DESPRÉS DE 13 ANYS D’EXPERIÈNCIA EN LA MILLOR LLIGA DE FUTBOL SALA DEL MÓN, DÍDAC PLANA S’HA CONSOLIDAT COM A PORTER DEL FC BARCELONA I COM UN DELS MILLORS PORTERS DEL CAMPIONAT. PROVA D’AIXÒ ÉS LA SEVA DESIGNACIÓ COM A MVP DE LA FINAL DE LA CHAMPIONS FUTSAL LEAGUE. NO OBSTANT AIXÓ, ENS AMAGA MOLTES MÉS SORPRESES, COM LA SEVA RECENT PATERNITAT O EL SEU AMOR CONFÉS PER ARENYS. UN ESPORTISTA AMB EL CAP SERÈ I ELS PEUS A TERRA.
Parla’ns de la teva família.
Bé, som tres germans. Jo soc el gran, tinc una germana que és la mitjana i un germà petit.
Tota una vida a Arenys…
Sí, la meva mare és d’Arenys de Mar de tota la vida i el meu pare és d’Arbúcies. Sempre hem fet vida aquí, és on he anat a l’escola, on he fet amics, on tenim avis i tiets… De fet, segueixo vivint aquí tot i haver d’entrenar i jugar a Barcelona.
Com et vas iniciar en el futbol sala?
Vaig començar a jugar al col·legi, a l’Escola Joan Maragall. Devia tenir uns set anys i jugava amb els meus companys de classe. Al cap de dos anys, vaig anar a jugar al Canet, que tenia equips federats. Hi vaig estar allà fins als catorze, que va ser quan em va fitxar el Barça.
Sempre has estat porter?
Sí, em ve del meu pare. Ell havia estat porter de futbol sala en categories amateurs i, quan jo era petit, ell encara jugava. Jo el veia en els partits i els torneigs i volia ser com ell. Per això és que, quan vaig començar a jugar, ja tenia clar que volia jugar de porter.
Fins i tot m’entrenava i m’ajudava a millorar quan estava donant els meus primers passos a l’equip de l’escola.
“Veia jugar el meu pare en els partits i
els torneigs i volia ser com ell. Per això soc porter”
Durant molt de temps vas combinar la porteria i els llibres…
Sí, vaig començar a ser professional amb divuit anys acabats de fer, i fins llavors vaig compaginar els estudis amb el futbol sala. Vaig estudiar ESO, batxillerat i vaig fer la selectivitat. Vaig començar la carrera d’Empresarials, però em va arribar l’oportunitat de debutar a Primera Divisió amb el Guadalajara i, per tema d’horaris i de logística, la vaig deixar. Tinc en ment reprendre-la de cara a l’any que ve.
Tot i ser del planter blaugrana, vas debutar amb el Barça als vint-i-vuit anys. On vas jugar prèviament?
Com comentava abans, vaig debutar amb el Guadalajara i hi vaig estar dues temporades, en qualitat de cedit. Després vaig anar a diversos equips, però sempre cedit, el Barça mai em va traspassar. A continuació del Guadalajara vaig jugar tres temporades al Saragossa, tres més al Marfil Santa Coloma i dues més al Jaén Paraíso Interior. En total, deu temporades.
Com valores aquestes cessions? Creus que estaves preparat per jugar al Barça abans?
En alguns moments durant aquest període sí que vaig pensar que estava preparat, però quan he arribat al Barça i he vist l’exigència i el nivell que s’espera de mi i de la resta de jugadors, me n’adono que he arribat en el moment idoni. Un porter necessita experiència i minuts i és el que he trobat en aquests deu anys. Aquesta dècada d’experiències fora del Barça m’han fet el porter i la persona que soc avui dia i val a dir que m’emporto moltíssims amics per tot Espanya.
Ha estat difícil allunyar-te de la teva família durant tants anys?
Potser ells ho van passar una mica pitjor que jo, sobretot els meus pares i els meus germans.
“Soc una persona molt familiar. M’agrada estar
a casa amb el meu fill o jugar a pàdel o al tennis amb els amics”
Què et va donar força per continuar endavant?
Al cap i a la fi jo estava complint un somni, estava fent el que jo estimava i lluitant pels meus objectius. Considero que he adquirit bastanta maduresa per poder suportar-ho a nivell mental i anímic, en especial els primers anys, on encara era molt jove. També em va costar allunyar-me de la meva parella, dels meus amics… En definitiva va ser complicat, però és el peatge que havia de pagar si volia arribar on soc ara.
I què t’emportes dels vestidors pels quals has passat?
Vaig tenir la sort de trobar-me amb vestidors molt sans, molt units i amb bastanta gent jove. De fet, moltes vegades compartia pis amb altres membres de l’equip, habitualment els més joves, i això em va ajudar molt. Em vaig sentir molt recolzat.
Com et definiries com a porter?
Crec que sóc molt versàtil i m’adapto amb facilitat a les diferents situacions del joc. Diria que paro bé, sé jugar amb els peus, surto bé a les cobertures, tinc prou precisió per donar assistències amb la mà…
No destaco de manera especial en cap aspecte en concret, però puc fer una mica de tot.
