Parlar de Silvia Domínguez és fer-ho d’una llegenda viva del bàsquet femení espanyol. Tricampiona d’Europa el 2013, 2017 i 2019, subcampiona del món el 2014 i subcampiona olímpica el 2016 a nivell de selecció, la base de Montgat és l’única jugadora que ha guanyat tres Copes d’Europa consecutives amb tres equips diferents.
Porta tretze anys jugant a Salamanca, en dos períodes diferents, i aquest estiu ha aconseguit una altra fita: superar la barrera dels 200 partits internacionals amb la selecció espanyola
Aquest estiu de 2022 ha estat atípic per a ella, ja que per primera vegada en molts anys ha pogut estar gairebé dos mesos a Montgat, gaudint de la seva família, el seu pare Joaquim i la seva mare Encarna. També del seu germà Jordi, periodista esportiu de la cadena GOL TV i ‘culpable’ que ella es dediqués al bàsquet. Silvia i Montgat estan units per l’eternitat. El pavelló d’esports del municipi porta el seu nom des que va guanyar la medalla de plata en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016.
Què sents cada vegada que passes per davant del pavelló?
Orgull i agraïment. I més que per mi, pels meus pares. El meu pare, que surt a caminar cada dia, sempre passa per davant del pavelló per comprovar que no li hagi caigut cap lletra al rètol. Saber que seràs aquí per sempre fa que se’m posi la pell de gallina. Sent una nena sempre que podia anava a veure jugar el meu germà a la UE Montgat, a l’antic pavelló del poble. També l’acompanyava a algun entrenament i de tant en tant agafava la pilota i em posava a jugar pel meu compte.
Montgat és el meu paradís i refugi, on sempre vull tornar, on tinc les meves arrels i els éssers més estimats. Em sento molt montgatina i presumeixo de ser-ho allà on vaig
No vas començar a jugar a bàsquet…
No. Primer vaig fer gimnàstica artística perquè una professora de l’Escola Mireia ho va recomanar als meus pares. Anava al Centre d’Alt Rendiment de la Foixarda a Montjuïc, però logísticament era molt complicat per mi i per la família, tampoc m’entusiasmava gaire i vaig decidir dedicar-me al bàsquet. M’agradava molt més. A casa teníem una cistella al soterrani i em passava hores llançant a cistella.
Ser mare m’ha canviat la vida. Ara les meves prioritats són unes altres i ho relativitzo tot. Ja no m’ofusco amb les derrotes
Has parlat de l’Escola Mireia de Montgat. La teva altra casa…
És clar! Hi vaig estudiar des dels tres anys fins als disset, així que forma part de la meva vida. Tinc uns records molt entranyables d’aquesta època de la meva vida. Encara conservo molt amics de l’escola, cosa que em sembla molt bonic.
Curiosament, mai no has jugat a bàsquet a Montgat…
Només en l’equip de l’Escola Mireia. Abans de fitxar per l’Universitari de Barcelona-FC Barcelona em vaig formar a Badalona. Primer en el CB Sant Josep, després a l’Escola Gitanjali i finalment al Badalona Bàsquet Club.
Per cert, sempre has jugat amb el número 6…
Sí, com a homenatge al meu germà. Ell sempre jugava amb aquest número i és el que m’ha acompanyat durant tota la meva trajectòria esportiva.
Com esportista res es pot comparar a participar en uns Jocs Olímpics i si a més guanyes una medalla de plata ja és el súmmum
La teva vida canvia el 2004, amb 17 anys…
Sí, sense saber-ho llavors, és on va començar el que ha estat un llarg periple esportiu que m’ha portat on soc ara. Vaig fitxar per l’Estudiantes i d’aquí al Halcón Avenida de Salamanca, que després seria Perfumerías. Anar-me’n a viure sola a Madrid sent tan jove va fer que madurés molt més ràpid.
