Aquest mite del waterpolo espanyol, campió olímpic i avesat comentarista de televisió, comença la seva tercera campanya en l’únic equip capaç de fer-li ombra al totpoderós CN Sabadell
A una entrevista explicaves que el teu objectiu era mirar a la cara al Sabadell. Dos anys després, iniciant la teva tercera temporada, objectiu complert?
Aquesta era la intenció, posar-te al mateix nivell que el Sabadell i mirar-les als ulls, a un equip que porta 15 anys regnant. En dues temporades podem estar ben contentes d’haver assolit 10 finals. La sensació és que parlar de finals de waterpolo és comptar amb el Mataró.
I el Sabadell no és precisament que hagi baixat pistonada aquests últims temps…
Al contrari. Diria que elles han fet dues passes endavant. Fixa’t el que han fitxat aquesta temporada. Crec que l’any passat li van veure les orelles al llop. Van fitxar la Maggie Steffens, les holandeses. I aquest any l’aposta és encara més forta. Sempre haurem d’estar-li agraïts perquè és el mirall que hem de tenir. Intentar assemblar-nos-hi. Però és evident que el temps passa i el Mataró té l’ambició d’assolir grans reptes.
“Parlar avui de finals de waterpolo és comptar amb el CN Mataró”
Entenc que no pots arribar i fer una revolució en aquest context. Com intentes llavors deixar la teva petjada des d’un primer moment?
La veritat és que si parles amb les jugadores totes et diuen “carai, Dani, des que has arribat ho has canviat tot”. On pots deixar la petjada és amb la metodologia d’entrenaments i amb els sistemes tàctics. Jo puc tenir les meves idees a nivell d’entrenament i tàctic, però el gran sacrifici el fan les jugadors. Accepten el waterpolo que jo porto dins. Són unes professionals increïbles.
La teva feina és que hi creguin cegament…
És el gran quid de la qüestió. Donar-lis arguments perquè hi confiïn. Això ja no és com a la meva època com a jugador. Avui en dia has de convèncer més els teus equips que obeir.
Et trobes un vestidor amb la Marta Bach, amb l’Anni Espar, l’Anna Gual, la Clara Cambray. Una bona base nacional a la que cal afegir peces. Per on comença la confecció d’una plantilla per a un entrenador amb els recursos del Mataró?
Quan jo aterro tenim una columna vertebral trencada. El Mataró havia signat la Maria Elena Sánchez a la porteria, però ens faltava una boia. La feina va ser poder trobar dues boies de garanties. En el nostre esport sense boies poca cosa tens a pelar. La contractació de la ‘Danny’ Jackovich i de la Vivian Sevenich va ser un encert. A dia d’avui la Vivian segueix amb nosaltres, compleix la tercera temporada i s’ha convertit en una de les boies més importants del món, sens dubte. La columna vertebral forta ha fet que aquest Mataró pugui plantar cara al Sabadell.
Qué significa el fet de ser una llegenda del waterpolo? El respecte de les jugadores és un pas que altres entrenadors s’han de treballar i tu no tant?
No. En el moment de l’aterratge, a l’inici, sempre dic que hi ha un termini. Les jugadores et donen un mes per veure qui ets. Però si després d’aquest mes tu no has donat arguments perquè el teu equip confiï en tu és igual que hagis estat jugador i que hagis guanyat el que hagis guanyat. El repte és que tens una pressió afegida pel que has estat i el que esperen de tu.
Com definiries la filosofia i la idiosincràsia del Mataró després d’aquests anys?
El que jo sabia és que era un club que apostava molt pel waterpolo. En el moment d’arribar em va sorprendre la tranquil·litat i la llibertat amb què es pot arribar a treballar aquí. Tots sabem la pressió que tenim, però alhora es treballa amb calma. No hi ha factors externs que t’afectin. Des de l’inici m’han deixat fer i treballar. També els dirigents van veure que jugàvem d’una manera que els convencia; no hi ha hagut cap tipus de queixa. Al revés, diria, tot ha estat suport. Sobretot als moments complicats.
En el teu primer any jugueu tres finals nacionals amb el Sabadell i les perdeu totes. Tenies clar que era la línia a seguir, que el moment arribaria aviat?
Perdre finals no és un fracàs. Hi ha moltes maneres de perdre i d’arribar. Com vam competir a la final de l’Eurocup contra el Kirishi rus, que venia de ser campió d’Europa. Vam tenir opcions fins el final. Hi havies grans diferències entre equips. Però anàvem en una línia clara de creixement. Segurament el peatge era perdre aquelles finals. Però era important que la gent conegués el nom del Mataró. És una qüestió de temps. El respecte dels rivals a l’equip per tot el que està fent.
“Del CN Mataró em va sorprendre molt la calma i la llibertat amb què es treballa”
Ets un tècnic a qui li agrada molt parlar amb la jugadora, saber com està, com se sent. Com d’important és en la teva gestió l’apartat mental?
