326 Socis · 21 equips · 300 llicències · 40 entrenadors
La partida de naixement diu que l’Atlètic Club Sant Pol va venir al món el 1920. En els primers anys se’l coneixia per Santpolenc i els seus jugadors vestien amb la camisa blanca d’anar a missa de diumenge. Més tard va ser una blava i finalment la blanc i vermella actual. La que corresponia per dir-se Atlètic, com l’Athletic de Bilbao.
Els primers partits eren a la tarda, després de dinar i del cafè al bar del Centre. Molts joves s’hi apuntaven encara que la majoria no havien tocat mai una pilota. De tant en tant però apareixia algú que la remenava força bé i que ensenyava als novells. El 1930 va aparèixer per Sant Pol en Domènec Balmanya. El que seria mític jugador i entrenador va venir a treballar com a fuster en la construcció d’un teatre quan només tenia 16 anys. Els diumenges es calçava les botes per reforçar l’equip i ensenyar als que començaven.
La vida del club es va interrompre per la Guerra. La generositat i sacrifici de socis i jugadors van ser clau per la reconstrucció del club.
LA TRANSICIÓ
Després del 39, el Sant Pol ja es conegut com l’Atlètic Club Sant Pol, o com manava el regim, Atlético Club Sant Pol. Al Sot de Bagueny ja es començaven a veure jugadors més tècnics que xutaven amb les dues cames, cosa insòlita fins aleshores. Per exemple, els germans Segarra, en Josep i en Juanito. A finals dels 40, un directiu els va convèncer per venir a Sant Pol. Juanito Segarra, que més tard es convertiria en una figura del Barça, va reforçar el primer equip amb 15 anys acabats de fer. Diuen que li pintaven un bigoti per aparentar més anys i així tenir fitxa, falsa és clar, amb el primer equip. Les seves jugades i els seus gols atreien molts santpolencs, i especialment santpolenques. La seva fama va fer que les noies li dediquessin una cançó, molt innocent com la majoria de coses en aquells temps, amb una tornada que feia: “Marca Segarra con ilusión el primer gol del Sant Pol”.
30 ANYS MES TARD
Els anys 50 el Sant Pol anava just de jugadors per fer un equip competitiu. Alguns se n’havien anat a altres clubs més competitius. Hi havia dies que era difícil fer un equip d’onze. Expliquen que en un partit a Maçanet, quan els del Sant Pol ja eren al tren, es van adonar que només eren 10. No s’ho van pensar i li van demanar al revisor si els voldria reforçar. S’hi va negar i van haver de jugar amb inferioritat. Això de no ser onze era habitual en aquells anys. Altres vegades, un directiu o el delegat s’havien arribat a vestir de curt amb, per descomptat, la fitxa d’un altre jugador.
Malgrat això, l’equip competia bé i es mantenia regularment entre la segona i tercera regional. L’any 60 va coincidir a Sant Pol una generació de molt bons jugadors però que estaven repartits per altres clubs de la comarca. Cada estiu els aficionats podien veure i gaudir d’aquests jugadors junts en un mateix equip, vestint la blanc-i-vermella en els tradicionals partits contra els estiuejants de la colònia o els veterans de Barça i Espanyol. Uns partits, per cert, que no tenien res d’amistosos.
En els últims anys Sant Pol s’ha convertit també en una referència del futbol formatiu de gran nivell amb l’organització del torneig juvenil The CUP
També, els bons jugadors juvenils d’aquells anys havien de marxar fora, principalment a Calella, davant la falta d’expectatives d’un club que passava per un moment difícil.
Davant d’aquest panorama, a finals dels 60, un grup de santpolencs es van conjurar per retornar el futbol de nivell per al poble. Van dissenyar una estratègia esportiva i de gestió. Van recuperar la majoria de jugadors que hi havia repartits per altres clubs i van aconseguir que la Federació els inscrigués en un grup de les comarques gironines de la segona regional. Jugar contra clubs de Girona, l’Empordà o la Garrotxa va ser aprofitat pel club per crear una font d’ingressos a partir de vendre excursions al poble del rival. Els aficionats pagaven per l’ entrada i un dinar o berenar. Diuen que hi havia diumenges que s’omplien dos autocars i que els ingressos que s’aconseguien servien per cobrir bona part del pressupost del club.
Esportivament les coses també giraven rodó. L’equip guanyava fent un molt bon futbol. Els resultats acompanyaven, el camp s’omplia i els jugadors xalaven com criatures amb sabates noves. D’aquell equip molts recorden una victòria èpica l’any 70 al camp del Girona per 1 a 2.
A més, tots eren de Sant Pol i això li valia al club un premi anual de 75.000 pessetes de la federació per ser el club amb més jugadors locals en la plantilla.
De fet, jugar amb el màxim de gent del poble, ha estat un dels principis que el club ha intentat mantenir, tot i que no sempre ha estat fàcil.
LA REMUNTADA
Aquella bona etapa esportiva es va acabar a mitjans dels 70. El Sant Pol va passar a grups del Maresme i del Barcelonès on els rivals no oferien els mateixos al·licients que els del grup de Girona i l’afició es va desanimar. La majoria de jugadors que havien fet gran el club van penjar les botes i l’equip va perdre la categoria.
En la dècada dels 80 el futbol base comença a donar fruits. L’any 84, l’equip aleví es va proclamar campió gràcies als gols d’un nen anomenat Lluís Carreras. El Calella el va fitxar però mesos més tard el Barça el portaria a la Masia on va començar la seva formació i una carrera professional de què tots els santpolencs se senten avui molt orgullosos.
PROJECTE FORMATIU i L’ASCENS
A finals dels vuitanta es crea l’estructura del futbol base del Sant Pol gràcies a la fusió amb el projecte formatiu de l’Hotel sorgit d’una brillant iniciativa d’uns quants santpolencs. Gràcies a això, els nens i nenes, que volien jugar a futbol amb bones condicions a Sant Pol ja no calia que s’anessin a Calella o a Mataró.
La temporada 93-94, coincidint amb la commemoració del 75é aniversari, el primer equip aconsegueix brillantment l’ascens a segona territorial sense perdre cap partit. Aquella temporada el Sant Pol és l’únic club de totes les lligues a Espanya que no va perdre cap partit. En aquells anys ja hi ha noies interessades a jugar i es crea un equip femení.
A principis del 2000, Sant Pol inaugura la gespa artificial, un requisit imprescindible per evitar la marxa de jugadors a altres clubs.
El 2014 s’escriu una de les pàgines esportives més recordades. En una inoblidable matinal, en l’últim sospir d’un partit, els santpolencs van marcar un gol històric davant del Pla d’en Boet de Mataró que els portaria a segona, categoria en que es mantenen des d’aleshores.
En els últims anys Sant Pol s’ha convertit també en una referència del futbol formatiu de gran nivell amb l’organització del torneig juvenil The Cup. El Sot de Bagueny acull des de fa quatre estius als millors clubs amb els seus futur cracs.
I així, pas a pas, caminant de la mà del poble i de la seva gent, el club ha completat un segle de vida al que hi ha arribat amb un estimable patrimoni d’una vintena d’equips i una massa social de més de 300 abonats. I també gràcies a un munt de jugadors, de Sant Pol i de fora, que ho han donat i que ho donen tot per defensar amb orgull una samarreta ja centenària.
I arribats fins aquí, i com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible.
