Va créixer amb els valors adquirits als ‘Capgrossos’, la colla castellera de Mataró. A la piscina del Centre Natació de Mataró va trobar el seu medi natural per convertir-se en un dels grans talents del waterpolo espanyol. Medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres i campiona del món i d’Europa, la Roser ha tornat de San Francisco, on s’ha graduat en Sociologia per la Universitat de Berkeley
Benvinguda a casa…
Ha estat una etapa formativa i vital molt bonica als Estats Units. I dura, tant en l’àmbit acadèmic com en l’esportiu i personal, ja que vaig anar a Berkeley gràcies a una beca que em van concedir per jugar en el seu equip femení de waterpolo.
Tornem al passat. Coneguem més i millor Roser Tarragó…
Sóc la mitjana de tres germans. La meva germana gran treballa a Alemanya. Em porto onze mesos amb el meu germà petit. El meu pare, Jordi, és inspector de sanitat i treballa a Terrassa. I la meva mare, Carme, és directora d’una escola.
Sempre lligada a Mataró?
Encara que vaig néixer a Barcelona, des de molt petita he viscut a Mataró. Vaig anar a l’escola bressol de Les Figueretes, al col·legi de Rocafonda, vaig fer l’ESO a l’Institut Damià Campeny i vaig acabar al CAR de Sant Cugat quan vaig entrar a la selecció espanyola de waterpolo.
“Els castells m’han ensenyat que a la vida no hi ha ningú millor que un altre, tots som necessaris, que cal anar pas a pas, pis a pis”
Abans del waterpolo, els castells, no?
Així és. La meva germana gran volia provar-ho, hi vam anar i al final també es van apuntar els meus pares, que segueixen vinculats als ‘Capgrossos’. La meva mare és ‘crossa’, el meu pare és ‘pinya’, la meva germana va fer de ‘gralla’ i jo, que vaig començar amb sis anys, ‘enxaneta’. El meu germà també ho va ser.
Tota la família!
Més de quinze anys vivint els castells al cent per cent. A casa planificàvem les vacances en funció dels castells. Ens hem recorregut tot Catalunya!
Què t’han donat els castells?
Sentit d’equip, saber que tothom serveix, que no hi ha ningú millor que un altre, que tu ets necessari i que cal anar ‘pas a pas, pis a pis’. Per a mi els castells no són una competició, són un art.
Com arribes al món del waterpolo?
La meva germana ja nedava i el meu germà ja jugava al CN Mataró. Vaig provar, vaig voler entrar, però no era molt bona en braça, així que vaig fer un curs perquè me n’ensenyessin bé. Tenia set anyets.
“Vaig començar a jugar a waterpolo amb nens, i als tretze anys ja ho feia amb dones que em doblaven l’edat”
Tossuda …
Ho vaig tornar a intentar de nou, però no hi havia equip femení al CN Mataró. Tot i això, l’entrenador Jordi Garcia, tota una icona del club, em va dir que anés a entrenar amb els nois, encara que no jugués partits. Vaig aconseguir que em deixessin jugar un torneig de nens i vaig coincidir amb el meu germà! Després em van permetre, en categoria aleví, jugar la lliga masculina. Era l’única nena.
Ja eres tan bona?
No destacava. Fins i tot em deien que tenia un xut de ‘matamosques’. La clau va estar que el club, per fi, va crear l’equip femení. Hi vam entrar Marta Bach i altres noies. Amb tretze anys, tant la Marta com jo ja jugàvem a l’equip sènior, en lliga estatal. Aquí sí que ja vaig començar a destacar en la meva faceta golejadora.
I et crida la selecció…
Tenia quinze anys, però no vaig anar a la primera convocatòria perquè coincidia amb les festes de Les Santes i perquè em vaig espantar una mica. Jo nedava 1.000 metres a la setmana al CN Mataró i a la selecció es nedaven 5.000 metres … al dia!
Vas acabar anant…
El 2010 vam quedar subcampiones d’Europa júnior a Ucraïna i vaig finalitzar com a màxima golejadora del torneig. Això em va obrir les portes de l’absoluta. Jennifer Pareja havia emmalaltit i Miki Oca em va posar de titular al Campionat d’Europa de Croàcia.
I arriba el teu primer gran èxit com a esportista…
Em vaig emportar una gran decepció quan no em van convocar per al Mundial absolut del 2011, però sí que vaig anar al Mundial júnior disputat a Trieste. Vam guanyar! Vaig ser la màxima golejadora del torneig. Va ser una cosa brutal.
