UNA ENTREVISTA D’IVÁN SAN ANTONIO · FOTOS: PEP MORATA
Esportiu Maresme compleix un any de vida. I hem volgut celebrar-ho amb qui va ser el protagonista de la primera portada: Carles Aleñá. Un any d’èxits i d’optimisme de cara al futur, com la trajectòria d’aquest futbolista de la nostra comarca, cridat a triomfar en el Barça.
D‘Argentona o de Mataró?
(somriu). Sí, és la pregunta que sempre em fan! Jo sempre dic que em sento molt identificat amb els dos llocs. Des de petit sempre he anat a l’escola de Mataró, però vivia a Argentona. Llavors he fet vida als dos llocs. Acostumo a dir que sóc del Maresme, així tenim els dos contents, no? Però la veritat és que em sento identificat amb els dos pobles.
Què és el que més li agrada del Maresme?
No ho havia pensat mai, però com que porto tota la vida aquí, la veritat és que m’agrada pràcticament tot. M’agrada el menjar, m’agrada la platja quan vaig a Mataró i gaudeixo passejant pel centre d’Argentona… La veritat és que són pobles molt tranquils i m’identifico per que són com la meva persona, la meva forma de ser. Del Maresme crec que m’entusiasma tot i no hi ha res que no m’agradi.
Per algú que acostuma a viatjar molt… què té aquesta comarca que no hagis trobat fora? Estàs d’acord amb qui la defineix com “la Califòrnia del Mediterrani”?
Sí que viatjo molt, però la veritat és que se’m fa difícil dir-ho… Perquè es com casa meva i no sé quina és la diferència amb les altres comarques, però sí que noto que em sento acollit, que no em falta de res. Tinc la meva família, tinc els meus amics, ho tinc tot. Estic convençut que és la millor comarca de Catalunya.
Com eres de nen?
La veritat és que era un nen bastant normal, molt tranquil, al que li agradava molt jugar a futbol. Sempre anava amb una pilota. Em deien que era molt pesat! (riu). Vaig entrar a Valldemia quan tenia tres anys, i allà vaig començar també a jugar a futbol a l’equip de l’escola. Va ser allà on vaig començar a fer vida amb els meus companys. Però quan estava a classe, era un nen molt tranquil… I a la que sortia fora gaudia molt jugant amb els meus amics, això sí, sempre amb una pilota als peus. Una infància molt feliç…
“Em sento tant d’Argentona com de Mataró. Acostumo a dir que sóc del Maresme”
Bon estudiant?
Sí, sí, la veritat és que sempre he tret bones notes i amb els meus professors he tingut un bon comportament. I bé, això sí, m’agradava parlar massa quan estava a classe. Però tinc molts bons records de la meva etapa escolar…
Hi havia ‘pique’ amb el col·legi Santa Anna?
(Riu) No, no, amb els de Santa Anna, no. Tenia molts amics. Al contrari, sempre de molt bon rotllo. Fins i tot, a vegades quedava amb els amics del Santa Anna abans que els de Valldemia. No hi ha hagut mai cap problema.
El camp de futbol del Valldemia era de sorra. Què et diu això?
Quins records! Em diu que passa molt ràpid el temps. No sé si m’estic fent gran o…
Deus ser dels pocs de la teva generació que hi han jugat.
La veritat és que sí.
De què t’ha servit?
Jo diria que el Valldemia sempre ha sigut l’únic club que ha tingut sorra i que, avui dia, encara continua tenint-la. Una etapa inoblidable de la meva vida.
Encara conserves les cicatrius…
Ara no en tinc, però sí que en tenia mil. Jugàvem a casa, ens coneixíem molt bé el camp i no acostumàvem a perdre mai, perquè com et deia, la inmensa majoria de rivals jugava a camps de gespa i quan venien a jugar al nostre camp, els hi costava moltíssim acostumar-se. Era un petit avantatge…
“El Maresme és casa meva, em sento acollit, no em falta de res. Tinc la meva família, els meus amics, ho tinc tot. Crec que és la millor comarca de Catalunya”
Has après alguna cosa a la sorra que no es pugui aprendre a la gespa?
La veritat és que sí. Al camp de sorra aprens molt. Si en un camp normal ja has d’estar concentrat, en un camp de sorra crec que el doble. Pensa que hi havia pedres, el bot era molt irregular, qualsevol cosa era un obstacle i s’havia d’estar concentrat. Hi havia aquesta atenció, una manera de pensar més ràpida. El camp no t’afavoria tant, però sí que, d’alguna manera, jugar a la sorra et dóna coses que no aprens jugant a l’herba.
