Ander Mirambell: Una història increïble

Pioner a Espanya de l’skeleton, ha participat en quatre Jocs Olímpics d’Hivern

Ander Mirambell tenia un somni: participar en uns Jocs Olímpics. No només ho ha aconseguit, sinó que, a més, ha estat el primer atleta espanyol en participar en quatre jocs olímpics en esports de gel: Vancouver 2010, Sotxi 2014, Pyeongchang 2018 i Pequín 2022, on ha estat abanderat de la delegació espanyola.

Una gran història que va començar en un lloc impensable. L’esport de l’skeleton el situaríem a un indret fred i amb grans muntanyes, però a Espanya aquest esport va néixer a la costa, al mar, en un poble molt planer i amb unes grans platges: Calella.

“L’skeleton és la Fórmula 1 dels esports d’hivern. La clau per anar ràpid és un tema mental, tècnic… i tenir un bon trineu”

Com va començar aquesta vida de pel·lícula?

El 2005 vaig tenir una reunió amb els responsables del Club Atletisme Calella, el president Manel Vicente i Javi Mula. Els vaig demanar si em podien ajudar a fer realitat el somni d’anar a uns Jocs Olímpics i crear la secció de skeleton al CA Calella. Prèviament vaig conèixer al Rafaelo Duchesqui, que era un marxador, i em va dir: “Jo tinc uns cosins que fan Bobsleigh”. Em va passar els contactes, ens vam anar animant i així es va crear la secció de skeleton a Calella. A banda, també vaig competir amb el club a la lliga catalana d’atletisme. Per cert, crec que encara tinc el rècord de llançament de pes del club.

A través d’aquesta iniciativa va sortir alguna ajuda, oi?

Així va ser. El Club d’Atletisme Calella va decidir ajudar-me. L’entitat no tenia diners, però un cop creada la secció, l’Associació Turística de Calella va ajudar a pagar algun viatge. Encara recordo com treballàvem a l’estiu amb la dinamització esportiva de la platja, que em semblava excepcional… oferir esport a la platja era una gran iniciativa i així va poder néixer l’skeleton l’any 2005.

L’Ander Mirambell es va incorporar al CA Calella el 2005, a la secció de skeleton,al mateix temps que competia en proves atlètiques. L’Ander destacava tant en proves de velocitat com de llançaments. El 2007 va aconseguir l’ascens a primera divisió catalana amb el club calellenc. Va ser escollit dos cops Millor Esportista a la Nit de l’Esport de Calella.

Sempre ha estat vinculat a l’esport calellenc i a la gent de Calella.

No soc nascut a Calella, tot i que ho posi a la viquipèdia, però m’hi sento molt lligat. De fet només em falta una casa a la ciutat que va veure néixer l’skeleton a Espanya. Durant dues temporades vaig ser escollit com a millor esportista d’elit de Calella a la nit de l’esport. A més, a Calella hi ha molta gent que m’ha adoptat com a un calellenc més, per exemple Ràdio Calella i el programa ‘La Banqueta’ que des dels meus inicis cada dilluns fa una crònica de les meves baixades. També Joan Hernández, de l’agència de viatges Tauro, que des del primer dia m’organitza els meus viatges on sigui i des del 2005 que m’aguanta per buscar un vol un euro amunt o avall, ja que tenim pressupostos molt ajustats. De fet quan coneixes bona gent, i a Calella n’hi ha molta, doncs el millor és seguir confiant i mantenint el vincle. Em sento molt lligat a Calella i la seva gent.

Per exemple, a Bernat Buscà…

Era el meu professor a la universitat i després d’una revisió d’examen li vaig demanar que fos el meu entrenador. Per mi es com un pare. La nostra relació va molt més enllà de l’esport. Aquest any ha vingut amb mi als Estats Units i hem salvat la temporada gràcies a ell. M’ha ajudat molt. Formem un tàndem on està molt present la creativitat per inventar noves coses, rebaixar aquelles dècimes, treballar la mentalitat, el coll, diferents invents que ha fet ell… ha estat la peça més important de tot el meu projecte. Ell és de Mataró i moltes vegades he anat a casa seva i hem entrenat junts a la platja. Així que el Maresme ha estat sempre present.

“Haver participat en quatre Jocs Olímpics és increïble, un somni meravellós. Ara toca pensar en què vindrà després de Pequín”

Com definiries l’skeleton?

És la Fórmula 1 dels esports d’hivern.

Quines són les claus per destacar? La clau per anar ràpid és un tema mental, tècnic… i tenir un bon trineu.

Quin material es necessita?

El casc, el trineu, les fulles, que serien com les rodes de la fórmula 1, i la roba, és clar.

El circuit de Sant Moritz va ser màgic per a vostè. Finalment va aconseguir de nou el seu somni, classificar-se per a les olimpíades de Pequín.

Vam partir molt per aconseguir classificar-nos. Jo tenia el handicap d’haver perdut pes a causa de la covid. Vaig fer una bona sortida però vaig cometre errors, per sort vaig poder rectificar i vaig arribar a marcar la millor velocitat punta del circuit amb 139,9 km/h. Li vaig dir al jutge: “Home, posa 140 km/h que és més rodó!”

A partir d’aquí alegria i moments màgics.

