“Per mi, el Masnou vol dir casa, família, arrels…”
Esportiu Maresme ha tingut el privilegi de compartir amb l’astre de l’NBA un matí en el seu Masnou natal abans de disputar el Mundial de Xina 2019 i més tard volar als Estats Units per incorporar-se al seu nou equip, els Phoenix Suns. Una conversa en el seu racó preferit: la platja. El mar i la sorra com a testimonis. Passat, present i futur.
Què queda del ‘nen’ Ricky que venia a jugar a la platja?
En queda molt. És veritat que vas evolucionant i madurant en diferents aspectes, però mai no s’ha de oblidar el nen que tots hem estat algun dia. En molts aspectes continuo sent el mateix nen que venia aquí i es passava hores jugant a la platja.
Què significa per a tu ser aquí, a la platja del Masnou?
Molt, perquè aquí ha passat gran part de la meva infància, jugant a vòlei amb els meus amics. Esperava que fos 21 de juny perquè acabés l’escola i venir a la platja, que era el meu espai preferit.
“Mai cal oblidar aquell nen que tots hem estat. En molts aspectes continuo sent el mateix nen que es passava hores jugant a la sorra de la platja”
I el Masnou?
Significa casa meva. És com jugar a fet i amagar. Arribo al Masnou i estic salvat. Ho és tot. Aquí hi ha la meva família, els meus amics, les meves arrels… Per això sempre que torno aquí, torno als meus inicis.
El mar és imprescindible per a tu?
Sens dubte. Sempre trobo a faltar el mar. Quan tenia 14 anys i agafava el tren per a anar a entrenar a Badalona, veure el mar era una cosa quotidiana per a mi. Perdia la vista en l’horitzó. Ara que porto vuit anys vivint als Estats Units noto que em falten algunes coses, entre d’altres el mar.
Recordes el teu col·legi?
Tinc grans records dels Escolapis. Va ser molt important en la meva formació acadèmica i humana. Sempre vaig ser molt bon estudiant. Treia molt bones notes, sobretot en matemàtiques.
Què acostumes a fer quan vens de vacances al Masnou?
Intento desconnectar, estar amb els amics, llegir, gaudir de la tranquil·litat. I a nivell esportiu, m’he aficionat al paddle surf i acostumo a practicar-lo bastant, ja que tinc la platja a dos minuts caminant de casa. Ara vaig poc a la platja a prendre el sol. Diguem que m’he aburguesat. Sóc més de piscina. El que faig molt és sortir a algun bar o restaurant a prendre alguna cosa amb els amics.
“La greu lesió que vaig patir al genoll em va fer més fort. Cal saber aprendre dels moments dolents que té la vida i treure’n la part positiva”
Què coneixes del Maresme i on sols anar?
Em conec tots els pavellons de bàsquet, això segur! Crec que vaig arribar a jugar en gairebé tots. Tinc molts amics a Premià i Mataró i també surto amb ells.
T’ha costat desconnectar aquest estiu, sabent que anaves a canviar d’equip?
No, no li he donat moltes voltes. Sempre he confiat molt en el destí i sabia que passarien coses molt bones. I no em penedeixo de la decisió que he pres fitxant pels Phoenix Suns.
Per què aquesta elecció?
Buscava un equip on poder jugar molts minuts i també que aspiri a guanyar partits. L’objectiu mínim ha de ser jugar els play-off.
Ens vas dir en una altra entrevista que el teu gran somni seria guanyar l’NBA.
Guanyar l’anell és la il·lusió de tot jugador que està a l’NBA, és obvi, però no a qualsevol preu. Vull dir que la meva prioritat és sentir-me important en un equip i tenir molts minuts abans que estar en un altre que tingui moltes opcions de guanyar l’NBA però en que jo no sigui important.
Has complert amb les teves expectatives com a jugador a nivell de títols?
Bé… tendim a somiar molt i a posar-nos metes molt altes. És humà i més en el meu cas, que sóc una persona molt competitiva. Una vegada que ets dins d’aquest esport t’adones que aconseguir títols és realment molt difícil. Jo vaig tenir la sort que als 20 anys vaig anar a l’NBA quan a Espanya i a Europa ja ho havia guanyat tot. Amb el pas dels anys ho valoro tot molt més. El fracàs o la derrota ensenyen moltíssim.
“He fet cas al consell que em van donar: gaudir del camí. Més que guanyar títols, valoro tenir minuts i sentir-me important”
T’agradaria tornar a Espanya, a l’ACB, després de la teva etapa a l’NBA?
No ho sé. No sé on estaré d’aquí a uns anys. Fins fa pocs anys la meva vida només era el bàsquet. Ara tinc parella i en un futur m’agradaria formar una família, tenir fills i donar-los tot allò que els meus pares em van donar a mi. No sé si d’aquí a uns anys les circumstàncies em demanaran tornar a Barcelona. El que tinc molt clar és que les meves prioritats canviaran i la família estarà per davant del bàsquet.
Has esmentat els teus pares. Què tens d’ells?
Uf… Del meu pare, sens dubte, el pensar molt bé les coses. Donar-li voltes a tot abans de prendre una decisió. És a dir, no ser impulsiu. I de la meva mare, l’afecte, la tendresa, preocupar-se pels altres.