Gairebé com jugar al carrer.
Exacte, a més no feiem altre cosa, tot el dia hi jugàvem.
Per cert, vas jugar a futbol sala?
No, sempre he jugat a futbol gran.
Amb en Dani Morer, que també és company al Barça B…
Sí, sí. Jugàvem junts al Valldemia i ara també al Barça.
Hi vau arribar junts?
No, jo hi vaig anar primer i no ho vaig entendre. Jo veia jugar en Dani i, sincerament, pensava que ell havia de fitxar abans que jo. Em deia: com pot ser que m’hagin agafat a mi i ell es quedi? No podia ser. Però estava segur que després que jo fitxés ho acabaria fent ell. No tenia cap mena de dubte, perquè era i és molt bo.
I així va ser.
Sí, sí, el Barça el va fitxar molt poc temps després.
Com vas saber que el Barça et volia?
Va ser el meu pare qui m’ho va dir. Ell ja sabia que m’estaven seguint, però no m’havia dit res perquè no volia posar-me pressió ni que em distragués.
“El primer equip? Ara estic disfrutant del Barça B, lluitant per seguir a Segona i quan hagi d’arribar, arribarà.
Quina gran decisió.
Sí, m’ho va dir uns dies abans d’anar a fer la prova.
Deu ser un avantatge tenir un pare que ha estat futbolista.
És la persona més important de la meva carrera. Mai m’ha dit que fes una cosa o una altra, tot el contrari, quan acabava el partit, sempre em preguntava si m’ho havia passat bé.
I arriba el dia d’anar a fer la prova.
Sí, contra nens que eren dos anys més grans que jo. Recordo que hi havia l’Adama…
Aleñá va rebre Esportiu Maresme
A Valldemia ja jugaves amb nens dos anys més grans.
Sí, però no és el mateix perquè al Barça tothom té molt de nivell i ho havies de fer molt bé. Jo al principi no hi volia anar: deixava els amics i jo estava bé a Valldemia. M’ho passava bé a l’escola i al futbol. Era una decisió important.
I vas acabar fitxant…
El Barça és el millor club del món i sempre he sigut del Barça. Al final ho valores tot i acabes fent el pas.
Estar al Barça des dels set anys t’ha fet perdre alguna cosa?
Passava moltes hores al taxi i a vegades havia de fer els deures allà, però t’hi acostumes. És cert que he hagut d’estar més pendent del futbol que d’altres coses, però he estat bon estudiant i, de fet, encara estudio.
Sí?
Crec que el futbol no ho és tot i no et pots passar 24 hores pensant-hi, necessites també fer altres coses i afortunadament tenir temps per fer-les.
Vas notar molt la diferència entre jugar al Barça i fer-ho a Valldemia?
Sí, és molt diferent. Amb set anys ja veus què és jugar al Barça. Veus que cada any hi ha uns quants que acaben marxant. Això és el més dur.
Vas arribar al Barça amb set anys i ara ja ets el líder del Barça B. Deus haver vist molts companys que han marxat.
Ha sigut tot molt ràpid. Tots els anys al futbol base, ara al Barça B, el debut amb el primer equip…
Queda el més difícil?
Hi ha mil casos de futbolistes que han arribat i després, per la raó que sigui, no s’han quedat. És un procés que comença de petit i que encara dura. Jo intento tenir els peus a terra i anar pas a pas. Avui hi ha molta pressa per arribar, és veritat. Jo també vaig tenir-ne, però em vaig adonar que no és aquest el camí correcte. No es poden cremar etapes abans d’hora, és millor anar poc a poc i bona lletra. Ara estic gaudint al Barça B, lluitant per seguir a Segona, i quan hagi d’arribar, arribarà.
Un dels secrets per arribar és cuidar-se molt. El Cocoa ni el deus trepitjar…
(Riu). Si vols ser futbolista has d’entendre que hi ha moltes coses que potser fa la gent de la teva edat que tu no pots fer-les. No és que no puguis fer res, però t’has de cuidar.
Doncs a dinar cada dia al restaurant vegetarià de la teva mare, al centre de Mataró.
(Torna a riure) La meva mare m’ha ajudat molt amb l’alimentació.
No vas a Itàlia a veure el teu nutricionista?
No, no. El tinc a casa. Sempre he menjat molt bé a casa…
I a fora? Algun restaurant del Maresme?
Em quedo amb el restaurant de la meva mare.
I… algun racó de la comarca on t’agradi estar?
Ja et dic que m’agrada tot de la comarca, però em trobo molt còmode a la terrassa que hi ha al restaurant de la meva mare.
