La d’Argentona, jugadora de waterpolo del Centre Natació Mataró, ha estat campiona del món júnior al 2011, plata al Mundial absolut de 2017, or en els Jocs del Mediterrani i bronze a l’Europeu 2018 amb Espanya, a més de campiona de Lliga, Copa d’Europa i Copa de la Reina amb el CN Sabadell. Aquesta esquerrana ‘va tornar a néixer’ després de superar una trombosi venosa profunda i embòlies pulmonars el juny de 2012. Un gran exemple de superació personal.
Estaves predestinada a tirar-te a l’aigua…
Si tenim en compte que el meu pare va ser nedador olímpic, i també waterpolista, i que tota la seva vida ha estat vinculat al CN Barceloneta, doncs sí que estava predestinada, com el meu germà gran. La meva mare també va ser nedadora i en l’actualitat els dos segueixen nedant habitualment.
Quan vas començar?
Als tres anys, al Centre Natació Mataró, perquè tota la família, tot i que vivim a Argentona, som d’aquest club. No obstant això, encara que com a activitat física la natació va ser molt adequada per a mi, competitivament no m’agradava. Em posava molt nerviosa a l’hora de competir, d’entrenar, fins i tot patia atacs d’ansietat i em feia mal el pit. Em vaig cremar molt i vaig preferir deixar la natació.
I vas passar-te al waterpolo…
Al principi ho vaig fer per seguir els passos del meu germà Mario, que jugava de porter al club. Va ser com un amor a primera vista perquè quan vaig provar el waterpolo, em va enganxar. Vaig començar a gaudir-ne des del primer dia.
Et vas iniciar tard al waterpolo, però vas començar a destacar molt aviat…
Això ho he parlat moltes vegades amb Marta Bach i altres jugadores. Com que no hi havia equip femení infantil de waterpolo al Mataró, vaig començar a jugar amb nens de la meva edat. I aquest va ser un factor determinant perquè tècnicament vaig aprendre molt. Per exemple, jugant amb nens no pots agafar del banyador com sí que passa quan jugues amb dones. Vaig aprendre ràpidament coses que, en cas d’haver jugat amb nenes de la meva edat, hauria trigat més temps.
També et va ajudar a enfrontar-te a rivals que et doblaven l’edat?
Sens dubte. Amb quinze anys ja jugava al primer equip i això va fer que madurés a una velocitat de vertigen. Físicament i mentalment em vaig fer més forta. I cent per cent competitiva, guanyadora.
Quan perceps que podries formar part de l’elit del waterpolo espanyol?
Als quinze anys, quan feia 3r d’ESO i em van becar per entrenar en el CAR de Sant Cugat. També vaig començar a competir en els equips inferiors de la selecció espanyola.
Als 17 anys deixes el CN Mataró i te’n vas al Sabadell…
No acabava de sentir-me bé esportivament parlant en el meu club. Necessitava nous reptes i el projecte esportiu del Sabadell em va captivar. Poder competir per la Lliga, per la Copa d’Europa, era molt important per a mi. A més, per primera vegada en la meva vida, em pagaven per jugar a waterpolo.
Què tal l’experiència?
Fantàstica i meravellosa perquè en els quatre anys que vaig estar a Sabadell ho vàrem guanyar absolutament tot. Recordo especialment la Copa d’Europa conquistada a casa nostra. Va ser inoblidable. Realment l’any 2011 el tinc emmarcat en la meva memòria i en el meu cor, perquè a més d’aquesta Copa d’Europa vaig guanyar el Campionat del Món Júnior a Trieste amb la selecció espanyola.
Què té el CN Sabadell que sembla, ara per ara, imbatible?
És un club amb ADN guanyador, que sempre surt ‘a rebentar’. Allà, la flama de l’ambició no s’apaga mai. I és realment difícil mantenir-se a aquest nivell molt temps. El club fa una feina molt meritòria.
Per això vas deixar el Sabadell pel Sant Andreu?
Sí, exacte. Quan vaig començar a jugar menys del que m’agradava, vaig pensar que val més ser cap de ratolí que no cua de lleó. Excepte a la selecció, porto molt malament la suplència. No m’agrada estar a la banqueta i el CN Sant Andreu m’oferia un alt nivell competitiu. Vaig estar quatre anys molt feliços amb ells.
