Carlos Martínez va començar a ‘caminar’ futbolísticament al Juventus de Mataró i després al mateix Mataró, des d’on va emigrar al FC Barcelona per tornar al Premià de Mar, amb el qual va pujar a Divisió d’Honor Juvenil. Una longeva trajectòria d’èxit que ara l’ha portat a l’Andorra de Gerard Piqué a la divisió de plata del futbol espanyol.
Vas arribar a Segona Divisió amb 35 anys. Mai no és tard…
No! Vaig tenir diverses oportunitats d’anar a Segona A, tant quan estava a Segona B, com quan estava a l’Olot o al Vila-real B, però sempre he estat home de club, d’acabar el que començo… si m’hi trobo a gust. Esperaves arribar a Segona, en aquest cas amb l’Andorra? A aquestes alçades de la meva carrera, ja no,aquesta és la veritat, però quan em va trucar l’Andorra estant a l’Hèrcules, no m’ho vaig pensar dues vegades, perquè si no agafava aquest tren, el perdia per sempre.
Content?
Molt, perquè estic jugant molt, he marcat gols, com el hat trick que li vaig fer a la Ponferradina… Sarabia és molt bon entrenador, gaudeixo entrenant a les seves ordres. El vestidor està molt unit, es juga molt bé al futbol… i en l’aspecte personal, la meva dona i els meus fills estan encantats de viure a Andorra. Millor, impossible.
“Haver arribat a Segona Divisió és un premi a tota la meva carrera”
Quina etapa de la teva carrera va marcar un abans i un després?
Sens dubte els anys que vaig jugar a l’Olot. Vaig arribar a Tercera Divisió, vaig ser el màxim golejador de la categoria, vam pujar a Segona B i vaig començar a adonar-me que el futbol seria la meva vida. També vaig gaudir molt al Vila-real B, perquè aquest club és fantàstic. Allà vaig jugar amb Rodri, l’internacional espanyol del Manchester City.
Al Japó no vas gaudir tant?
Quan va sorgir l’oportunitat d’anar al Japó tampoc m’ho vaig pensar dues vegades, malgrat que el meu fill petit acabava de néixer. Viure aquella cultura ens venia molt de gust a la meva dona i a mi. Al Tòquio Verdy em van tractar de meravella i l’experiència vital japonesa sempre la portaré dins. Una altra cosa va ser futbolísticament. Diguem que la idea de futbol que tenia Miguel Angel Lotina no encaixava molt bé amb les meves característiques. Al Japó el futbol és molt físic, directe, no es té tant la pilota als peus ni s’elabora la jugada, això a mi em penalitza. I te’n vas a l’Hèrcules, a Segona B… Vaig tornar a casa i a un projecte molt bonic que no es va fer realitat per molt poc, perquè vam estar a les portes d’ascendir a Segona A. Ens va tancar el pas la Ponferradina, on ens va destrossar Isi, aquest gran jugador ara al Rayo Vallecano.
“El gran salt a la meva carrera el vaig fer a l’Olot i al Vila-real vaig ser molt feliç. Em van marcar molt”
Com va sorgir l’oferta de l’Andorra?
Em va trucar el seu director esportiu, Jaume Nogué, i em va dir que estaven buscant un davanter amb el meu perfil. Em van explicar el projecte i vaig decidir fitxar per l’Andorra a mitjan temporada. Van pujar a Segona A i aquí continuem, consolidats a la categoria.
Somies a arribar a Primera Divisió?
Aquest juny compliré 37 anys. No sé què m’oferirà el futur. Acabo contracte amb l’Andorra i encara no n’hem parlat. El que sí que tinc molt clar és que l’Andorra acabarà jugant a Primera Divisió, perquè aquest és l’objectiu de Piqué i tot el seu equip. El que sí que puc dir-te és que arribar a Segona Divisió ha estat un premi a tota la meva trajectòria futbolística.
Vols continuar…
Mai he tingut lesions greus, sempre m’he cuidat molt, tant el físic com la nutrició i em sento amb ganes i forces per continuar. Imagino que continuaràs unit al Maresme i al teu Mataró natal… Per descomptat! Mataró està a dues hores i mitja amb cotxe d’Andorra i hi baixem sempre que podem. A Mataró hi viuen els meus pares, el meu germà, els meus amics, com Ramon Montilla o Javi Bustos, que acaba de penjar les botes a Los Molinos. Estic molt unit a Mataró i sempre ho estaré perquè és la meva casa.
Claríssim…
Entrevista de Toni Frieros.
Fotos de Pep Morata.