Tornem-hi…
És un racó on em sento molt bé. Hi he passat moltes hores xerrant amb el meu pare. Seiem junts i durant hores parlàvem de tot. M’agrada molt aquell racó. •
A mig camí entre el Mini Estadi i el Camp Nou
Carles serà jugador del primer equip del Barça a partir de la pròxima temporada. Quan al setembre de 2017 va firmar la renovació fins al juny de 2020, el club va incloure una clàusula al contracte que li dóna dret a decidir unilateralment el seu ascens a canvi de millorar les condicions econòmiques del maresmenc. La intenció és executar aquest punt del contracte i que el jugador passi a compartir vestidor amb Messi, Iniesta i companyia. Serà la recompensa a molts anys esforçant-se per arribar al Camp Nou, també l’inici de tot, un punt de partida per fer-se un lloc a l’elit i consolidar-se a un dels equips més exigents del món.
Però Aleñá està acostumat a la pressió i a assumir el repte. De fet, aquesta temporada és el líder sense cap mena de dubte del Barça B a Segona Divisió. En Carles és qui porta el pes del joc de l’equip que entrena Gerard López. I això que, relativament, no fa massa que hi és: va debutar al filial blaugrana el 29 d’agost de 2015, a la segona jornada de, llavors, la Segona Divisió B. Va substituir al macedoni David Babunski i va jugar l’últim quart d’hora davant la Pobla Mafumet. Des d’aquell dia, Aleñá no ha parat de créixer al filial blaugrana, en tant que també va complir el seu somni de debutar amb el primer equip: el 30 de novembre de 2016 va jugar la Copa del Rei davant l’Hèrcules d’Alacant en la que va ser la seva estrena oficial, amb Luis Enrique d’entrenador. No va poder entrar amb millor peu perquè aquell mateix dia es va estrenar també com a golejador, amb un cacau des de la frontal de l’àrea. Aleñá també va assaborir el debut a la Lliga al camp del Granada, el Nuevo Los Cármenes, l’abril de 2017. Va entrar al camp substituint a Rakitic quan faltaven només cinc minuts per acabar el partit. Suficient per fer una passa més en la seva trajectòria ascendent. A banda de la seva carrera al Barça, Carles és també un habitual a les convocatòries dels equips inferiors de la selecció espanyola. La primera vegada que hi va anar va ser el 6 d’agost de 2013, per jugar dos amistosos amb la sub-16, amb quinze anys. En aquesta mateixa categoria va guanyar el 2016 el Torneig Desenvolupament UEFA, disputat a Portugal, i també va ser premiat com a millor jugador de la competició. El seu pas pels equips formatius de la selecció també l’ha portat regularment a la sub-17 i la sub-19, on es va convertir en titular indiscutible i, fins i tot, lluïa la samarreta amb el número 10. És d’hora per saber on arribarà Carles Aleñá tant pel que fa al Barça com a la selecció, però és evident que totes dues bandes estan molt pendents de la seva prometedora evolució.
ALEÑÁ, MORER I CUCURELLA
Un trio del Maresme, al Barça B
Carles Aleñá no es l’únic futbolista maresmenc del Barça B. La casualitat i la bona feina que es fa a la comarca pel que fa al futbol formatiu ha portat fins a tres jugadors nascuts al Maresme al segon equip blaugrana. Aleñá, crescut entre Argentona i Mataró, tal i com a ell li agrada dir, és el líder de l’equip, però també forma part de la plantilla Dani Morer, un dels millors amics d’en Carles, amb qui va créixer estudiant i jugant a futbol al Valldemia. Només es porten un mes de diferència (Aleñá va va néixer el 5 de gener de 1998 i en Dani, el 5 de febrer del mateix any). En Carles va fitxar quan tenia set anys i en Dani va arribar al Barça poc després, en categoria aleví. Per la seva banda, Marc Cucurella, que també és de la fornada del 1998 i juga com a lateral esquerre, va començar a jugar a futbol sala a Alella abans de fitxar per l’Espanyol, on hi va passar sis anys. Va ser la temporada 2012-2013 quan va canviar el blanc-i-blau pel blaugrana. Desde llavors, tots tres, amb diferents evolucions futbolístiques,comparteixen colors i, ara, vestidor a l’equip que entrena Gerard López. Dels tres, Aleñá i Cucurella són titulars indiscutibles, mentre que Dani Morer està tenint menys protagonisme perquè a la seva posició, la de lateral dret, hi juga el badalonès Sergi Palencia, capità de l’equip.
