La de Calella fa catorze anys que està a l’elit del bàsquet. Formada al planter del CB Calella i sobretot de la UE Mataró, va ser campiona d’Europa amb Espanya en categories inferiors. Després d’un llarg periple per equips espanyols i europeus, ara està rendint a un gran nivell en el Casademont Zaragoza, que li ha servit per debutar a la selecció absoluta
“Estic en el millor moment de la meva carrera“
Als seus 32 anys, la base del Maresme viu una segona joventut i va ajudar Espanya a classificar-se per als Jocs Olímpics de París d’aquest estiu. Tota una vida dedicada al bàsquet… amb llums i ombres.
A Calella hi tens les teves arrels…
Calella i el Maresme són una part molt important de la meva vida, del meu paisatge vital. A Calella hi vaig néixer, hi vaig estudiar i va començar aquesta meravellosa història d’amor amb el bàsquet. El meu avi matern tenia una carnisseria a Calella, Can Vives, així que imagina’t si són coneguts al poble. Per la seva part, el meu pare, que és de Granada, va venir a treballar a Canet, va conèixer la meva mare, que treballava a l’agència de viatges Tauro de Calella, i s’hi van quedar a viure. Així va començar ‘la meva història’.
Per què el bàsquet?
Tinc una germana quatre anys més gran que jo, la Marta. Estudiàvem a Lestonnac i ella feia bàsquet com a activitat extraescolar. Per qüestions de comoditat i logística familiar, a mi també em van apuntar al CB Calella quan tenia quatre anys.
“Vaig començar a jugar a bàsquet al CB Calella perquè la meva germana també hi jugava i va ser a la UE Mataró on vaig viure una etapa formativa inoblidable fins a arribar al primer equip”
Expliquen a Calella que vas començar a destacar molt aviat…
És veritat, segurament perquè sent Mini ja jugava en una categoria superior i fins i tot vaig jugar en alguns equips mixtos, amb nois més grans que jo. Va arribar un moment en què si volia progressar havia de fer un salt de qualitat i aquesta va ser la raó per la qual vaig fitxar per la UE Mataró. Això va comportar uns certs sacrificis familiars, ja que entrenava pràcticament cada dia al Pavelló Josep Mora, així que els meus pares van decidir que estudiés al Col·legi Valldemia de Mataró, que estava prop del Mora. Em deixaven al col· legi al matí i a la tarda em recollien després de l’entrenament.
Una etapa molt important en la teva vida la que vas passar a la UE Mataró…
Molt important, efectivament, fins i tot diria que clau, perquè a Mataró vaig viure una etapa formativa primer, i competitiva després, meravellosa. I a més, vaig tenir la gran sort de coincidir amb una generació de grans jugadores i grans amigues, com Rosó Buch, Marta Solé, Aroa Illa… Pensa que van començar juntes en Mini i van arribar al primer equip, a Lliga Femenina 2. Jo vaig debutar sent encara júnior. A més…
Sí…
Vaig gaudir moltíssim. Crec que vam guanyar el campionat de Catalunya de totes les categories i molts d’Espanya, infantil, cadet, júnior… Teníem un gran equip. Anys inoblidables, una etapa molt bonica. Teníem un gran president, magnífics entrenadors… La UE Mataró sempre ha treballat molt bé el planter.
“Haver arribat a la selecció espanyola absoluta amb 31 anys ha estat una sorpresa. Tant de bo pugui anar als Jocs Olímpics de París. Seria un somni, un premi a la meva trajectòria esportiva”
A més, tu particularment volaves molt alt. Eres peça clau en totes les seleccions nacionals de categories inferiors…
ambé vaig tenir la sort de coincidir en la selecció espanyola amb una gran generació de jugadores. Vam guanyar l’Europeu sub-16 i el sub-18 i també el sub-20 a Sèrbia el 2012, on em van triar com a millor base del campionat.
En aquell moment ja no estaves a la UE Mataró… Vas volar a l’Uni Girona primer i al Zamarat de Zamora després.
Vaig fitxar per l’Uni en la temporada 2010-11, amb divuit anys. Va ser una decisió molt difícil, perquè deixar la UE Mataró era dolorós. No obstant això, havia de continuar progressant. Vaig tenir diferents opcions, com acceptar una beca per a jugar als Estats Units. Al final l’Uni Girona estava al costat de casa i també podia jugar en la màxima categoria del bàsquet espanyol.
Dos anys més a Zamora i fitxes per un dels grans equips de la lliga espanyola, l’Avenida Salamanca…
Aquesta època de la meva vida va suposar un canvi brutal per a mi. Deixar casa meva, la família, viure sola, gestionar el meu salari… Una creu que és prou madura per afrontar tot això sola i al final t’adones que estàs equivocada. La meva etapa a Salamanca va ser molt dura a nivell emocional, em va deixar molt tocada, van ser moments de molta solitud. A més, s’hi va sumar un nivell d’exigència a nivell esportiu brutal i vaig col·lapsar. Ara, amb el pas del temps, crec que la meva etapa a Salamanca va arribar massa aviat. Hauria necessitat a algú que m’acompanyés en tot aquest procés.
Vas arribar a pensar a deixar el bàsquet?