Ets l’única jugadora de la història que ha guanyat tres Copes d’Europa consecutives…
Amb tres equips diferents! Sí! A la temporada 2010-11 vam fer una temporada de somni amb el Halcón Avenida, Lliga i Eurolliga. A l’any següent vaig fitxar pel Ros Casares de València i vam tornar a guanyar l’Eurolliga. La pena és que per falta de recursos econòmics el projecte no va poder continuar, així que vaig acceptar l’oferta que em va fer l’UM- MC Ekaterinburg rus, un gran club també, molt professionalitzat, on vaig guanyar la tercera Copa d’Europa.
Portes al Perfumerías Avenida de Salamanca des de 2015…
Així és, aquesta serà la meva vuitena temporada consecutiva en aquesta meravellosa ciutat que recomano a tothom. En total, sumant les dues etapes, tretze anys. Només tinc paraules d’agraïment per com em cuiden, un afecte que és recíproc. Salamanca és molt tranquil·la, molt familiar, tot ho tens a mà i patrimonialment és un encant.
Només tinc una espina clavada: no haver viscut l’experiència de jugar a l’NBA femenina. Vaig estar a punt d’anar al Seattle Storm
Quan acabes contracte?
Aquesta temporada. A veure què ens ofereix el futur. La veritat és que si un dia haig de retirar-me m’agradaria que fos aquí, a Salamanca, però el món de l’esport fa moltes voltes. Tenim un equip molt consolidat, hem guanyat cinc de les últimes set lligues i a Europa hem quedat terceres en l’última Eurolliga.
Has pensat en la retirada?
No. Tinc 35 anys i no ho he pensat encara. Em sento molt a gust, molt bé físicament, fent un bon bàsquet i puc dir amb orgull que he gaudit moltíssim d’aquest camí. Quan? No sé, no m’agradaria penjar les botes sense intentar disputar els meus tercers jocs olímpics. Seria a París 2024.
Has pensat què t’agradaria fer?
Assistiré al curs d’entrenadora i faré un Màster de gestió esportiva. És clar que m’agradaria continuar vinculada a l’esport.
Ara vius del bàsquet. Podràs fer-ho quan ho deixis?
Ja veurem. He tingut una llarga carrera professional, em va anar molt bé econòmicament els tres anys que vaig estar a Rússia, però hauré de continuar fent coses, això és evident.
Ja tinc 35 anys, però encara no penso en penjar les botes. És més, m’encantaria disputar a París 2024 els meus tercers Jocs Olímpics
Tirant la vista enrere, quin ha estat el teu millor record?
N’he tingut molts i meravellosos, que he gaudit al màxim, però crec que com esportista res no es pot comparar a participar en uns Jocs Olímpics. Viure’ls per dins és tot un privilegi. I si a més tens la sort de guanyar una medalla, la plata en el meu cas, és el súmmum…
T’ha quedat alguna espina clavada a la teva carrera?
SÍ, vaig tenir l’oportunitat d’anar a jugar a l’NBA femenina, al Seattle Storm, i per un problema amb el visat no vaig arribar a temps de ser inscrita. És una experiència que m’hagués agradat experimentar, la veritat. Però bé, em sento una privilegiada d’haver format part, crec, de la millor generació del bàsquet femení espanyol i, com deia abans, he gaudit i continuo gaudint d’aquest camí.
La teva vida ha canviat bastant, per no dir molt…
Sí! Soc mare d’un nen de set anys, Yago, i des que està a la meva vida les meves prioritats han canviat. Ara no li dono importància a moltes coses, ja no m’ofusco quan perdo un partit i ell és el centre de la meva vida. Estar a casa amb ell, sortir a jugar al parc, m’omple molt.
I sempre et queda Montgat…
Montgat és el meu paradís, el meu refugi, on vull estar sempre que no tinc responsabilitats esportives… aquí estan les persones que més estimo en el món, les meves arrels, la meva infància, els meus millors amics.
Què té?
Una gran qualitat de vida. Aquí puc desconnectar. He passat gairebé dos mesos d’estiu a casa i això era una cosa que feia molts anys que no podia fer, així que ho he gaudit al màxim. Em sento molt montgatina i presumeixo de ser-ho allà on vaig.
I Montgat presumeix de tu.
Entrevista de Toni Frieros.
Fotos de Pep Morata.
