Parlar del CN Mataró és que et vingui directament al cap la imatge de Clara Cambray. Capitana i un dels emblemes de la ciutat, ha viscut la gran evolució que ha experimentat l’equip absolut femení durant l’última dècada. Ha guanyat títols, acaba d’arribar a una final de Champions i té molt clar que en vol jugar una altra abans de retirar-se. És enginyera, però encara li queda molta corda com a waterpolista.
Quan vas començar a jugar a waterpolo, t’imaginaves jugar una final de Champions?
La veritat és que no. L’any passat, a l’inici d’aquesta temporada, potser sí perquè veia que havíem fet un equipàs. Fa uns anys no, impossible. Fins i tot quan vam guanyar la Copa LEN, creia que no hi havia res per sobre d’allò.
Com va començar el teu idil·li amb aquest esport?
Crec que amb tres anys. Jo feia natació perquè les noies no podíem jugar a waterpolo. El meu germà bessó sí que podia perquè era noi. Jo sempre portava la bossa per si els hi faltava algú. Després aquests van ser els nens amb els quals vaig jugar fins a edat infantil. A partir de llavors ja hi havia noies que jugaven, una barreja heterogènia de jugadores de diferents edats.
“No m’hagués imaginat mai que jugaria una final de la Copa d’Europa”
Si no m’equivoco, portes als gens el Mataró i l’aigua.
De fet, els meus pares es van conèixer al Centre. La meva mare era nedadora i el meu pare va jugar a waterpolo fins a una edat bastant avançada. Va pujar a Divisió d’Honor amb el CN Mataró i es va retirar quan jo tenia tres o quatre anys.
Et va costar decidir-te?
Compaginava el futbol sala amb el waterpolo. Fins als 12 anys més o menys no vaig haver de triar. Però què passa? Que al futbol sala no calia que entrenés per jugar. En canvi, al waterpolo, si no entrenes no rendeixes. Al futbol sala rendia igualment. No em van coaccionar des de casa. No me’n penedeixo, però trobo a faltar el futbol.
El waterpolo és un esport molt físic. La teva fisonomia t’ha tancat moltes portes? Com t’hi has enfrontat?
Et diria que és un problema, però no ho ha sigut mai realment. Mai m’he sentit inferior. Sé que físicament soc més petita que la majoria. És cert que el waterpolo és un esport molt físic, però de més petita es notava menys. Les de l’equip sempre em diuen que soc molt baixeta, però jo em comparo amb les meves amigues i estic en l’estatura mitjana. Em conec molt bé a mi mateixa, sé les meves debilitats físiques, però també soc molt conscient de què puc explotar que no sigui el físic. Sí que he hagut de sentir comentaris com “és massa petita, no arribarà”, però mai no m’ha afectat. Tots els meus entrenadors, menys Dani Ballart, han intentat engreixar-me, fer-me guanyar volum, però no hi ha hagut manera. Crec que no puc guanyar gaire més del que tinc ara. Em miro i estic molt bé. Tinc el físic explotat al màxim que puc. També perdria agilitat si guanyés pes.
Quines virtuts creus que tens a la piscina?
Amb els anys he agafat molta responsabilitat tàctica. Sé llegir bé el ritme de joc, sé quan accelerar i quan no. Crec que no em tremola el braç en els moments importants. No penso que tingui el millor xut, però de vegades és més important agafar la responsabilitat quan toca. M’agrada molt més assistir que marcar. També, el fet de ser petita crec que em fa ser àgil en moments que ningú s’ho espera. Intento avançar-me als esdeveniments.
Com has viscut l’evolució del club i l’aposta pel femení?
La meva vida esportiva ha anat molt lligada a l’aposta i creixement del club. Quan vaig entrar al primer equip ja hi havia jugadores bones que feia temps que hi eren. Crec que és sobre el 2014 que el club fa el pas endavant i comencem a tenir un patrocinador. Més o menys és quan entro jo a primer equip. Creixo amb el club i vaig madurant en aquest context. Llavors era més fàcil entrar al primer equip, ara les nenes s’ho han de treballar molt perquè el nivell és altíssim.
“El meu pare i la meva mare es van conèixer al CN Mataró, així que porto el club a la sang”
L’actual nivell d’excel·lència et fa autoexigir-te cada any més?
Ja fa uns anys que penso que pot ser el meu últim any, però, és clar, arriben aquestes noies i et fan autoexigir-te molt més. La part bona és que són jugadores de molta qualitat, però molt properes. Pensen molt en l’equip. Volen que et sentis còmode, estan pendents de les joves… Per exemple, Rita Keszthelyi és molt bona tècnicament i poden aprendre molt d’ella.
Marta Bach et va deixar ‘sola’ a l’hora d’acollir les jugadores que venen de fora i ensenyar-los el que és ser mataronina…
No em puc comparar amb la Marta. Ella és l’emblema real de la ciutat de Mataró. Jo he agafat de rebot el seu càrrec. És molt amiga meva i podria haver continuat tants anys com hagués volgut. Era una jugadora molt propera amb tothom i posava les coses molt fàcils. Atreia jugadores, feia que volguessin venir a jugar aquí. Moltes nenes volen ser com la Marta, és un fet. Se la troba a faltar.
A la platja de Mataró, davant el seu club de tota la vida, on és tota una institució, ha agafat el rol que feia i tenia Marta Bach
Et toca a tu fer de cicerone…
Ho faig encantada, ja ho feia abans. Ara potser ho faig més sola perquè no hi ha la Marta. Transmetem l’estima que sentim per la ciutat, intentem fer que la gent vulgui estar més en aquest club, que entenguin que hi ha una ciutat darrere.
