Alguns dels últims presidents de la Generalitat mantenen un fort nexe d’unió amb el Maresme. Jordi Pujol està connectat a Premià de Dalt, Pere Aragonès va néixer a Pineda de Mar i Vilassar de Mar està present de forma molt intensa en la vida d’Artur Mas, un dels polítics més carismàtics de tota la història de Catalunya.
Artur Mas, 129è President de la Generalitat de Catalunya
Repassem la seva infància i la seva connexió amb la comarca i Vilassar a la platja on jugava de petit i al mar on encara es banya avui dia.
Quins són els seus lligams familiars amb Vilassar de Mar?
Doncs la història comença molts anys enrere, efectivament, quan Vilassar de Mar era un poble molt petit, i concretament quan el meu besavi, que era capità de la marina mercant a finals del segle XIX i principis del segle XX, ja va arrelar a Vilassar.
Quatre generacions de la família Mas al poble…
El meu avi va néixer aquí, sí, però el meu pare, al carrer Trafalgar de Barcelona perquè el meu avi s’hi va traslladar perquè treballava a una fàbrica del Poblenou. Però sí, Vilassar de Mar ha estat sempre casa nostra. Encara tenim la casa del besavi i tots els records de la infantesa i de la família són allà. És més, tots els meus avantpassats estan enterrats a Vilassar.
La primera consciència que té vostè de viure aquí és de venir-hi de vacances?
Nosaltres érem estiuejants, perquè vivíem a Barcelona. En aquella època, estiuejar era bastant habitual sobretot si heretaves una casa d’anys enrere. Veníem cada any, 3 o 4 mesos sencers, i també caps de setmana, Setmana Santa… No teníem les cases condicionades per a l’hivern, quan l’hivern era hivern i feia fred de debò, no com ara… Però amb el pas del temps les hem anat arreglant i ara ja podem venir a l’hivern, però quan jo era petit era una casa d’estiu.
On jugava vostè quan era petit?
Just on ens trobem ara mateix fent l’entrevista, al costat de l’estació del tren. L’estació existia, però era un edifici molt diferent del d’ara, tot i que encara se’n conserven algunes estacions tradicionals al Maresme. Amb el pas del temps el van remodelar. I just aquí davant, en aquesta platja, és on jo venia a jugar. Jugàvem a futbol, ens banyàvem… Fèiem una mica de tot. També recordo aprendre a jugar a frontó i a tennis al meu carrer, el carrer Sant Genís de Vilassar de Mar, quan el carrer estava tallat i era de terra.
“El Maresme i Vilassar de Mar són la meva pàtria”
Podem dir que el Maresme és la seva pàtria.
Absolutament, com us deia abans, el meu pare, els meus avis… estan tots enterrats a Vilassar de Mar. Els meus pares es van conèixer aquí i la meva mare, cada 10 o 15 dies, encara passa pel cementiri a recordar els seus.
Vaig llegir una biografia en què vostè deia que el dia que mori, voldria que les seves restes romanguessin a Vilassar de Mar.
Sí, el meu destí és aquest, és Vilassar.
Parlem de la seva vinculació amb el Club Nàutic de Vilassar de Mar. Quan apareix a la seva vida?
Nosaltres vam començar a jugar aquí davant l’estació, com li he dit, però amb el pas del temps ens vam traslladar als banys del Cintet, que quedava més lluny de casa, perquè era la novetat i a tots ens cridava molt l’atenció. I va ser allà on va néixer, amb les remodelacions pertinents, el que després s’ha conegut com a Club Nàutic de Vilassar.
És un club que ha estat molt present a la seva vida…
Sí, des de ben petit, tota la meva vida, de jove i d’adult, l’he passat allà. Els meus fills han fet vela al Nàutic… Ha estat un club esportiu per sobre de qualsevol cosa, perquè s’hi han fet regates de tota mena i n’han sortit molt bons navegants, grans campions.
Encara fa servir el club nàutic…
En vaixell no surto perquè no en tinc, però sí que nedem o agafem caiacs, que és una activitat molt agradable i fàcil.