Finalment arriba el tren del Barça. Tres temporades, molts i molts títols… però cap com la Champions, oi?
Sí, és potser el títol més important que he guanyat. És extremadament difícil guanyar-la i per mi ha sigut un somni complert. També tinc un record molt especial del primer títol que vaig guanyar: la Copa d’Espanya amb el Jaén, l’any 2018. Vam jugar al WiZink Center a Madrid i vam batre el rècord d’espectadors en un partit de clubs de futbol sala.
Vas ser designat MVP de la final de Champions. Com vas viure aquest moment?
Curiosament, no ho vaig saber fins passats bastants dies de la final. Com que no van donar trofeu, els meus companys d’equip em cridaven «MVP!» al vestuari, però jo pensava que era simplement per felicitar-me perquè havia fet un bon partit, no pas perquè me l’haguessin donat de manera oficial.
“Guanyar la Champions League és extremadament difícil i per mi ha
estat un somni fet realitat. Ha valgut la pena tant sacrifici”
Aquesta temporada, però, no ha començat com us agradaria. Què esteu fent per intentar revertir-la?
Francament ha sigut un inici de temporada molt dolent, de fet és el pitjor de la història del Barça. Ara mateix estem encadenant bons resultats i esperem que aquesta bona dinàmica es mantingui. Si fem les coses bé, en unes quantes jornades podrem tornar a ser on ens correspon: lluitant per la Lliga.
Parlem de l’aspecte econòmic del futbol sala. Teniu la capacitat de viure només del que guanyeu al llarg de la vostra carrera?
En la grandíssima majoria dels casos, no, tot i que sempre hi ha excepcions. De mitjana, els sous de la LNFS no són massa més alts que els d’un ofici comú. Sí que és cert que el Barça és el millor club del món i es recolza sobre una estructura molt potent. És una mica com una bombolla. A més, l’exigència per guanyar títols és màxima any rere any. Tot això repercuteix sobre els salaris de la nostra plantilla, que són dels més alts de la lliga. Tot i així, no son sous que permetin viure exclusivament del que guanyem al llarg de la nostra carrera, com passa amb molts esportistes.
I a nivell de pressupost?
El Barça té un pressupost d’uns 7 milions d’euros. Hi ha equips modestos de la lliga que potser no arriben als 500.000 euros. Parlem d’una diferència molt gran.
Qui és el teu referent?
En tinc molts. El Paco Sedano, porter mític del Barça, o també el Luis Amado, que per mi és el millor porter de la història del futbol sala i que és el jugador amb més títols, de llarg, tant a nivell internacional com de clubs.
Algú fora del futbol sala?
Em fixo molt en Rafa Nadal, pels valors que transmet i per la seva manera de jugar. També admiro Samuel Eto’o, qui per mi era el caràcter en persona. I bé, Leo Messi, que és un déu.
Quin camí vols seguir després de retirar-te?
És quelcom que encara no he meditat gairo. Sempre vaig pensant que queda molt lluny però realment tinc trenta anys i no queda tant. (Riu)
La sort és poder dir ‘prou’ quan tu vulguis…
Efectivament, i ho sé de primera mà. El meu germà petit ha penjat les botes recentment, amb vint i quatre anys, per culpa d’una lesió. Sé la dificultat anímica que això comporta i per tant espero que les lesions em respectin i poder-ho deixar quan les circumstàncies siguin les idònies.
Voldries seguir lligat a l’esport?
Sí, i si pot ser al futbol sala molt millor. I, si no es dona el cas, de ben segur trobaré o construiré algun projecte il·lusionant.
Per exemple, la teva paternitat recent.
Sí! Tinc un fill d’un any que es diu Leo. Tinc la sort de poder passar molt de temps amb ell i a cada minut aprenc coses noves.
“Aquella persona que vol triomfar en l’esport
ha d’estar disposada a fer grans sacrificis per assolir l’èxit”
Quin consell donaries als joves que volen ser professionals del futbol sala?
Sempre dic que el més important és estudiar i formar-se. S’ha de tenir clar que és molt difícil ser professional de l’esport, sigui quin sigui. Per tant, mai està de més encarrilar la vida professional i laboral.
Després, si es tenen qualitats i ganes, el consell que m’agrada donar a nivell esportiu és que es persegueixin els objectius i que aquella persona que vol triomfar ha d’estar disposada a fer grans sacrificis per assolir l’èxit.
Què fas en el teu temps de lleure?
Soc una persona molt familiar. M’agrada estar tranquil a casa, quedar amb els amics, jugo bastant a pàdel… També m’agrada molt el tennis, hi jugava de petit i és l’esport que més m’agrada per veure’l. I, evidentment, el meu fill és l’afició més gran que tinc.
Per acabar, tornem al principi. Què t’evoca Arenys?
A mi, Arenys em té enamorat. Tinc molt clar des de fa temps que la meva vida la vull viure aquí. M’agrada molt fer vida de poble, passejar, anar a la platja… Soc un privilegiat per viure en aquest poble.