Abans de viure el calvari que vas viure, que et va impedir tenir l’oportunitat d’anar als Jocs Olímpics de Londres, vas estar a la selecció espanyola de Miki Oca…
Així és. Vaig ser a l’Europeu del 2010 i al Mundial del 2011 de la Xina.
La teva vida entra en una ‘fase desconeguda’ a començament del 2012, any olímpic…
Era març i recordo que estava jugant la Copa de la Reina amb el Sabadell. No em trobava gens bé. Per primera vegada en la meva vida em sentia cansada, sense forces, esgotada… Nedava molt més lentament. Caminava 50 metres i em posava a 200 pulsacions…
Què et van diagnosticar?
Res en concret, perquè no es trobava l’origen d’aquest cansament sobtat. Jo tampoc volia deixar d’entrenar i de jugar. Tota aquesta situació m’estava produint un sofriment intern molt fort. Estava vivint un ‘via crucis’.
Quan es desencadena el drama?
Estava a casa meva d’Argentona i en despertar-me tenia la cama esquerra plena de blaus. Em feia un mal horrible. A més, tenia un nivell d’oxigen en sang molt baix. A la fi de juny de 2012, cinc dies després del meu vintè aniversari, vaig ingressar en el servei d’urgències de la Vall d’Hebron, on vaig estar dues setmanes hospitalitzada i immobilitzada: tenia trombosi venosa profunda i embòlies pulmonars. Em feien mal les cames, els pulmons, les costelles. El gruix de la sang m’estava provocant petites embòlies pulmonars i hi havia coàguls que posaven en risc la meva vida. Es va descobrir que era una de les contraindicacions de les pastilles anticonceptives que estava prenent.
“La vida m’havia donat una segona oportunitat i a partir d’aquella experiència, van canviar per complet les meves prioritats. Quan estàs tan prop de la mort tot ho vius amb molta més felicitat”
La teva vida va córrer perill?
Quan els metges em van dir que havia tingut molta sort, perquè ningú que havia entrat a l’Hospital amb aquest diagnòstic tan sever, havia sobreviscut, vaig plorar desconsoladament. La vida m’havia donat una segona oportunitat i a partir d’aquesta experiència, van canviar per complet les meves prioritats i fins i tot els meus valors. Quan estàs tan prop de la mort i ho assimiles, després tot ho vius amb molta més felicitat.
Vas trobar un refugi balsàmic en el dibuix…
Em va ajudar en la meva recuperació, sí, perquè després d’aquesta experiència tan dura vaig tenir problemes per agafar el son. Dibuixar va ser, d’alguna manera, tornar al meu passat, a la meva infantesa. Vaig començar a dibuixar per trobar-me a mi mateixa, per trobar aquesta pau que necessitava. I els dibuixos, els mandales, em van portar als tatuatges. És meravellós descobrir que els meus dibuixos agradaven molt i que hi ha gent que vol que els hi tatuï a la pell .
Tornem al waterpolo. Com va ser la recuperació?
Molt ràpida i efectiva, en part gràcies al meu pare, que és un expert en la matèria. Majoritàriament em vaig recuperar a l’aigua. Al setembre, dos mesos després d’haver estat a la vora de la mort, ja vaig començar els entrenaments.
Per què vas tornar al CN Mataró?
Encara que en el Sant Andreu era la capitana i estava molt a gust, crec que en la vida tot són etapes. Ja m’havia graduat en Psicologia i sentia que havia de tornar a casa. En el Mataró se n’havien anat Laura i Ona i s’iniciava un nou projecte. Jo volia ajudar, posar el meu granet de sorra i per això he tornat.
Un compromís amb el Mataró que t’ha permès tornar a la selecció, a l’elit.
Així és. Després de tot el sofert i viscut, estic molt contenta d’haver contribuït a guanyar la medalla d’or en els Jocs del Mediterrani i el bronze en l’Europeu de Barcelona. Jugar a la selecció espanyola s’ha posat molt car perquè mai en la història hi havia cinc esquerranes com ara.
El repte, el somni, són els JJOO de Tòquio 2020?
Sens dubte. Totes partim des de zero i sento que participar en els meus primers Jocs Olímpics seria posar un fermall d’or a la meva carrera esportiva. Treballo per fer-ho realitat.
Com és l’Helena Lloret jugadora de waterpolo?
