Joan Caimel
Els records de l’etern Ladislao Kubala reposen a Pineda de Mar. En un humil magatzem. Els custòdia Joan Caimel, amic, company, ‘fill’ i ‘germà’ del mite. Ningú com ell, fidel sentinella, per preservar la memòria d’un futbolista únic. En el desordre del local apunten samarretes, botes, trofeus, quadres, fotografies, medalles… Infinitat de peces, moltes d’elles inèdites, amb les quals es podria fundar un museu en honor a qui va ser ídol del FC Barcelona en la dècada dels cinquanta.
La meva relació amb Kubala va ser molt estreta, sempre em va tenir com un gran amic. Vam tenir una gran i sincera amistat en els últims anys de la seva vida”, recorda Caimel, per evocar seguidament l’inici de la història: “Laszi era molt amic de Manel Vila, de Calella. Sempre que podia anava a l’hotel que regentava. Parlaven, menjaven i, sobretot, jugaven a tennis. Però va arribar un moment en què Manel, per edat, ja no va poder jugar més i va ser llavors quan em va dir a mi que jugués amb Kubala”
I així ho va fer. “A l’estiu, durant el mes de vacances, el mes sencer jugant. La resta de l’any jugàvem els caps de setmana i, després de la partida, anàvem a casa meva. Primer a esmorzar i després, a dinar. Els dies es completaven en el magatzem, fullejant premsa antiga en la qual ell sempre era protagonista. ‘Lean’, ‘Vida Deportiva’, ‘Revista Barça’… Ens passàvem hores i hores repassant aquestes publicacions. Laszi comentava cada foto, cada text. M’ho explicava tot amb pèls i senyals”.
L’amistat entre Caimel i Kubala va anar consolidant-se a força de ‘drives’, ‘lobs’ i ‘tie breaks’, però també amb aquells dies interminables en el refugi de Pineda, que per a major atractiua compta amb una celler en el qual en Joan emmagatzema ampolles de cava, vi i licor, algunes de gran solera. Les que hi ha superen el segle d’antiguitat.
“Les confidències que em va anar explicant al llarg dels anys no les sap ningú. Ni ningú les sabrà mai. Això sempre quedarà entre Laszi i jo. Hi ha coses que mai podré explicar perquè la nostra amistat va ser fora del normal…”, recorda.
Aquest col·leccionista conserva a casa seva de Pineda l’última samarreta del Barça amb què va jugar el mite culé
Agrega que “m’han arribat a oferir diners per alguna confessió que em va fer o coses que jo pogués ensenyar d’ell, però mai a la vida ho faré. Era una gran persona. Més que un germà, per a mi va ser un segon pare. Es va portar molt bé sempre amb mi”.
Caimel confirma la fama que sempre va acompanyar Kubala. “Sí, era molt generós. A la Bisbal d’Empordà, per exemple, hi vam ser diverses setmanes perquè li feien un quadre de ceràmica, vaig veure com donava diners a persones necessitades”.
En Joan sempre va ser un apassionat del Barça i el col·leccionisme “però a causa del treball no tenia molt temps per dedicar-m’hi, així que quan vaig conèixer Kubala i va començar a donar-me algunes coses cada vegada em vaig anar aficionant més. Per això tinc tantes peces. De Laszi, del Barça i d’altres esports i esportistes”.
“De Laszi conservo la seva última samarreta del FC Barcelona. A més, me la va signar de pròpia mà i en un escrit va confirmar que, efectivament, aquesta va ser l’última samarreta del Barça que va suar com a jugador. És de l’any 1961. Un dia la va treure del maleter del cotxe i me la va donar. Sempre portava coses en el maleter del cotxe. Una pilota, ampolles de cava, mitjons… Veia que ho guardava tot amb gran afecte i no dubtava mai a donar-me alguna cosa”, recorda Caimel.
A més de totes les peces d’en Kubala, la col·lecció de Joan compta amb 460 samarretes, unes 300 banderoles, 1.000 pins, uns 500 quadres “i molts més que tinc per fer, però per falta d’espai no els puc confeccionar… També tinc moltes pilotes antigues, botes de futbol d’època, medalles, revistes antigues… Tinc de tot. De futbol, bàsquet, hoquei patins, rugbi… De rugbi, per exemple, posseeixo una samarreta del FC Barcelona dels anys 40”.
Té una col·lecció única: la de samarretes de tots els equips centenaris d’Espanya. De les 98, 68 són de clubs de Catalunya
Entrar en el magatzem és entrar en la màquina del temps: “Tinc una gran estima a la samarreta amb la qual Quini va marcar el gol 3.000 del FC Barcelona en la Lliga, contra el Castelló en el Camp Nou. Me la va dedicar i me la va donar. És un orgull tenir tot això”…
Entra dins dels seus plans, algun dia, exposar tot aquest material en el qual hi ha peces que causarien gran expectació, però no compta ajuda externa. “Crec que l’Ajuntament de Pineda hauria d’implicar-se en algun projecte”, diu, per agregar que “jo no tinc suficients diners per fer-me amb un local de grans dimensions i exposar tot el que tinc. Visc d’una pensió i això no ho puc fer. Però no és per ganes… Sempre somio que em toca la loteria i que podré fer-ho”.
Té una col·lecció única, la de samarretes de “tots els equips centenaris d’Espanya. Ja en tinc 98 i 68 són de Catalunya. M’ha costat molt. Han estat moltes trucades. Però és la meva il·lusió, quan més em costa, més gaudeixo. És la meva missió”.
Dedica tot el dia a la seva afició. “Vaig un parell d’hores cada dia a jugar al tennis però la resta m’ho passo aquí, en el magatzem. Hi ha dies que no puc fer res per la quantitat de gent que ve a veure’m i a veure el que hi ha en el local. Tots gaudeixen molt i després ho expliquen als amics i aquests també vénen. I jo, orgullós que vinguin i ho vegin”.