“Em vaig criar a la platja. La sorra i la sal del mar formen part de la meva ànima. Encara avui dia, sempre que puc, nedo des de l’espigó del club nàutic fins a l’espigó del Garbí; dos quilòmetres d’anada i tornada”
Li agrada nedar…
Depèn de si és al matí o a la tarda, però sí, nedar sempre m’ha agradat… Una cosa que faig últimament és nedar des de l’espigó del Club Nàutic Vilassar de Mar fins a l’espigó del Garbí on hem fet les fotos de l’entrevista. Vaig i torno. Són aproximadament un parell de quilòmetres nedant.
Gairebé podria fer un triatló!
(Riu) No, jo ja no estic per triatlons! Estic per fer un esport tranquil, per moure les cames. De fet, de tant en tant, també pujo al Castell de Burriac, una caminada fantàstica, amb unes vistes espectaculars del Maresme.
Vostè que coneix tot Catalunya, com explicaria què és el Maresme a algú que no hi ha estat mai?
El Maresme és una comarca amb una climatologia excepcional, per això té la tradició agrària que té, sobretot la floricultura. Tant és així que a l’hivern com a l’estiu la temperatura és més agradable. Té una altra gran característica que és una comarca de rieres curtes, perquè tenim les muntanyes a tres quilòmetres al nord. Jo recordo com baixaven aquestes rieres i els problemes que causaven abans que es canalitzessin.
És una comarca que combina perfectament el mar i la muntanya, la muntanya la tenim molt a prop i el mar és molt bonic. És una comarca rica, densa, i amb l’avantatge d’estar molt propera a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per a molta gent s’ha convertit en una comarca de primera residència. De fet, el gran canvi de Vilassar de Mar ha estat aquest. El poble que jo vaig conèixer amb 4.000 habitants, ara en té 21.000 i la immensa majoria ja hi viuen tot l’any.
Una comarca, a més, amb una gran riquesa esportiva…
Sí senyor, i dintre d’aquesta riquesa tenim molt esport nàutic. El Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar, Llavaneres, Arenys, pobles amb grans clubs nàutics… D’aquí han sortit navegants de primera categoria, campions mundials i olímpics.
No és una entrevista de caràcter polític, però recordo preguntar-li en una entrevista que li vaig fer fa anys si algun cop veuríem Catalunya competir en uns JJOO o en algun mundial. Vostè va posar l’exemple del Regne Unit, on en algunes competicions es representa per separat a Gal·les, a Escòcia i a Anglaterra. Encara queda molt lluny?
Desgraciadament queda lluny, però està per veure si amb el mapa polític que hi ha a Madrid es pot anar cap a l’Espanya real, que és l’Espanya plurinacional. Si això fos així, podrien competir Catalunya, Euskadi, probablement Galícia, i Espanya com a tal. No sé si aquesta oportunitat arribarà, ho veig difícil, perquè veig que a Espanya encara hi ha el concepte de nació única, de capital única i d’idioma únic. Això dificulta veure l’Espanya real. Si Espanya es mirés davant el mirall, es veuria plurinacional. Però no ho vol, perquè voldria dir que Madrid tindria menys poder, voldria dir que les llengües haurien d’estar en peu d’igualtat…
“En aquests últims anys he fet diferents travessies, com creuar l’Atlàntic des de Gran Canària fins a l’illa de la Martinica, al Carib, 17 dies i 16 nits sense veure terra”
Si es dugués a terme, Catalunya podria demostrar que és una potència en l’àmbit esportiu.
I tant! En alguns esports, tindríem medalles segur com a Catalunya. En determinats esports, moltes de les medalles que té Espanya és evident que són gracies a esportistes catalans. Però bé, és un propòsit, un repte i un anhel, però no és una realitat ara mateix.
Vostè té moltes passions, entre elles el mar i la navegació. Vostè ha fet travessies oceàniques importants…
La meva proximitat al mar ve de molt petit, jo em vaig criar a la platja. Vol dir que la sorra i la sal del mar formen part de la meva ànima. Després, aquesta tradició del besavi, que era un professional del mar, està present a tot arreu, a fotografies, quadres, quaderns de bitàcola… Quan un és petit, va mamant tot això i es va creant una afició a tot aquest món. En aquests últims anys, efectivament, he tingut la sort de poder participar en travessies, per exemple creuar l’Atlàntic des de Gran Canària fins a l’illa de la Martinica, al Carib, 17 dies i 16 nits sense veure terra.
