita el seu poble?
En temes urbanístics, per exemple, la falta d’espais verds o la mobilitat. .
Vostè entén la política com un servei a les persones…
Totalment. Tinc la sort d’haver arribat a aquest càrrec amb més de 20 anys d’experiència professional, en empresa i docència. No podria mai posar una ideologia per davant del servei a les persones.
“El periodisme esportiu ha estat la meva passió… i gràcies a això he acabat fent política”
Parlem d’esport… Quines són les fortaleses de Premià?
Esportivament ens trobem en un bon moment, perquè les nostres entitats esportives tenen una gran salut. Tenim molta diversitat esportiva i, a més, l’esport femení ha experimentat una pujada espectacular.
Parli’ns més de l’esport femení.
L’esport femení premianenc fa molt de goig. Utilitzarem els camps de futbol de la Salle per engegar projectes de futbol femení. Tenim dos clubs de patinatge artístic, un equip de natació molt potent… I sense oblidar-nos del bàsquet femení, que és qui té la categoria més alta del bàsquet a Premià.
I les debilitats?
Justament la densitat de població és el gran problema. Som molta gent que li agrada fer esport en poc espai, i com a conseqüència hi ha una manca d’instal·lacions esportives..
Ara estan reformant el camp de futbol…
En primer lloc estem enderrocant la grada històrica. Hauríem d’aprofitar l’avinentesa per replantejar-ho tot. El futbol a Premià de Mar es mereix unes instal·lacions a l’altura del que és, un club històric.
Vol dir que s’ha plantejat traslladar el camp del Premià a una altra ubic ació?
No tanco les portes a res, però em sembla que és un tema que hauríem d’explorar de manera seriosa. Això ajudaria a cobrir part de les necessitats esportives que té el poble.
Li agradaria que Premià fos conegut com a una vila esportiva?
Ens estem convertint en referents en àmbits que no ens esperàvem.
Per exemple?
La cal·listènia. Ve gent de Barcelona, Mataró i moltes altres zones a practicar-ne, i està a punt de sorgir el primer club de cal·listènia oficial, aquí, a Premià.
Premià és un poble de mar…
Si en algun àmbit hem de ser referents, especialment, és en els esports de mar. Tenim el club de rem i una gran comunitat de paddle surf. I està clar que el port ens ha de servir també per tenir una sortida al mar a nivell esportiu, i ho volem potenciar.
Parlem de vostè. Després de deixar el futbol, es va aficionar a la bicicleta.
Després del diagnòstic de les hèrnies, em van dir que l’única activitat que podia fer era anar en bici. Vaig deixar el futbol un dilluns i tres dies després em vaig comprar la bici. Al cap d’un any i mig, amb un grup, ens vam proposar un objectiu molt ambiciós: la Titan Desert. Vam aconseguir acabar-la!
I una cosa va portar a un altra…
Després de la mountain bike vaig provar la bici de carretera, després vaig provar de córrer i finalment em vaig aventurar al triatló.
I, amb quaranta anys, va fer la seva primera marató.
Així és. Crec que ja en porto 25 o 26.
“He fet les sis maratons més importants del món, Nova York, Chicago, Boston, Berlín, Londres i Tòquio. I tot això acompanyat de la meva família”
Deu-n’hi-do. I quants triatlons?
Uf, molts, no t’ho sé dir. Sí que sé que he fet 8 ironmans. La meva estrena va ser a Calella, i vaig acabar bastant bé.
D’on treu vostè el temps per entrenar?
Crec que tinc una gran virtut que és la gestió del temps. S’ha de ser disciplinat i treballar amb mètode, sobretot amb els entrenaments i la dieta. Intento robar-li temps al temps. Vaig al gimnàs molt aviat, em llevo molt d’hora els caps de setmana…
Quins han estat els seus majors reptes?
Completar les sis majors, les sis maratons més importants del món. Nova York, Chicago, Boston, Berlín, Londres i Tòquio. I tot això acompanyat de la meva família. I com a cosa curiosa, vaig fer una prova que consistia en nedar des de l’illa d’Alcatraz fins a la badia de San Francisco, tot superant els famosos corrents.