La gimnasta olímpica de Malgrat de Mar, becada als EUA (va formar part de l’equip olímpic espanyol en els JJOO de Tòquio 2020), ha fet un salt qualitatiu extraordinari en la seva carrera esportiva
Després dels Jocs va signar un compromís per quatre anys amb l’Iowa State University dels Estats Units per formar part del seu prestigiós equip de gimnàstica, conegut com les ‘Cyclones’. Des de la ciutat d’Ames, on se situa el campus de la universitat, Marina González comparteix la seva nova vida amb Esportiu Maresme.
Com va sorgir aquesta oportunitat d’estudiar i competir als Estats Units?
Quan es va posar en contacte amb nosaltres Nelson Medeiros, l’Assistent Head Coach de l’equip de gimnàstica de la Universitat d’Iowa, no m’ho vaig pensar dues vegades. No passa cada dia que truca a la teva porta un dels millors entrenadors del món per donar-te una oportunitat com aquesta. És com estar vivint un conte de fades.
En què consisteix?
Estic becada per fer tota la carrera de Business and Management, de la qual he començat el primer curs, i formo part de l’equip de gimnàstica femenina de la Universitat, formada per unes trenta gimnastes. Les de primer any, unes set, som l’equip ‘Freshman’. Des de gener fins a abril es disputa la lliga universitària, una competició on participen les millors gimnastes del país. La meva universitat és considerada una de les quatre millors dels Estats Units en gimnàstica.
Una nova vida…
Totalment, un canvi radical. No té res a veure amb Espanya. Tota l’activitat transcorre al campus universitari, amb 30.000 estudiants fent-hi vida. Jo visc a l’edifici destinat exclusivament als atletes. Aquí tenim les millors instal·lacions que he vist mai. És un altre món! Diuen que la Universitat d’Iowa té les millors facilitats de tots els Estats Units: el gimnàs, la sala d’entrenament, els aparells, l’atenció dels fisioterapeutes, mèdics… el millor del millor. Això sí, t’exigeixen bons resultats acadèmics. Per a la universitat és una qüestió de prestigi: vol que els seus atletes tinguin les millors notes possibles. Iowa està classificada com la tercera millor universitat americana quant a la qualificació acadèmica dels seus esportistes.
“La cultura de la gimnàstica està molt arrelada als Estats Units, principalment a les universitats. És gairebé com una religió. Hi ha una enorme competència i un concepte d’equip molt accentuat”
Del sol de Malgrat de Mar a viure sota zero…
Sí! Aquí a Ames estem aquest hivern a menys quinze sota zero. Fa moltíssim fred, hi ha neu, però m’hi he adaptat molt ràpidament, no en queda una altra. El que més em costa és l’horari dels àpats. A les cinc de la tarda tothom ja ha sopat. Entreno cada dia menys el dissabte. M’aixeco a les 6.50 hores i a les 7.30 ja estic entrenant. De les 11,00 fins a les 14.30 és el segon torn i faig classe a les tardes, fins a les vuit. La veritat és que menjo quan puc, perquè no tinc gairebé temps, però això sí, a les deu de la nit ja soc al llit. Caic esgotada. Ah, se m’oblidava! Els dimarts m’aixeco a les 5.30 del matí perquè fins a la 7.30 tenim gimnàs, pesos, etc.
Nou entrenador, nous mètodes…
Aquí estic aprenent moltíssim amb Nilson Medeiros. Cal pensar que la cultura de la gimnàstica està molt arrelada als Estats Units, principalment a les universitats. És gairebé com una religió. Hi ha una enorme competència i un concepte d’equip molt arrelat. No hi ha res més important que l’equip, encara que després també es participa per guanyar títols individuals. En aquests mesos he après noves tècniques, altres elements i la veritat és que tot està sent meravellós. A l’equip hi ha noies de moltes nacionalitats, d’Itàlia, Colòmbia, Cuba, Puerto Rico, Austràlia, la Xina… Això fa que hi hagi molta unió entre totes, perquè totes estem molt lluny dels nostres països.
