Una entrevista de Miki Soria Fotos de Pep Morata
La vida de Leila Ouahabi està lligada a una pilota. No tenia ni dos anys quan va començar a fer els primers tocs amb el seu germà, tres anys més gran. No havia d’anar molt lluny, tot just al costat de casa, a Vilassar de Mar. Avui és un pilar bàsic al FC Barcelona femení i a la selecció espanyola
Els inicis, jugant amb nois, la van portar al FC Barcelona amb 13 anys. A l’entitat blaugrana, desprès de passar per totes les etapes formatives fins arribar al primer equip, va créixer com a futbolista, però no va ser fins a completar una etapa de tres anys al València quan va madurar i es va convertir en la jugadora que és avui. Una mica el que va passar també amb el lateral esquerre del Barça masculí, Jordi Alba, amb qui comparteix similituds tant per la posició com per la vocació ofensiva, la velocitat i una darrera etapa de maduresa a la ciutat del Túria abans de tornar a casa.
“Jugar amb nens fins als 13 anys em va ajudar molt per arribar on sóc ara”
Com van ser els inicis?
Si et dic la veritat, només recordo que vaig començar de molt petita. El meu germà m’agafava moltes vegades per jugar, ja fos al pati de l’escola o bé després de classe, amb els amics, a les pistes que hi havia tot just sota de casa. Ho recordo com una etapa molt bonica. Era molt feliç.
Diu la llegenda que el teu germà té molta culpa que siguis esquerrana…
Això diuen (riu)! Ell sempre em deia que havia de xutar amb la cama esquerra. No sé ben bé el motiu, però probablement si avui dia jugo amb l’esquerra és per això.
Va ser a l’escola on vas començar més seriosament…
Sí, vaig nèixer a Mataró, però sóc de Vilassar de Mar, on he viscut tota la vida i on està la meva familia. Anava a l’escola pública Vaixell Burriac. Allà sempre jugava al pati i un dels monitors de l’equip de futbol sala em va veure. La meva mare treballava a l’escola com a cuinera, i aquest professor li va preguntar per què no m’apuntava a l’equip de futbol sala. I allà va començar tot.
Van ser complicats els inicis? No devia haver-hi gaires noies…
No va ser extrany, al contrari. Estava acostumada a jugar amb nois i mai hi vaig tenir cap problema. En aquest sentit no puc dir res dolent d’aquella època.
De fet vas continuar jugant amb nois al Vilassar de Mar. Avui dia seria diferent, però en aquella època no era molt normal que les noies juguessin, no?
Sí, erem un parell només. Per sort ara tot s’ha normalitzat i les noies ja poden jugar sense problemes a futbol si és el que més els hi agrada.
“Els tres anys que vaig estar a València em van servir per créixer. Va ser l’etapa on més he madurat i crescut”
Venint d’una familia d’origen marroquí, el fet que fossis una noia i volguessis jugar suposava algun problema afegit?
En cap moment. La veritat, sent els meus pares d’origen marroquí, he de dir que em puc sentir bastant afortunada perquè sempre he tingut el seu suport. Em duien a entrenar, als partits… i ho feien encantats.
També el teu germà jugava…
Sí, però sempre s’ho van poder combinar bé per estar amb mi i acompanyar-me. Ja et dic, sempre he tingut el seu suport.
El Vilassar de Mar va ser l’etapa prèvia al Barça. Com era Leila de jugadora llavors?
Vaig jugar un any amb nens a futbol 11 i l’any següent ja em va trucar el Barça. Allà feia de tot: lateral, extrem, interior, davantera…. I recordo que sempre he sigut bastant ofensiva.
Va ser dur el canvi de jugar amb amics al Maresme a fer el salt al Barça?
En absolut. Crec que em vaig adaptar molt bé i tinc molt bons records de l’etapa a les categories inferiors del club. De fet, crec que el canvi més gran el vaig notar al passar del filial al primer equip. Allò ja era una altra cosa, sobretot a nivell d’exigència i qualitat.
Creus que avui dia encara hi ha aquesta diferència o ha crescut?
No sabria dir-te, però sí que vaig notar bastant el canvi.
Tant, que vas decidir marxar del Barça en busca de més minuts.
Quan arribes a una edat has de prendre decisions. Si vols créixer, necessites minuts. I si no els tens al teu club, busques alguna sortida ja sigui per tenir aquests minuts o bé perquè trobes un projecte que t’interessa molt.
Entens llavors que moltes noies del planter fagin el mateix.
És el que t’he dit. Prens la decisió en funció del que vols per tu. Si vols minuts, créixer com a jugadora i madurar, hauràs d’anar a un equip on puguis fer-ho.
Et va sortir bé la jugada.
Sí. Jo crec que els tres anys que vaig estar a València em van servir per créixer. Va ser l’etapa on més he madurat i crescut en tots els aspectes, no només a tenir més participació o minuts, que també.
Et va trucar el Barça per tornar i tot ho vas trobar tot molt diferent…
Vam passar d’entrenar a les tardes a fer-ho als matins, esmorzant i dinant a La Masia, amb nutricionista, un equip molt gran de gent que hi són per ajudar-te… Sí, el club ha treballat molt bé i l’evolució és molt gran.
“Vaig nèixer a Mataró, però sóc de Vilassar de Mar, on he viscut tota la vida i on està la meva familia. Anava a l’escola pública Vaixell Burriac”
Des que vas arribar, però, se us resisteix la Lliga i, aquest any, la cosa està difícil…
Sí, però ara no ens queda una altra cosa que anar partit a partit i intentar guanyar tot el que tenim per davant. Hem punxat, sí. Però també pot fer-ho l’Atlético.
Aquest any pot ser especial amb un Mundial a l’estiu. T’hi veus?
He pogut participar durant la fase de classificació i en les darreres convocatòries després de la greu lesió que vaig tenir l’any passat. Seria un somni poder jugar un Mundial. És el més gran que tinc.
Imaginaves aconseguir tot això quan eres petita i començaves a jugar? Què li diries a les noies que volen començar a jugar on ho vas fer tu?
Ni molt menys m’ho podia pensar. Jugava perquè m’agradava fer-ho i és el que li diria a les noies que comencen a jugar. Ara ho tenen més fàcil. Que juguin si és el que més els hi agrada, que els somnis es poden fer realitat.
Potser seria un bon moment perquè poguessis explicar això al club on vas començar…
Doncs no m’han convidat (riu). La veritat és que fa molt que no hi vaig, però seria molt especial tornar a trepitjar el camp del Vilassar de Mar. •
PERFIL
Leila Ouahabi
(Mataró, 22 de març de 1993) Va començar a jugar a Futbol 7 al Vilassar de Mar. Només un any després de donar les seves primeres passes a futbol onze, amb 13 anys, va rebre la trucada del Barça. Al club blaugrana va passar per totes les categories fins arribar al primer equip al 2011.
·
Tot i el seu paper secundari a les ordres de Xavi Llorens, Leila va participar en els títols de Lliga i Copa de la Reina de les temporades 2011-12 i 2012-13.
Aquell mateix estiu de 2013 va iniciar una etapa de tres anys al València, club amb el qual va ser convocada per primera vegada amb la selecció absoluta.
·
Al 2016 va tornar a la disciplina del Barça, on ja porta tres temporades en les quals ha guanyat dues Copes de la Reina més (2016-17 i 2017-18).
·
A nivell internacional, Leila va guanyar al 2017 el seu únic títol: la Copa Algarve, precissament amb un gol seu a la final davant el Canadà (1-0).
