Una entrevista de Toni Frieros · Fotos: Germán Rubio (CB Avenida)
El Pavelló d’Esports de Montgat porta el seu nom. No és per menys. L’actual base de l’Avenida de Salamanca ha estat subcampiona olímpica de bàsquet (Rio de Janeiro 2016), subcampiona del món, campiona d’Europa i l’única jugadora de la història que ha guanyat tres Eurolligues consecutives amb tres clubs diferents. Una crack
Tot va començar al Col·legi Mireia de Montgat, veritat?
Va ser el meu col·legi des de la guarderia, amb tres anys, fins als disset. Forma part de la meva vida i encara conservo molts amics d’aquesta època tan entranyable.
Què és i què significa Montgat en la teva vida?
És la meva llar, el meu oasi, el meu recés de pau, on sempre vinc quan no jugo, per Nadal, per vacances. Sempre he presumit i presumeixo de ser montgatina. No s’ha d’oblidar mai d’on véns, on són les teves arrels, on va començar tot. M’he comprat un pis a Montgat perquè és on penso viure quan deixi el bàsquet.
A més, ets tota una institució en el municipi. El Pavelló d’Esports porta el teu nom…
Ufff, no tinc paraules per descriure l’orgullosa que em sento. I més que per mi, pel meu pare Joaquim, la meva mare Encarna i el meu germà Jordi. Saber que estarà per sempre m’emociona. A més, el pavelló d’esports el recordo des de molt petita.
Per què?
Amb quatre o cinc anys, sempre anava a veure jugar el meu germà Jordi en el Montgat. Fins i tot anava als entrenaments i diuen que em colava a la pista a agafar pilotes. El meu germà jugava amb el número ‘6’ i quan jo vaig començar a jugar sempre portava aquest número, que m’ha acompanyat tota la vida.
“Sempre he presumit i presumeixo de ser montgatina. No s’ha d’oblidar mai d’on véns”
És a dir, el bàsquet és la teva vida…
Sens dubte. A casa dels meus pares teníem un soterrani on hi havia una cistella. Allà m’hi passava les hores llançant. El meu germà passava molt temps amb mi ensenyant-me a botar la pilota, a llançar, a jugar…
Però també vas fer gimnàstica esportiva…
Bé, solament un any. Un professor d’educació física del Mireia li va dir als meus pares que tenia moltes qualitats físiques per fer gimnàstica. En el col·legi guanyava a tots els nens de la meva edat corrent! Em van portar al Centre d’Alt Rendiment de la Foixarda a Montjuïc, però no m’ho passava bé. A més, per seguir entrenant allà havia de canviar de col·legi i vaig decidir deixar-ho i fer bàsquet.
Quan perceps que el teu futur estava en el bàsquet?
Als tretze anys, a l’Universitari Barça, vaig tenir a un entrenador que em va marcar molt: Oriol Vilà. Jo era infantil i vaig començar a anar amb la selecció espanyola, amb un grup generacional de gran nivell. Vaig donar un salt qualitatiu enorme i va ser quan vaig adonar-me que podia dedicar-me de debò al bàsquet.
I als 17 anys t’en vas a l’Estudiantes de Madrid. Deixes casa teva…
Va ser un moment molt dur i em va costar moltíssim fer aquest pas. Jo encara era júnior, però tenia nivell per jugar en sènior. No volia estancar-me i en el Barça ja em van dir que no m’anaven a pujar al primer equip. Com a màxim m’anaven a cedir. Això em va decebre una mica. I jo, que sóc molt tossuda, estava convençuda que podia jugar en un primer equip. Estudiantes ja m’havia volgut un any abans, així que me’n vaig anar a jugar a Madrid, on vaig estar-hi dues temporades.
I arribes al Perfumerias Avenida de Salamanca...
Va ser la meva primera etapa de cinc temporades. En la cinquena vàrem aconseguir el gran objectiu de guanyar la Lliga i una fita històrica per a l’entitat i la ciutat, com va ser conquistar l’Eurolliga.
Després te’n vas cap a València…
Sí, al Ros Casares, que havia construït una plantilla increïble, un projecte esportiu brutal. Aquella temporada vam guanyar també la Lliga i l’Eurolliga. No obstant això, abans d’acabar l’any, ens van dir que l’equip desapareixeria per falta de recursos econòmics. Un pal. Però bé, no hi ha mal que per bé no vingui …
Ho diu perquè li va donar l’oportunitat d’entrar a la història…
Em va fitxar el UMMC Ekaterimburgo rus. Ho vam guanyar tot: Lliga, Copa … i l’Eurolliga. Per mi, la tercera consecutiva amb tres equips diferents! Van ser tres anys molt especials. A l’hivern estàvem a menys vint o trenta sota zero. Les jugadores teníem prohibit conduir i cadascuna tenia assignada un xofer particular. El meu pràcticament es va convertir en el meu professor de rus.
Formes part de la millor selecció espanyola de la història…
He tingut el privilegi de coincidir amb una generació meravellosa de jugadores. Un orgull guanyar tot el que hem guanyat.
“És un orgull molt gran que el Pavelló del meu poble porti el meu nom. I sobretot em fa feliç pels meus pares i germà”
Amb què et quedes?
