Cristina González Chávez, a qui tothom coneix com a ‘Roco’, va néixer a Mataró, al barri Pla d’en Boet. Encara viu a la capital del Maresme i, als seus 37 anys, s’ha convertit en una de les millors jugadores de futbol platja d’Espanya
Amb la selecció espanyola ha guanyat aquest any els Jocs Europeus de Polònia, el Mundialito Beach Soccer de Huelva i la Copa NEOM a l’Aràbia Saudita. El 2022, amb el seu equip de futbol platja, el Terrassa Bonaire, va guanyar l’Euro Winners, considerada la Champions League d’aquest esport, on va ser escollida MVP.
Cristina combina el futbol platja amb el futbol 11. És la capitana del CE Mataró, amb què va pujar a Preferent la temporada passada després de conquistar la lliga i on ella sola va fer 50 gols.
On vas començar a jugar a futbol?
Vaig començar jugant amb els nois al Pla d’en Boet, li dèiem el PSV. Tenia vuit anys. El futbol femení en aquella època no era com ara. No, jo vaig jugar fins als catorze perquè ja no podia jugar més amb els nois.
Va ser-hi sis anys…
Sí, pensa que soc l’única de nou germans que jugo. Els meus germans jugaven, però més com a afició, i jo des de petita sempre anava amb la pilota, però ni els meus pares ni els meus germans no m’ho van inculcar. Va néixer sol.
“Guanyar la Champions amb el meu equip, el Bonaire Terrassa, va ser el premi a molts anys de treball, sacrificis i somnis”
Els pares la devien apuntar, no?
Em vaig apuntar sola, un dia estava veient un entrenament del PSV perquè teníem una botiga d’alimentació davant del camp. Una pilota va sortir del camp i jo la vaig xutar cap a dintre. L’entrenador em va veure i em va dir “vine cap aquí”. Em va preguntar si volia jugar, li vaig dir que sí i vaig començar.
Una bona història.
Jo és que només era futbol. Sempre amb la pilota, era igual l’hora: en sortir de l’escola, futbol; al pati, futbol; tot futbol…
Era fàcil per a una nena?
Aleshores ja sonava la paraula “marimacho”… Ara això ha millorat moltíssim, però a la meva època sempre hi havia el típic comentari… Jo reia. Al final, depèn del caràcter que tinguis, si no, et pot enfonsar. El meu pare m’ha donat suport sempre i, avui dia, em segueixen a tot arreu. Sempre m’han donat molt de suport i això m’agrada molt. Fins avui, que segueix jugant als 37 anys. Sí, després del PSV me’n vaig anar a la Mataronesa perquè era l’únic equip femení de Mataró. Hi vaig estar dos anys i vaig anar a l’Argentona, que era a Primera Divisió.
Després em va venir a fitxar l’Espanyol amb 16 anys. Allà em volien posar al primer equip i jo li deia al meu pare que les veia molt grans. Jugar amb el B i estar en dinàmica de primer equip, però hòstia, un club tan gran… No corris tant… em deia. Ara ho penso i això sempre va bé però, aleshores, era molt petita. Vaig estar un any i vaig tornar a l’Argentona.
I després La Roca.
Sí, que estava a una categoria més alta. La Roca és casa meva, vaig entrar a la selecció catalana, després al Sant Gabriel, on em començaven a oferir diners i volien fer un projecte de Superlliga. Badalona, Sabadell… m’he mogut molt per projectes sempre, normalment, per intentar pujar de categoria. Des de fa quatre anys torno a jugar al CE Mataró. Van pujar la temporada passada de Primera Divisió a Preferent, una fita molt important per al nostre club, perquè és un projecte molt ambiciós.
Una lliga quasi perfecta…
Sí, perquè vam guanyar 33 dels 34 partits, amb 180 gols a favor i només 16 en contra. Li vam treure 16 punts al segon. Un gran any, sense cap mena de dubte.
Per què vas decidir provar al futbol platja si al futbol 11 t’ha anat tan bé?