Sí, em trobava malament i necessitava temps i espai per a mi mateixa, per ser jo mateixa, per ser feliç, per retrobar-me. Era deixar el bàsquet o anar-me’n d’Espanya. Així que vaig optar pel segon…
Polònia, Bèlgica, Hongria…
Els tres anys que vaig passar a Bèlgica van ser molt importants perquè em va ajudar a curar-me, a ser jo mateixa. Vaig gaudir molt del bàsquet i de la ciutat, també a nivell personal vaig ser molt feliç i això va fer que em sentís preparada per tornar a jugar a Espanya cinc anys després.
Vas triar Estudiantes…
Van mostrar molt d’interès per fitxar-me i vaig signar per dos anys, però al final les coses van sortir malament. No em van diagnosticar bé una lesió del tendó rotulià del genoll dret i per a jugar havia d’anar ‘empastillada’. L’endemà no podia ni caminar. Van ser mesos molt fotuts. Li vaig arribar a dir al meu agent que no volia saber res del bàsquet, que ho deixava.
“Quan més enfonsada estava, va arribar la trucada del Casademont Zaragoza. S’han portat molt bé amb mi i aquí he recuperat l’estabilitat que em feia falta”
…I?
I coses de la vida, quan més enfonsada estava, va arribar la trucada del Casademont Zaragoza. Els vaig dir la veritat, com estava el meu genoll i com estava jo anímicament. Em va encantar la sensibilitat que van mostrar i la proposta que em van fer: “Vine amb nosaltres, ho proves i si al setembre creus que no podem continuar junts, sense cap compromís, ho deixes”. Aquesta vàlvula d’escapament em va donar assossec i veure com es van bolcar amb mi per millorar de la lesió va ser essencial.
S’han portat molt bé amb mi, els estic molt agraïda.
Podem dir que a Saragossa ha ‘renascut’ Mariona Ortiz? Al cap de pocs mesos de ser allà, sorpresa!, et crida la selecció espanyola…
Sí que va ser una sorpresa, la veritat, perquè des de la selecció sub-20, feia més de 10 anys que no anava amb Espanya. Vaig pensar que aquest tren ja havia passat per a mi perquè no puc enganyar-me, Espanya ha tingut grans bases en els últims temps: Laia Palau, Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Núria Martínez…
Vas jugar dos partits del Preeuropeu l’any passat, però després no vas ser convocada per aquest campionat. Decebuda?
En absolut. Anar a la selecció, suma. No anar-hi, no resta. Una de les coses que ha d’acceptar un esportista d’elit és que a ulls d’un entrenador o seleccionador pot pensar que hi ha algú que és millor que tu. Aquesta acceptació és molt important per a la teva pau mental.
Aquesta temporada estàs jugant a un gran nivell a Saragossa i el seleccionador t’ha tornat a cridar per als dos partits del preolímpic, on has tingut molts minuts…
Sí, molt feliç de poder posar el meu granet de sorra per aconseguir un objectiu tan important per al bàsquet i l’esport espanyol com és estar en uns Jocs Olímpics.
Imagino que et faria una enorme il·lusió estar a París aquest estiu…
És clar! Seria un orgull, una cosa increïble com a esportista poder formar part d’una experiència única en els Jocs Olímpics de París, un somni… Tant de bo tingui l’oportunitat d’anar-hi.
Ho veuries com una recompensa als teus 14 anys en el bàsquet professional?
D’alguna manera sí, seria molt bonic, un orgull.
Estàs en el millor moment de la teva carrera esportiva?
Sens dubte. Algú dirà que, a la meva edat, trenta-dos anys, és normal que ho digui, però és que la maduresa no té una edat fixa, és un procés molt llarg. També m’ajuda molt a aquesta pau mental que tinc ara el fet que el meu club m’ajuda molt, la meva parella també, i tot això fa que ara mateix gaudeixi d’una estabilitat que abans no tenia.
“M’ha fet molt feliç ser escollida millor esportista de Calella 2023. Estic molt unida a Calella i al Maresme, perquè és on tinc les meves arrels
Ets una base experimentada. Què destaques més del teu joc? Ets una líder nata…
Sempre procuro donar el millor de mi mateixa a la pista, triar bé la jugada, trobar la millor opció per a les meves companyes…
En què hauries de millorar?
A acceptar millor l’error. Fallar el tir em pesa molt. És una cosa supermental.
Vam començar per Calella i acabem amb Calella. Les teves arrels…
Sempre que puc baixo a veure als meus pares i a la meva família al poble, malgrat que ja és una ciutat… Una gran part de les vacances de l’estiu les passo amb ells. M’encanta Calella, el Maresme… Anar a la platja, llegir, perquè sempre he estat una devoradora de llibres, em relaxa molt. Aquesta tranquil·litat que em dona la meva família, estar a Calella, em fa falta per recarregar les piles.
Calella t’ha triat millor esportista del 2023…
Molt agraïda a l’ajuntament i als qui van votar per mi. Em fa molta il·lusió ser reconeguda a casa meva, on va començar tot.
La llegenda continua. Tant de bo que sigui als JJOO de París…
Entrevista de Toni Frieros
Fotos de Casademont Zaragoza i arxiu Mariona Ortiz