“Tinc clar que vull tornar a jugar una final de Champions amb aquest grup i per això vull seguir una temporada més”
Què ha significat l’arribada de Dani Ballart?
Amb ell el canvi de mentalitat ha estat brutal. En part, perquè ningú no s’ho esperava. Jo coneixia el Dani del món del waterpolo, però no sé ni si ens saludàvem. No tenia referències. Ell es va adaptar molt ràpid a nosaltres i nosaltres a ell. Ha estat capaç de portar-nos noves idees, que no és fàcil. Jo tenia 24 anys quan va arribar. No sabia si podia explotar-me més com a jugadora i el Dani va superar aquest sostre. El Dani va ser capaç de portar-nos al límit físicament. Aire fresc… I el resultat són totes les finals que hem jugat aquest any i que ja ni en recordo el nombre…
Devia costar després de perdre, però imagino que vau ser conscients que vau fer història arribant a una final de Champions, no?
Diumenge em trobava molta gent per Mataró i em felicitava. A mi em costava acceptar les felicitacions. Van ser dies molt durs, però quan una setmana més tard et continuen felicitant comences a valorar que ets subcampiona d’Europa. Aquesta derrota va fer que jo, que potser dubtava, tingui molt clar que vull continuar un any més. Vull tenir una altra opció de guanyar una Champions amb aquest equip.
Vols dir que veus a prop el teu adeu?
De moment, segur que continuo un any més. Un dia ho vaig dir, no crec que passi d’un parell d’anys més. Soc molt quadriculada, ja he acabat els estudis, tinc 26 anys i sé que el waterpolo no em donarà de menjar.
Com recordes aquella Copa LEN que vau guanyar el 2016?
Va ser una setmana màgica, amb la Marta ho hem comentat un munt de vegades. Vam estar vivint en una bombolla durant molt de temps. Mai haguéssim pensat tenir alguna opció de guanyar un títol europeu amb el Mataró. Ens va costar de pair.
“Físicament soc inferior a la majoria de jugadores, però intento explotar les meves virtuts”
El tema de no haver estat mai internacional ha estat una espina que has arrossegat?
Ho tinc assumit des de molt petita pel tema del físic. Llavors no ha estat una decepció rere decepció perquè des dels 16 anys ja sabia que no tindria ni una opció. Estic molt contenta a Mataró, que és on em coneixen i em valoren. A fora, que no em coneixen i no m’han donat l’oportunitat i per tant no he pogut demostrar si valc o no valc, m’és bastant igual, la veritat. Aquí han anat passant molts entrenadors i tots han anat confiant en mi i no per pena, sinó pel meu rendiment. També és veritat que he coincidit amb la millor generació de waterpolo del país, és clar. Ara Cris Noguè, per exemple.
En quines condicions viu una jugador de primer nivell a Espanya?
Crec que el problema a Espanya és que hi ha moltes diferències. Jo tinc la sort d’estar a un club on puc viure del waterpolo. Puc anar fent amb l’aposta del club, però això no passa a la majoria de clubs. Fins que no hi hagi un canvi real, només quatre o cinc equips poden tenir un equip competitiu i pagar les seves jugadores perquè s’hi puguin dedicar.
Per on passa el futur de l’equip femení de Mataró?
Estic segura que s’ha de mantenir l’exigència amb jugadores de la casa i estrangeres. Les jugadores de casa són primordials. A la meva època, sense una base estructurada, era més complicat treure waterpolistes bones i preparades. Però el Mataró va fer ràpid el canvi de xip i les nenes que pugen són nenes que han guanyat tots els campionats de Catalunya i d’Espanya per categories, amb molta projecció. Són nenes que són el futur de la selecció i sobretot de Mataró.
Ara potser no hi ha aquell risc que vingui un club millor i te les prengui, no?
És clar i després penses: on pots anar millor que al Mataró? Elles ho diuen, és un equip top a Europa, és difícil estar millor que aquí. S’han de cuidar aquestes nenes. Però per mi ara venir a jugar al Mataró és venir a jugar al millor equip d’Europa. Que Rita Keszthelyi o Anni Espar volguessin venir diu molt. Simone Van de Kraats està destinada a ser la millor jugadora del món i també va voler venir…
Seria viable compaginar una feina amb el dia a dia com a jugadora?
Seria impensable amb els horaris que tinc, hauria de tenir sort que algú involucrat al club em contractés i tenir horaris molt flexibles. Ara mateix prefereixo jugar al waterpolo, però sí que tinc ganes de provar-me al món laboral i trobar el que m’agrada, per descomptat. No tinc experiència, però no em preocupa gaire. És un peatge que estic disposada a pagar perquè jo he decidit jugar a waterpolo.
“No haver estat mai internacional no és una decepció, ho vaig assumir des dels 16 anys”
Dani Ballart: “La Clara és la més llesta de la classe”
Tinc molt clar que la Clara es la més llesta de la classe. Una jugadora molt conscient de les seves limitacions físiques en un esport de gegantes. El clàssic David contra Goliat. Per personalitat i coneixements, la Clara sempre suma, és una sort tenir-la a l’equip. Com a capitana, té un nou rol aquesta temporada. És una situació complicada la seva perquè ha de gestionar un equip de diferents edats i personalitats (algunes molt fortes per les seves experiències internacionals). Però ella sempre guanya, és descarada i llesta com poques, sempre troba el camí cap al gol o la bona gestió personal.
Palmarés Clara Cambray
CN MATARÓ
1 Copa LEN
1 Lliga
3 Supercopes d’Espanya
2 Copes de la Reina
1 Copa Catalana
1 Subcampionat d’Europa
Entrevista de Sergi Capdevila
Fotos de Pep Morata