Per la Vero, una companya del Badalona que em va entabanar. Em va dir “vine a entrenar amb la selecció catalana de futbol platja”, llavors només hi havia campionats autonòmics.
“Vaig començar jugant a futbol amb nois al Pla d’en Boet de Mataró, el PSV li dèiem; tenia vuit anys”
I com va anar?
Si entrenes un dia i no et va bé, ja no tornes. T’atabales. Has de tenir facilitat.
Com a tu.
Bé, sí. Em va anar bé i vaig jugar dos campionats autonòmics. Després vam tenir el nen gran i vaig decidir deixar-ho.
Però ja tenies el cuquet a dins.
Sí, i quan em vaig separar hi vaig tornar. El que passa és que va arribar la Covid i no es va fer res. Fins a l’any següent, quan la Lliga ja va durar tot l’estiu, tres mesos, i es divideix en fases que es juguen a Càceres, Huelva, Màlaga… Hi ha Lliga, Copa i Supercopa. Tres mesos jugant.
I l’Euro Winners! És aquest el teu gran èxit?
Sí, amb el Terrassa Bonaire. Per mi va ser un premi a tots els meus anys treballats. Antigament, el futbol 11 no estava com ara i vaig apostar pel futbol platja. Va ser un premi inesperat perquè, quan vaig tornar a reenganxar-me al futbol platja, només era perquè m’agradava. Tenia els nens una setmana sí i una altra no i tenia més temps. El primer any que em reenganxo, en fa dos, vam guanyar l’Euro Winners. L’any passat vam quedar terceres.
És la Champions del futbol platja.
T’has d’inscriure i val molts diners, és tota una setmana a Portugal, que va signar un conveni de quatre anys, crec, amb l’estada… I no tots els clubs tenen aquests recursos. Hi ha molt nivell, equips portuguesos, brasilers. Hi has d’anar amb un bon equip, no hi vas de vacances.
Doncs quan vas guanyar l’Euro Winners t’havies endut els nens a Portugal!
(Riu). Sí, em vaig emportar els nens, va ser un any rodó. Tot ho vaig viure amb els meus fills. Havia d’estar jugant el partit i eren petits. Em tocaven els nens a mi, així que vaig anar amb ells, amunt i avall. Vam riure molt. Quina experiència més bonica. Em va agradar moltíssim. Guanyem l’Euro Winners amb el Terrassa Bonaire, que és molt difícil, i remuntem a la final en els darrers tres minuts.
… i MVP
Sí, vaig marcar set gols, dos a la final i dos més a les semis.
“Debutar amb la selecció espanyola amb 36 anys va ser meravellós, igual que guanyar la lliga i pujar a Preferent amb el CE Mataró”
Hi ha molta afició en aquest tipus de tornejos?
Mira, ara venim del Mundialet Beach Soccer de Huelva i no hi cabia ni una agulla. Jugues amb Espanya, a Espanya, i hi va molta gent. I a Portugal també es viu molt el futbol platja, hi juguen nois i noies. Arribar a la selecció espanyola amb 36 anys és inesperat…
I tot això sense deixar el futbol 11.
Quan vaig fitxar pel Mataró ja vaig comentar que em perdria les dues darreres jornades, així que no hi ha cap problema.
Ja, però em refereixo al tema físic, no ha de ser el mateix, oi?
El futbol platja és més similar al futbol sala perquè som cinc jugadores de camp i els moviments són molt diferents del futbol 11. A part que la sorra cansa molt. Hi ha més mobilitat i canvis il·limitats, canvis volants de dos minuts. Físicament cal preparar-se diferent. La gent em diu que vinc superforta del futbol 11, però no és el mateix…
El creixement del futbol platja també és exponencial.
Molt. Aquest any s’ha hagut de fer Primera i Segona divisió, són 18 equips i els van haver de dividir. El primer any es va intentar fer una Lliga completa, però jugàvem a Torredembarra quatre o cinc dies, matí i tarda, a unes temperatures que no es podien aguantar, així que es va decidir formar dues categories.
“La meva aposta pel futbol platja ha tingut un premi inesperat”
Entrevista d’Iván Sant Antonio