“Quan em van dir que anava als Jocs Olímpics de Tòquio vaig plorar d’alegria perquè havia patit molt per arribar-hi. Un mes abans em vaig lesionar un dit de la mà. Hauria estat un pal perdre-me’l”
La prova de terra continua sent el teu millor aparell?
Sí, és el que millor se’m dona. Ara estic treballant en una doble pirueta. Vaig introduint nous elements en tots els aparells, que aquí als Estats Units tenen diferents mesures.
Quan tornes?
Al maig he de tornar al CAR de Madrid perquè continuo formant part de l’equip espanyol de gimnàstica artística i hem de preparar-nos per a l’Europeu de Liverpool del pròxim mes d’agost. No em desvinculo, al contrari, segueixo sota la disciplina de la Federació Espanyola. Com a selecció tenim molts reptes al davant i el més important serà tornar a classificar-nos per als Jocs Olímpics, aquesta vegada a París 2024.
“Estudiar, entrenar i competir a la universitat d’Iowa amb un dels millors entrenadors del món és com estar vivint un conte de fades”
Vas estar als Jocs de Tòquio. Un somni fet realitat…
Va ser molt emotiu, perquè vaig patir moltíssim per poder arribar a Tòquio. Vaig passar per moments molt durs. Només em van confirmar que estava dins de l’equip olímpic per a anar a Tòquio quan faltaven cinc dies per pujar a l’avió. Vaig trucar a casa sense poder contenir l’emoció, plorant, i li vaig dir als meus pares: “Ho he aconseguit, ho hem aconseguit, perquè vosaltres també heu format part d’aquest viatge”.
“A Tòquio em va anar bé en terra i vaig tenir un ensurt en paral·leles. Per a mi el premi, el realment important, era haver fet realitat el somni de la meva vida: participar en uns Jocs Olímpics”
Parles de sofriment, de moments durs…
Portava tota la vida treballant perquè arribés aquest moment. En plena preparació per anar als Jocs vaig tenir una fractura d’estrès en un dit del peu; gairebé no podia ni caminar. A més, vaig estar confinada per COVID i quan ja estava recuperada, un mes abans d’anar a Tòquio, em vaig lesionar el dit índex de la mà dreta. Me’l vaig embenar, em vaig mentalitzar que no em feia mal i vaig sortir a competir. Van ser setmanes d’angoixa, fins i tot de por, perquè pensava que seria un pal molt gran no poder anar al Japó per culpa d’una lesió.
Et vas guanyar la plaça definitiva a Bèlgica…
Abans de viatjar al Japó vam anar a competir a Flandes cinc de les nou components de l’equip espanyol. D’aquestes cinc, una es quedava fora, perquè només quatre gimnastes podien participar a Tòquio. Ja pots imaginar-te la pressió que això suposa per a cadascuna de les gimnastes. Em vaig classificar en la final de barra i de les cinc espanyoles vaig quedar com a segona millor classificada en la general.
“Al maig torno a Espanya per entrenar al CAR de Madrid amb la selecció espanyola i preparar l’Europeu de Liverpool. El nostre somni és repetir classificació olímpica a París 2024”
I l’experiència en els JJOO de Tòquio?
Tenim l’espina clavada d’haver quedat les últimes com a equip, així que el repte ha de ser classificar-nos i millorar aquesta posició a París 2024. Individualment, a Tòquio em va anar bé a terra i vaig tenir un ensurt en paral·leles, on vaig estar a punt de caure, però per a mi el premi, el realment important, era haver fet realitat el somni de la meva vida: participar en uns Jocs Olímpics.
A París 2024, si us classifiqueu com a equip, tindràs 21 anys…
Espero arribar més madura i millor preparada. Estic segura que la suma de formar part de l’equip de gimnàstica de l’Iowa University i de l’equip espanyol m’ajudaran a aconseguir tots aquests nous reptes.
Sens dubte.
Una entrevista de Toni Frieros.