Com et definiries com waterpolista?
Crec que tinc condicions naturals per a aquest esport. Diuen que a això se li diu talent. Veig tot el que passa a la piscina amb molta facilitat.
“Si aconsegueixo trobar l’equilibri que necessito, crec que puc tornar a ser la mateixa de sempre”
I defectes?
S’ha dit de mi que no treballo molt, però és que el meu cos és el que és, no puc aixecar el pes d’una altra noia més fort que jo. Sóc massa passional, aquesta és la meva creu.
Què vols dir?
Tot el que faig ho faig amb passió i això em perjudica. Ja quan estava al CAR parlava amb psicòlegs esportius per treballar aquesta irregularitat en el meu rendiment i en el meu caràcter. Vaig millorar molt al CAR.
El súmmum: plata en els Jocs Olímpics de Londres …
Ens vam classificar per Londres guanyant el preolímpic amb una gran solvència. Després, poder viure per dins uns jocs és extraordinari… i més si guanyes una medalla. Però aquesta medalla va tenir conseqüències negatives per a mi.
Quines?
El waterpolo es la meva passió, però la meva intenció mai va ser que es convertís en la meva feina… Quan això va passar tot va canviar al meu cap i a la meva manera de jugar. No n’hi havia prou amb guanyar, amb jugar molt bé… com a jugadora considerada un “talent”, comparada amb jugadors estrella d’altres esports – tots ells professionals – havia de ser la millor. Mai res del que feia era suficient. Mai jugava prou bé, sempre ho podria haver fet millor. Això, que és bàsicament el que vaig estar sentint dins el meu cap durant mesos, és el que va fer que llençar-me a l’aigua comencés a fer-me mal.
Bé, l’any següent, campiones del món a casa, a Barcelona…
Va ser molt especial per això, perquè vam guanyar davant les nostres famílies i amics, però aquesta pressió de què parlava va anar creixent.
I vas decidir anar-te’n a San Francisco…
La Universitat de Berkely em va contactar a través de Facebook i em va oferir una beca. Em va semblar interessant canviar d’aires i formar-me acadèmicament als Estats Units.
I vas seguir jugant…
Sí, allà defensar l’escut del teu equip universitari és un orgull immens. I treballen molt intensament per ser els millors. Vam quedar segones en la nostra conferència i quartes a escala nacional, cosa que està molt bé.
Tornes a la selecció a Rio 2016…
Vam quedar cinquenes i es va viure com un fracàs. En aquell partit pel cinquè i sisè lloc, l’últim que he jugat amb la selecció, vaig igualar el rècord de gols en un partit olímpic. Em sembla que en vaig fer set.
Què t’ha passat a San Francisco esportivament parlant?
Que vaig acabar molt cremada de jugar a waterpolo. Em ficava al llit i plorava perquè no volia seguir jugant a aquest nivell tan competitiu. Em sentia malament. Hi ha una frase que diu “juga com si fos el primer partit i gaudeix com si fos l’últim”. Vaig perdre aquesta sensació.
Què faràs a partir d’ara?
El CN Mataró és casa meva. A Catalunya o a Espanya no jugaria en un altre club. El Mataró m’ho ha donat tot. Tinc propostes per jugar a Itàlia, a Austràlia … Tinc clar que si vull tornar a la selecció, he de recuperar el meu millor nivell.
Vols recuperar-lo?
M’agrada guanyar i jugar tot el que es pugui jugar, però hi ha vida més enllà del waterpolo. Si aconsegueixo trobar aquest equilibri, crec que puc tornar a ser la mateixa de sempre.
El waterpolo et necessita… •
La waterpolista espanyola més jove a guanyar una medalla olímpica
Amb 19 anys i 138 dies (va nèixer el 8 d’agost de 2012), la mataronina es va penjar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres. En tota la història de l’esport espanyol només la superen 17 esportistes, les vuit primeres gimnastes. En aquesta relació destaca un altre maresmenc, Ricky Rubio, plata a Pequín 2008 amb la selecció de bàsquet. Tenia 17 anys i 309 dies. La seva amiga de l’ànima Marta Bach, i companya de Roser a la selecció a Londres, comptava amb 19 anys i 175 dies quan va disputar la final de waterpolo en aquests Jocs Olímpics.