El súmmum vam ser l’or en l’europeu de 2013, perquè vam derrotar en la final a França a casa seva… i per un punt! Després vàrem repetir títol a la República Txeca l’any passat. També van ser molt especials les medalles de plata en la final dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro i en el Mundial de Turquia.
Ambdues medalles de plata, davant Estats Units…
Ara per ara és impossible guanyar a l’equip nord-americà. Són inassolibles. Això sí, compensa haver tingut l’oportunitat de viure uns Jocs Olímpics per dins i obtenir una medalla, que és una recompensa meravellosa per a qualsevol esportista.
Ets història viva en l’Avenida Salamanca…
Vuit anys aquí! Vaig tornar-hi el 2015 i tinc una altra temporada més de contracte. Sóc la jugadora que més vegades ha vestit la samarreta del club, amb més de 300 partits. Un orgull i un honor. Salamanca és una ciutat meravellosa en tots els sentits i el club, una família. Sóc molt feliç aquí.
Fins quan?
Gaudeixo tant jugant a bàsquet que no em passa pel cap deixar-ho. Espero seguir molts anys més. Fins que el cos aguanti.
I després?
No em veig entrenant un equip, però sí ensenyant bàsquet. Fins que me’n vaig anar a Rússia vaig estar estudiant psicologia. No sé si faré alguna cosa relacionada amb això.
Com definiries el teu joc?
Al llarg dels anys he anat evolucionant molt com a base. Ara controlo tot el que puc el joc, dirigir-ho, conduir-ho, prenent més responsabilitats, fins i tot a l’hora de tirar a cistella. M’agrada manar i sóc molt tàctica dins i fora de la pista.
Què t’agrada fer quan no estàs jugant a bàsquet?
Sóc molt futbolera i molt del Barça… I m’agraden esports que no puc practicar per risc de lesionar-me, com el surf o l’esquí. Quan pengi les botes ho faré… També m’encanta llegir, escoltar música i veure sèries. I quan vaig a Montgat, gaudir de la meva família, de la platja, i de tot el que m’ofereix el Maresme, que és molt.
Silvia Domínguez, una número 1… •
Trajectoria
Equip Lliga Temporades
CE Mireia Categories inferiors 1993-1994
CB St.Josep de Badalona Categories inferiors 1994-1995
Escuela Gintanjali Categories inferiors 1995-1998
Badalona Basket Club Categories inferiors 1998-1999
Universitari Categoriesinferiors 1999-2000
Universitat de Barcelona Categories inferiors 2000-2002
UB-FCBarcelona Lliga Femenina Espanya 2002-2004
USP-CEU Adecco Estudiantes Lliga Femenina Espanya 2004-2006
Perfumerías Avenida Lliga Femenina Espanya 2006-2011
Ros Casares Valencia Lliga Femenina Espanya 2011-2012
UMMC Ekaterinburg Premier League Rússia 2012-2015
Perfumerías Avenida Lliga Femenina Espanya 2015-present
Palmarès
Selecció espanyola
(Absoluta)
Més de 150 vegades
internacional
Bronze Europeu
2009 (Letònia)
Or Europeu
2013 (França)
Plata Mundial
2014 (Turquia)
Bronze Europeu
2015 (Romania i Hongria)
Plata Jocs Olímpics
2016 (Rio de Janeiro)
Or Europeu
2017 (República Txeca)
Selecció espanyola
(Categories inferiors)
Plata Europeu Sub-18
2004 (Eslovàquia)
Plata Europeu Sub-18
2005 (Hongria)
Or Europeu Sub-20
2007 (Polònia)
UB-FC Barcelona
Lliga Femenina (1):
2002/03
Perfumerías Avenida Salamanca
Eurolliga (1):
2010/11
Lliga Femenina (3):
2010/11, 2015/16, 2016/17
Copa de la Reina (2):
2016/17, 2017/18
Supercopa d’Espanya (3):
2010, 2016, 2017
Ros Casares València
Eurolliga (1):
011/12
Lliga Femenina (1):
2011/12
UMMC Ekaterimburgo
(Rússia)
Eurolliga (1):
2012/13
Supercopa d’Europa (1):
2013
Premier League (3):
2012/13, 2013/14, 2014/15
Copa de Rússia (2):
2012/13, 2013/2014
Farà el seu campus a Tiana del 8 al 15 de juliol
Silvía Domínguez i Anna Cruz són amigues des que van coincidir en l’equip Sant Josep de Badalona sent nenes. El bàsquet les va tornar a reunir en diferents equips de la selecció espanyola, amb la qual han fet història. Des de fa tres anys Silvia i Anna organitzen un campus internacional que es duu a terme en el Complex Esportiu de Tiana i a la Casa de la Conreria (Pere Tarrés) del mateix municipi, que serveix de residència per a les noies del campus: “Vàrem començar el primer any amb 50 noies i ara ja en tenim 95, el màxim que podem admetre. Les places es van acabar al cap de pocs dies d’obrir les inscripcions. Vénen noies de França, Madrid, Tenerife, Andalusia… Estem molt contentes perquè oferim un campus d’alt nivell, on preferim la qualitat a la quantitat. Els donem les eines tècniques, tàctiques i físiques necessàries per millorar el seu joc i les seves necessitats dins d’un ambient també lúdic i sobretot molt familiar”