Quin ha estat el millor consell que t’han donat i que sempre tens en compte?
He rebut molts consells, però em quedo amb el que aplico sempre: “Gaudeix del camí”. La vida ens la prenem amb massa serietat i rigor. I la vida té molts matisos, no tot és a vida o mort.
“Del meu pare vaig aprendre a no ser impulsiu. I de la meva mare, la tendresa i ajudar els altres”
Vas sofrir una lesió de genoll molt greu. Et va fer més fort?
Sens dubte. Un aprèn més dels mals moments que dels bons. És veritat que no puc fer segons quines coses per aquesta lesió, però jo sempre intento veure el costat positiu de la vida.
T’has parat a pensar ja què t’agradaria ser de gran o quan deixis de jugar a bàsquet?
Uf, he canviat tantes vegades d’idea des que era nen… He volgut ser metge, psicòleg… mil coses! La realitat és que ja m’estic preparant, quan em retiri, per poder entrenar als Estats Units a gent jove. Almenys, tenir aquesta opció. Però ara mateix, realment, no ho sé. Potser si em retirés demà mateix em dedicaria a gaudir de la vida. Així de simple.
Què faries?
El primer que faria seria treure’m el carnet de patró de vaixell. Tard o d’hora ho faré perque m’encanta navegar. Faria un viatge molt, molt llarg, potser de tres mesos amb vaixell, coneixent món.
Has passat els últims vuit anys de la teva vida als Estats Units. Quines diferències culturals destacaries entre els EUA i Catalunya?
Als EUA es viu més per treballar. L’èxit és diferent. Es mesura pels diners que aconsegueixes. Aquí l’èxit és més familiar, es comparteix més. He pogut aprendre dels americans a optimitzar el temps. Aquí, a vegades, agafem altres rumbs, ens preocupem per coses que no són tan importants i hauríem d’anar més al gra. No obstant això, no és una cosa tan dolenta, perquè també has de saber gaudir del camí, no només de la meta. És un punt de vista que discuteixo molt amb els amics.
T’agrada aprofundir en les coses?
M’he aficionat a llegir a Robin Sharma, autor de “El monjo que va vendre el seu Ferrari”. També a Rafael Santandreu, un psicòleg que estudia com funcionen les emocions. No són llibres d’autoajuda, però si que et fan obrir els ulls. Veure la vida amb diferents filosofies, perquè no crec en una sola filosofia de vida. Jo intento agafar una mica de totes les que m’agraden.
A nosaltres, la Rickymania… •
“La meva Fundació és el més important que he fet a la meva vida”
Ricky ajuda a la investigació contra el càncer i a nens sense recursos econòmics
La mort de la seva mare, Tona Vives, com a conseqüència d’un càncer de pulmó, va canviar radicalment la vida d’en Ricky, que té un germà gran i una germana petita que també juga a bàsquet: “El dia que vàrem presentar la Fundació, el dia que va esdevenir una realitat, segurament va ser el dia més feliç i important de la meva vida. Abans de perdre la meva mare li vaig prometre que tractaria d’ajudar la gent que passés per una cosa tan dura com el que va viure ella i la nostra família, així com a nens sense recursos. El somriure d’un nen és el que més feliç em fa. Si els donem una oportunitat, ells faran un món millor”.
Ricky no amaga que va arribar a plantejar-se deixar el bàsquet per estar al costat de la seva mare: “Vaig seguir a Minnesota perquè ella m’ho va demanar, però anava a jugar els partits sense ganes. És quan t’adones que a la vida hi ha coses més importants que el bàsquet. Per això dic que la meva millor victòria és poder ajudar la gent des de la meva Fundació”.
Recentment, la Fundació Ricky Rubio ha impulsat al costat de l’Hospital Vall d’Hebron el Projecte Lucca per a nens amb càncer, als quals oferirà suport motivacional i l’oportunitat de poder veure un partit de bàsquet de l’NBA, segons ha explicat el jugador.
El projecte va néixer el 2018 a partir de l’amistat entre Lucca de la Vega, un nen de 12 anys que ha superat un càncer, i Rubio, qui va ser contactat per l’entrenador de l’equip del nen per demanar-li que li fes una visita en ser diagnosticat i el va convidar a veure un partit.
Els tres objectius de la ‘Ricky Rubio Foundation’
1
Sensibilitzar la comunitat sobre el càncer de pulmó, un tipus de malaltia molt difícil de diagnosticar fins que ja és molt evolucionada, en molts casos letal i silenciosa. Prevenir-lo precoçment amb la difusió social de bons consells, col·laborar en la recerca i donar suport als pacients i a les seves famílies.
2
A través del bàsquet, contribuir a la integració i socialització d’adolescents i joves sense recursos per a activitats extraescolars.
3
Donar visibilitat i suport als Special Olympics com a ambaixador internacional (el 19 de juny de 2018, Ricky Rubio va ser nomenat ambaixador dels Special Olympics en reconeixement a la seva implicació personal en la integració i normalització d’aquest col·lectiu tant als EUA com a Espanya durant els últims anys)
En motiu del Dia Mundial del Medi Ambient, en Ricky va particpar en una jornada esportiva i de conscienciació mediambiental a la platja d’Ocata, organitzada per SOREA sota el lema l’Operació Blau