Què s’aprèn personalment amb aquesta experiència?
En primer lloc, es tracta d’un tipus de navegació diferent, no surts unes quantes hores amb un vaixell petit com jo he fet sempre, sinó que t’embarques i, si tot va bé, tornaràs a veure terra en dues setmanes. Després s’aprèn quelcom molt important que és veure la petita dimensió del que un significa, la menudesa que un representa en comparació amb la immensitat de l’oceà i del cel.
Va arribar a passar-ho malament?
Molts dies teníem no només aigua al voltant, sinó autèntics llamps i trons. Això et fa molt petit. Es tenen molts moments de silenci, de solitud, de reflexió… És una teràpia.
Imagino que hi aniria amb grans experts…
Sí, vaig tenir sort perquè la travessia la vaig fer amb bons amics meus, però en tot cas s’estan molts dies en un habitacle molt petit i la convivència no és fàcil. Cadascú té els seus hàbits, els seus costums…
N’ha fet més? Això vol dir que s’hi ha enganxat?
Després d’aquesta travessia n’he fet tres més amb una gent de Tarragona que estan fent la volta al món per etapes. M’hi he enganxat, així és, i n’he fet tres: una etapa pel Pacífic Sud, una pel nord d’Austràlia i la més recent, des d’una illa d’Indonèsia que es diu Batam fins al sud de Tailàndia. Porto aproximadament unes 10.000 milles nàutiques fetes, que són moltes… i continuo sense saber-ne, eh? (riu)…
“El meu besavi va arrelar a Vilassar a finals del segle XIX. Ja som quatre generacions dels Mas presents en el poble… que ja no és tan poble”
Suposo que té intenció de continuar…
Sí, mentre la salut m’acompanyi i tingui companys per fer-ho, el meu lleure en bona part està posat al mar. És una cosa que no havia pogut fer mai i que sempre havia somiat, i des que vaig fer 65 anys ho estic fent. Tard, però encara hi soc a temps.
A vostè també li agrada molt el futbol, és molt del Barça i sempre mira els resultats del Vilassar.
I del Sabadell també, perquè els altres avis, per part de mare, eren de Sabadell. Sí, m’agrada el Barça, la Unió Esportiva i el Centre d’Esports. Són els tres equips del meu cor.
Sempre té un ull posat a la UE Vilassar, que recentment va ser el seu centenari.
Exacte, sempre ha estat un club molt potent del Maresme i encara avui dia està en una molt bona categoria, la Tercera Divisió de tota la vida. Que sigui el millor representant del futbol maresmenc és digne de destacar. És un club que té una història molt maca i que ha creat escola reconeguda arreu. No acostumo a anar a veure els partits per falta de temps, perquè no hi soc sempre, però vaig participar en els actes del Centenari, que van ser fantàstics.
Aquesta no és una entrevista de caràcter polític, però deixi’m ferli tres preguntes obligatòries…
Dispari (somriu)
Què va significar per a vostè ser president de la Generalitat?
Una oportunitat inigualable de servir el meu país, Catalunya, des de la més alta magistratura.
Si hagués de triar una sola cosa, de què se sent més orgullós d’haver aconseguit o haver pogut canviar sota la seva presidència?
Sento un orgull especial d’haver canalitzat tot el procés sobiranista català i d’haver aconseguit que moltes persones del nostre país passessin d’una mentalitat de l’autonomia a la sobirania com a objectiu nacional.
D’altra banda, de què es penedeix o què és allò que va intentar amb totes les seves forces i no va poder aconseguir?
El que lamento més és que quan vaig intentar tirar endavant el pacte fiscal en la línia del concert econòmic, concretament l’any 2011- 2012, a Madrid, en comptes d’obrir la porta, la van tancar del tot.
Navegui, president, navegui…
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Pep Morata