Molt ambiciosa, ofensiva, ràpida, àgil i golejadora, encara que no sigui aquest el meu rol principal. Sempre he tingut facilitat per fer gols. Des del primer dia que em vaig tirar a la piscina per jugar a waterpolo mai he perdut la passió per aquest esport.
A què et dedicaràs quan pengis la gorra i el banyador?
Havia somiat a recórrer món, però crec que prefereixo dedicar-me a una altra de les meves passions: els tatuatges. Vull obrir una consulta per poder dibuixar-los. M’omple molt que la gent em demani que els tatuï els meus dibuixos.
Helena Lloret: a flor de pell. •
Una família molt esportista: El seu pare va ser olímpic a Montreal 76
Mario Lloret, pare de l’Helena, és tota una eminència, a més d’un gran esportista, amb nombroses medalles i rècords nacionals i europeus en diferents proves de natació en la categoria de veterans. Va ser internacional amb Espanya en waterpolo i olímpic en natació (papallona) en els Jocs de Montreal de 1976.
Mario Lloret és Catedràtic d’Anatomia Aplicada a l’Activitat Física i l’Esport, doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, llicenciat en Educació Física i en Medicina i Cirurgia, especialista en Medicina de l’Educació Física i l’Esport, agent antidopatge, director mèdic del Departament de Salut del Servei d’Ensenyament i Assessorament Esportiu. Va ser director de l’INEFC, així com coordinador de les Unitats de Ciències de l’Esport del CCE i del CAR de Sant Cugat. Terapeuta aquàtic responsable dels serveis d’aquateràpia del CN Atlètic Barceloneta i de la PM de Cabrera. La vinculació de la família Lloret amb l’esport no acaba aquí. El fill gran, Mario, germà de l’Helena, és el porter titular de l’equip de waterpolo del CN Mataró i ha està present regularment als entrenaments de la selecció espanyola, amb la que encara no ha debutat.
Crea mandales únics: “La meva ànima està en els meus dibuixos”
“Vaig començar a crear i dibuixar des de molt petita, per diversió i desconnexió, però no va ser fins que vaig superar la dura malaltia, que va canviar el meu món, que vaig sentir que una persona molt definida -que fins llavors no havia estat capaç de reconèixer- em va cridar l’atenció: era jo mateixa. La veritable Helena va començar a néixer i a créixer a partir d’aquesta superació. Vaig reflexionar sobre mi mateixa, vaig mirar dins meu què era el que em feia sentir més viva, més feliç. I vaig trobar una cosa especial: l’art. Les meves obres són una il·lustració de tot el que hi ha en mi, dels meus sentiments, les meves vivències i els meus canvis. Cada disseny té una profunditat immensa d’esforç dedicat, de pensaments sobre el meu passat, present i futur, i cada traç ha aconseguit arribar més internament a on volia arribar: conèixer-me de veritat. Cada obra és la representació de la meva felicitat i la meva manera de fluir. El meu art és la meva vida. L’art és la meva forma d’expressió lliure i sense frens: creixo, em conec, m’expandeixo i em descobreixo”. Paraula d’Helena Lloret.
PALMARÈS
Lloc de naixement: Barcelona
Data: 25 de juny de 1992
Lloc de residència: Argentona
Club actual: CN Mataró
CLUB NATACIÓ SABADELL
2009-2013
Copa d’Europa
(2011, 2013)
Copa de la Reina
(2010, 2011, 2012)
Lliga (2011, 2012)
Supercopa d’Espanya
(2010, 2011, 2012)
Copa Catalunya
(2010, 2011)
CLUB NATACIÓ SANT ANDREU
2013-2017
Tercer lloc Lliga
(2015, 2016, 2017)
Màxima golejadora de la Lliga
13-14 (85 gols en 23 partits)
Centre Natació Mataró
(Des de 2017-18)
Tercera Copa LEN
SELECCIÓ ESPANYOLA
Campiona del Món Júnior
2011
Participa al Campionat d’Europa 2010
Participa al Campionat del Món
2011
Juga tres vegades la Lliga Mundial (2009, 2010 i 2011)
Medalla de Plata
Mundial 2017
Medalla d’or Jocs del Mediterrani
2018
Bronze Europeu de Barcelona 2018
32 vegades internacional amb la selecció absoluta
Preseleccionada per als Jocs Olímpics de Londres 2012