Per mi és el percentatge més alt. Per molt que tinguis la teva metodologia o idea, si elles no estan bé psicològicament i no hi confien, no hi ha res a fer. La part de gestió emocional que ha de fer un entrenador és vital. Pots ser un ‘ogro’ i tenir bones idees, però és difícil arribar. Avui en dia has de convèncer.
Hi ha alguns hàbits o activitats que t’agradi fer?
En l’àmbit físic fem un entrenament molt dur els dilluns que és el ‘paleo’, que vaig començar a fer molts anys enrere. Va ser com una bogeria. Però alhora s’ha anat assentant com un mètode que ajuda molt a les noies a créixer en resistència i força. Elles estan en aquella dicotomia d’odiar-ho i estimar-ho a la vegada. No hi ha un altre camí. Si volem triomfar, arribar a finals, evidentment no hi arribaràs sense un patiment previ.
De quin entrenador diries que has absorbit més coses?
Sincerament, no he agafat la idea de cap entrenador. Sí he intentat fixar-me en les coses que creia que no eren adients. Em deia que si algun dia acabés fent d’entrenador no m’agradaria que m’ho fessin. Això és el que he intentat canviar. Després la sort que vaig tenir és en el seu dia fer un curs d’entrenador de paleo…
Et pregunten molt les jugadores per aquella època? Per aquell equip de llegenda que vau formar, per l’or olímpic? Moltes ni havien nascut…
No m’hi trobo mai, la veritat. No sé si tenen molta informació, però no toquen gens aquest tema. La veritat que tampoc m’agrada. A vegades trobo gent que no para d’explicar aventures i depèn quin context és una mica feixuc. Intento no avorrir les jugadores.
Millor manera impossible de començar la temporada: Supercopa d’Espanya al sarró. Una bona dosi de moral, no?
Sens dubte. El Sabadell s’ha reforçat d’una manera brutal. Té la majoria de jugadores de la selecció campiona d’Europa. Han fet un esforç enorme per intentar guanyar-ho tot a nivell nacional i sobretot deixar enrere el Mataró. Era un partit important perquè amb totes aquestes contractacions del Sabadell, l’arribada de la Rita Keszthelyi i la Silvia Avegno per part nostra, tots els ulls del waterpolo femení a Europa estaven posats en aquest partit. I clar, guanyar és una molt bona presentació de cara al que pot arribar a venir…
La planificació de cara a la temporada ha estat marcada per aquest adéu de la Marta Bach…
No m’imaginava que la Marta es retirés, la veritat. La trobo molt a faltar. Per la seva experiència, perquè era com un braç articulat meu. La trucava a les 11 de la nit a vegades en moments complicats, em feia de sac de sorra, em tranquil·litzava. M’ha fet de coixí moltes vegades. Per això és una gran capitana.. Per sort seguirà vinculada a nosaltres, com a delegada en certs partits.
Entenc que et va agafar totalment desprevingut el seu adéu…
Sí. No m’ho esperava pas. La Marta és molt clara. Et mira els ulls i el que diu va a missa. Em va dir: “Em retiro”. No hi havia volta de fulla. El que vaig intentar és convèncer-la perquè seguís lligada a l’equip d’alguna manera. Li he anat darrere dos mesos. I després de les vacances per sort va reflexionar i voler estar amb les seves amigues.
“Ha estat un cop dur la retirada de la Marta Bach, no m’ho esperava gens; era com un braç articulat meu”
De les noves incorporacions sobresurt segurament la Rita Keszthelyi. Una referència a nivell internacional. Va costar que vingués?
No. Aquesta és l’altra història que parla bé del Centre. Avui en dia parlar amb una jugadora d’alt nivell europeu és relativament senzill. Quan senten el nom del Mataró se’ls obren els ulls. No és tant difícil convèncer-les. Saben que estem jugant totes les finals, saben el que es poden trobar.
Com intentes estar connectat amb les categories, amb la base?
La meva segona és l’Elena Padilla, que és la primera entrenadora del juvenil i del cadet. Intento anar sempre als partits tant del juvenil com del cadet. De fet, li faig de segon al juvenil. Intento ser-hi, viatjar amb elles. Les conec perfectament i em coneixen a mi. És el valor a l’hora de poder decidir quina jugadora pot donar el salt. Aquesta temporada hem pujat al primer equip la Martina Claveria i la Rita Gurri, que van quedar campiones d’Espanya cadet, per exemple.
Parlem d’objectius. Amb què et sentiries realitzat aquest any?
Amb tenir la sensació que l’equip rutlla al seu màxim. És l’únic que com a entrenador intento proposar-me. Algun dia jugarem finals, altres no, un dia les guanyarem. Però si som capaces d’arribar a aquesta línia de màxims tindrem una gran part de la feina feta.
T’hi veus molts anys a Mataró?
La veritat és que estic molt a gust. Però alhora sóc professional del meu ofici. És evident que tots tenim els nostres somnis, jo els tinc per complir. Però et puc dir que aquí estic encantat. El club fa un gran esforç. Un grup extraordinari, una base extraordinària. És un luxe. Però la vida dirà i és cert que acabo contracte a final de temporada.
Entrevista de Sergi Capdevila.
