Joan Fa
President de la Federació Catalana de Bàsquet
Als seus 75 anys afronta els últims moments de la seva presidència, perquè ja ha decidit no continuar en el càrrec. Ha modernitzat la federació i li ha donat la volta al bàsquet català com un mitjó. Joan Fa té fortes arrels al Maresme. Viu a Cabrils i el seu avi es va establir a Vilassar de Mar a finals del segle XIX.
Vostè té una relació molt forta amb el Maresme…
Un dels meus avis, a finals del segle XIX, va obrir el primer bar-restaurant que hi va haver davant a l’estació de tren de Vilassar de Mar. Va haver de tancar-lo perquè va ser expropiat per obrir pas a la N-II i va obrir un altre bar-restaurant, anomenat ‘Pati Verd’, davant de l’estació de Rodalies de Premià de Mar.
Amb la seva alçada, més de metre noranta, estava predestinat a ser jugador de bàsquet…
Pot ser que fos cosa del destí. Jo estudiava al Col·legi Isabel de Villena, però el Règim va segregar les escoles per sexes. I me’n vaig anar a La Salle Bonanova, on es practicava molt el bàsquet. Però també vaig jugar a handbol, tennis, tennis de taula, hoquei patins…
Parlava del destí. En aquella època no era normal arribar a un gran club…
Jugava la lliga escolar en l’equip de La Salle i em va veure el Joventut de Badalona. Em va fitxar en edat juvenil i vam aconseguir arribar a la final del Campionat d’Espanya de la categoria.
Va debutar molt jove amb la Penya i es va retirar també molt jove.
Així és. Vaig arribar al primer equip amb 17 anys i ho vaig deixar deu anys després. Van ser un cúmul de circumstàncies que van provocar que em desmotivés. Vaig tenir un entrenador a la Penya que em va perjudicar molt i vaig marxar uns anys al Picadero, amb qui vaig guanyar la llavors anomenada Copa del Generalísimo a Gijón.
Vostè va formar part d’aquella Penya històrica que va aconseguir la primera lliga…
Temporada 1966-67. Grans records! Una fita extraordinària perquè jugàvem sense estrangers. Guanyar una lliga al Reial Madrid va ser una cosa inimaginable en aquells anys.
És veritat que el va voler fitxar el Real Madrid?
Així és. Desprès de jugar l’Eurobàsquet de la Unió Soviètica en 1965, en el que el seleccionador era Pedro Ferrándiz, el Real Madrid em va fer una oferta per fitxar la temporada següent. Hi va haver una gran polémica, doncs van acusar al seleccionador d’aprofitar la circumstància perquè em fitxés el Real Madrid. No va ser possible en obtenir la baixa.
Va penjar les botes i es va centrar en els seus estudis…
Primer com a perit industrial i després com a advocat, que és del que he exercit tota la meva vida.
No va poder desvincular-se del bàsquet…
No! El meu pare va ser president circumstancial de la catalana durant una temporada. Quan va arribar Pere Sust va nomenar els membres dels comitès de Competició i Apel.lació i en Jordi Grau, un dels integrants del Comité de Competició, em va demanar que, com exjugador i advocat, en formés part. I així va ser com vaig entrar en contacte amb la Federació.
I president des de 2010… De què se sent més orgullós?
Vam haver d’arreglar una situació econòmica molt delicada i modernitzar una estructura que era molt arcaica. La Federació no deixa de ser una empresa de serveis que administra els diners dels clubs, que organitza i tutela les corresponents competicions i s’encarrega dels programes de Seleccions Catalanes de formació i PDP. Hem fet un canvi important en la Federació i aixó ha estat mèrit de tots.
Està sanejada?
Sí, està sanejada, tant la pròpia Federació com la Fundació i el grup d’empreses vinculades.
Què destacaria en aquest canvi tan profund?
La promoció del bàsquet, el servei als clubs i, entre altres moltes coses, la gran aposta que hem fet pel bàsquet femení, que està donant uns resultats extraordinaris pel que fa a títols. També en la consolidació del ‘3×3’, que és el futur del bàsquet. I de manera molt especial els avenços tecnològics, el departament financer, les millores en el món de l’arbitratge i en la formació.
Quina valoració fa de ‘Calella, Ciutat del Bàsquet Català 2018’?
Molt bona. Han dut a terme campionants de primer nivell, actes i activitats durant tot l’any i estem molt contents amb la implicació del club i de l’ajuntament de la ciutat.
Vostè coneix molt bé la comarca del Maresme. Quin pes té dins del bàsquet català?
Sempre ha tingut una gran presència i és un gran referent. És una de les comarques més potents que tenim. Mataró és de les ciutats més importants, però totes ho són i no voldria deixar d’esmentar-ne cap de les 30 poblacions del Maresme.
Ja ha dit que no continuarà en el càrrec…
No, els mandats, com vàrem posar en els estatuts, han de ser de vuit anys. Queda molt per fer encara i per aixó s’està elaborant el Pla Estratègic de l’FCBQ. Quant a la la Fundació, s’està treballant en el museu a fi que s’inauguri al 2023 tot coincidint amb el centenari de la Federació.
Molt bona feina, president. •
Membre del mític equip de la Penya 66-67
El nostre personatge (que apareix a la fotografia a la fila superior primer per la dreta) va formar part de l’històric equip que va conquistar la primera Lliga per al Club Joventut Badalona. Al costat de Fa van jugar Josep Lluís, Nino Buscató, Alfonso Martínez, els germans Enric i Narcís Margall, Guifré Gol, Amador Rojas, Ramon Moliné, Miquel Homs i Josep Maria Oleart, tots ells entrenats per Eduard Kucharski. La Penya va guanyar 18 dels 20 partits jugats i es va proclamar campiona gràcies al ‘bàsquet average’ favorable davant el Reial Madrid (154-149).
