Vitalista, simpàtica i guanyadora, va sortir del seu Mataró natal per convertir-se en una de les millors jugadores del bàsquet nacional. Després de tants anys d’esforços li ha arribat la recompensa.
Estaves predestinada a ser jugadora de bàsquet…
I tant! El meu pare va jugar al Mataró. Era molt bo i és un apassionat d’aquest esport. El meu germà gran també el va practicar durant anys. Som una família de bàsquet.
Quan i on va néixer aquest vincle?
Sent molt petitona, amb sis anys, em van veure jugar en les activitats extraescolars que feia a l’Escola GEM de Mataró. Practicava molts esports: futbol, bàsquet, handbol… La UE Mataró va pensar que tenia condicions per al bàsquet i van parlar amb els meus pares per incorporar-me a la seva escola. Ells encantats, és clar.
I així tota una vida al Mataró…
Pràcticament sí, perquè vaig formar part del club fins als divuit anys, i vaig tenir la gran sort de coincidir amb una extraordinària generació de jugadores, com Mariona Ortiz, una gran amiga meva. Vam ser campiones d’Espanya en categoria cadet i juntes vam arribar al primer equip del Mataró, en Lliga 2, sent encara júniors.
“Deixar Mataró per créixer com a jugadora i persona va ser un encert. Els meus pares només van posar una condició: continuar estudiant”
Grans records…
Sí, perquè, a més, vàrem ser convocades per jugar amb Espanya el Campionat d’Europa sub-18 de Suècia i vam tenir la sort de guanyar-lo. Va ser inoblidable.
I a partir d’aquí vols ‘volar’…
Va venir a buscar-me el Càceres. M’oferia un sou, pis i un projecte esportiu ambiciós. A Mataró no cobrava res. Els meus pares van ser els primers que em van animar a fer aquest salt. Pensaven que seria molt bo per a la meva formació personal i professional, i una manera ideal de sortir de la meva zona de confort.
Van encertar?
Totalment. Va ser molt bonic jugar a Càceres perquè el meu pare, quan va fer la ‘mili’, també va pertànyer a aquest club. Una coincidència fantàstica. Vam arribar a disputar la fase d’ascens a Lliga 1 davant el Bembibre, equip d’un petit poble de la comarca del Bierzo, a León. Vam perdre davant d’elles i em van fitxar per a jugar en la màxima categoria la temporada següent.
Un poble de 9.000 habitants…
Vaig passar tres anys meravellosos. Em coneixia tot el poble! Anava a qualsevol lloc i tothom em saludava i em desitjava sort. Vam aconseguir jugar el play-off pel títol, una fita històrica pel club. Vaig evolucionar molt en tots els aspectes, també personalment. Feia la compra, cuinava, entrenava matí i tarda… i estudiava. Això em va obligar a ser molt organitzada i disciplinada.
Has dit que estudiaves…
Sí. L’única condició que em van posar els meus pares per deixar Mataró va ser que compaginés el bàsquet amb els estudis. I els agraeixo aquest consell perquè aquest any, encara que tard, m’he llicenciat en ADE. Tinc uns pares extraordinaris.
Molt maco per part teva…
És que sempre han vingut a veure’m jugar, tant a Cáceres, León, Huelva, com més tard a Girona.
Com?
Sí, cada cap de setmana es desplaçaven des de Barcelona per estar amb mi. No es van perdre ni un partit. Aquest esforç personal que van fer l’he valorat moltíssim. Per això ha estat tan fàcil per a mi jugar fora de casa, perquè sabia que cada cap de setmana els meus pares estaven al meu costat.
“Crec que faig un bàsquet alegre, explosiu i sobretot molt intens. M’encanta treballar per a l’equip”
I de Lleó a Huelva...
Em va fitxar el Conquero, un club amb més aspiracions, amb jugadores ‘top’. Era un pas més en la meva carrera. En el meu primer any a Huelva vam guanyar la Copa de la Reina. Va ser el meu títol, malgrat que una setmana abans havíem fet vaga en l’equip perquè no ens pagaven. Es van posar al dia tres dies abans.
Fins que va arribar el moment de tornar a casa. A l’Spar CityLift Girona…
No m’ho vaig pensar dues vegades. Tornava a ser un pas de gegant en la meva carrera. Aquesta vegada era lluitar per tots els títols, entrar a Europa, sentir aquesta pressió de que pots ser campiona, estar al costat d’algunes de les millors jugadores d’Espanya, com Laia Palau o Núria Martínez.
Núria, una altra mataronina…
Núria sempre va ser el meu ídol des que era una nena, és el meu gran referent. És fantàstic aprendre d’ella, veure com llegeix el joc.
I el teu, com és?
Crec que faig un bàsquet alegre, explosiu i molt intens. Sóc una 2 que pot jugar d’1. M’encanta treballar per l’equip, fer assistències, encara que també m’agrada anotar, és clar.
“Aixecar la copa de campiones ha estat un orgull molt gran i una felicitat enorme. No només per a mi, sobretot per a la meva família”
I al tercer any a Girona, campiones de Lliga!
Un somni fet realitat i el premi a la constància. Els dos anys anteriors havíem perdut totes les finals davant el Perfumerías Avenida de Salamanca. Sabíem que estàvem molt a prop. Arribar a les semifinals de l’Eurocup i derrotar-les 2-0 a Salamanca en la final ha estat extraordinari.
I aixecar la copa com a capitana?
Un orgull molt gran i una felicitat enorme. No només per mi, sobretot per la meva família, que estava en el pavelló Fontajau vivint-ho amb mi.
I a partir d’ara, Rosó?
He renovat una temporada més, perquè jo sóc d’anar any a any. Encara que ja estic de vacances, intento entrenar garaibé cada dia amb el meu entrenador personal. Només desconnectaré la setmana de Les Santes. Són les festes de Mataró, les he viscut molt intensament des que era nena i no me les perdo per res del món. A més, coincideixen amb el meu aniversari.
Felicitats! •