Va ser una bogeria. El primer que vaig fer va ser abraçar el pilot nord-americà que vaig trobar al final de circuit, després ja si, abraçades amb el meu pare… ens vam posar a plorar, va ser un gran moment familiar, màgic. Vaig rebre un allau de missatges i mitjans de comunicació interessant-se per mi. Però el moment més màgic va ser quan vaig arribar a casa, després de tornar en cotxe, a les 23h, quan tota la família estava dormint i a la una de la matinada es va despertar el “peque” i al veure’m em va començar a cridar: “Papa, papa!”

Són els jocs on li ha costat més de classificar-se dels quatre?

Es diuen ràpid quatre jocs! Recordo al principi quan estàvem allà a Calella i pensàvem si amb una mica d’ajuda, amb alguna subvenció, podíem tirar el projecte endavant… i ara ja parlem de quatre jocs olímpics! Crec que aquests últims, juntament amb els primers, deuen ser els més difícils. Aquests anys han passat de 30 a 25 places i el nivell és molt, molt alt. Estem parlant que en 4 dècimes hi han 10 llocs, un petit error o un punt de mala sort et pot deixar fora.

A Pequín va ser l’abanderat juntament amb la Queralt Castellet…

No esperava ser l’abanderat, la veritat. Quan em vaig classificar, el diari Marca i algun mitjà a nivell d’esports important van dir que em mereixeria portar la bandera. Em va impactar el rumor, el meu pare em va trucar mig plorant: “Osti, Ander, que volen que portis la bandera!”… Quan es va anar acostant el moment t’ho pots arribar a imaginar, però fins que no t’ho diu oficialment el president del Comitè Olímpic Espanyol, no t’ho creus. De fet, qualsevol dels 15 que hem estat a les olimpíades s’ho mereixia.

Amb qui va pensar a l’hora d’entrar a l’estadi com a abanderat?

Penses amb molta gent. Sobretot amb la promesa que vaig fer als nens que estan lluitant contra el càncer infantil amb els que vaig protagonitzar un dels meus programes de “Zumbados”. Allà em van fer preguntes molt divertides i entre elles van dir “ Ander, ens faries algun gest a la cerimònia?’” i jo els vaig dir que em tocaria el cap en honor a tots aquest nens que perden el cabell i que tenen por de tallar-se´l. Vaig tenir el moment de pensar en ells i també sobretot en la meva mare que va morir de càncer i amb la família i tota la gent que ha estat empenyent el trineu com el Bernat Buscà, que és maresmenc de Mataró, així que bé, van ser uns segons, però molt molt intensos perquè van passar moltes coses pel meu cap a banda de somriure i gaudir del moment.

Ander, entrenant a la platja de Mataró amb Bernat Buscà, persona bàsica en tota la seva trajectòria. (Foto: Miquel González)

“Bernat Buscà ha estat clau en la meva carrera, és com un pare per mi. Ell és de Mataró i moltes vegades he anat a casa seva i hem entrenats junts a la platja. Així que el Maresme ha estat sempre molt present”

Quina nota es posa a la participació a Pequín?

N’estic content. No podria dir que estic satisfet perquè sempre n’esperes més. Crec que amb el recursos que teníem ho hem aconseguit. No vam estar al mes d’octubre, per tant, teníem 45-50 baixades menys amb les limitacions que teníem, ja que el Bernat Buscà no va poder viatjar per un tema de protocols Covid. Amb tot veus la realitat i penses que dins del que has tingut ho has fet bé però sempre en vols més. Volia lluitar pel Top 20, vaig acabar el 24, no satisfet del tot però content i feliç d’haver viscut aquesta competició amb les condicions que he tingut i haver-ho fet el millor possible.

“L’Associació Turística de Calella em va ajudar a pagar els primers viatges. Em sento molt lligat a Calella, on es va crear el primer club de skeleton d’Espanya”

Han estat uns jocs molt diferents?

Sí, totalment diferents. Fins i tot, alguns es pregunten si realment van ser uns Jocs Olímpics perquè la Xina no ha pogut ensenyar al món el que és el país, les competicions, sí han estat bé, però la vida fora lde es competicions era bàsicament a la teva habitació, no hi havia res més, un PCR diari, tot el dia amb la mascareta, al menjador amb mampares entre taula i taula… Unes condicions molt dures que al cap i a la fi, vas a uns Jocs Olímpics per tot el que signifiquen uns Jocs Olímpics, que és molt més que una competició i aquest “molt més” afegit, no l’hem tingut.

Que farà a partir d’ara?

Anar a menjar una pizza a la Pizzeria Casa Nostra del meu amic Pere!… Seriosament, el que vull fer ara que ha acabat la meva participació als Jocs, i abans de decidir res, és reunir-me amb els meus. La meva família, el meu preparador físic, amb la doctora Pomés, que m’ha portat durant molts anys, a veure com em veuen amb tots els problemes que tinc, perquè encara que em veieu genial, el cos es deteriora amb tant d’ esforç i alguna lesió. I sobretot amb la família a veure quines opcions de vida hi ha. Amb l’skeleton no guanyes diners, sinó que acabes invertint i has de trobar feina per mantenir la família durant els mesos d’estiu perquè tu després puguis marxar a l’hivern. No és fàcil, hem de seure a parlar tots els implicats i acabar de decidir.

Aquesta és la història de l´Ander Mirambell. El noi que somiava de petit en ser olímpic i ho ha aconseguit en quatre ocasions. Un noi català, calellenc d‘adopció i sentiment. Si fos americà, en comptes d’un llibre, tindria una pel·lícula.

Entrevista de Vadó Itchart.

Fotos de Viesturs Lacis (IBSF).